Pensaments d'allò que hem sigut

Asseguda al balcó on han passat estones, moments descomptats dels rellotges; penso en tot, en tot el que penso aquests darrers dies... en les tovalloles esteses que setmana rere setmana han penjat d'aquesta corda d'estendre, en les veus que arriben des de l'institut d'aquí al davant, en sirenes que sense saber on anaven han ressonat entre les quatre, sis o vuit parets d'aquest pati interior, en els ocells cantant des que surt el sol, els avions que creuen les antenes dels terrats, i les llums de finestres de cases properes però desconegudes.

Penso en projectes que portats a terme o no, he imaginat aquí asseguda, en problemes, il·lusions o pors que hi he alliberat, en pàgines de llibres inconnexos que he fullejat, imatges que he pres, colors que he creuat. Penso en tu, en vosaltres, en ells, i també en elles. En les pluges que hi he vist caure, en els rajos de sol que m'han escalfat, càlids taronjosos a finals de tardor, frescos i clars a principis d'estiu, en els núvols que he vist viatjar per aquest petit bocí de cel. Penso en els canvis que ha vist aquesta habitació en mi, en les fotos que hi han penjat, en les banderes budistes, mocadors que fan de porta i rams de flors que l'han decorat, penso fins i tot en el collar de hawaiana que fa pocs dies que pinta les parets blanques, en la paleta de la mare plena de taques i pegots de pintura a l'oli secs que hi va deixar pintant algun quadre que mai he vist ni veuré.

En les infusions calentes que hi he pres, en el llit sota la finestra, en el llit sota les estanteries blanques que el fabricant de papallones a la meva panxa i jo vam comprar a l'ikea i junts vam penjar a la paret. En la minicadena del primer pis, en la maleta, sempre plena a sota de la taula que vam comprar el mateix dia. En els calaixos desendreçats, en la cortina que suaument hi reposa mentre deixa passar la llum per els milions de fils entrecreuats que la formen; en quan la vaig penjar, contenta de per fi tenir-ne una. En la corona de flors que algun dia a la fira de Tàrrega compartirem. En el mirall que ha viatjat aquí des de Tunísia de la mà de vells amics. En la lito que em vas regalar per Nadal. En les fotos desades que jo mateixa vaig positivar un dia que estava inspirada.

Penso llavors en com ho havíem planejat. En acabar al Màrius aniríem a Barcelona, buscaríem pis, aniríem juntes a classe i ho tenyiríem tot de colors. Recordo la petita habitació en un pis preciós, on tot feia pensar que el somni de viure juntes mai es compliria. I recordo aquell estiu quan ho vaig decidir, i pensar que tot passa per algun motiu... i ara sóc aquí. Amb el vent del vespre i amb un nou canvi assetjant-nos.

Penso en com tot es transformarà ara, amb aquesta nova vida que realment serà una nova etapa. Perquè sí, quan vam deixar l'olor orgànic i els camps de panís per passar a viure en un pis separades només per una paret de desconeguts va ser un gran canvi. Però aquest que s'apropa serà el definitiu. Serà el pont entre la vida d'estudiants i la vida laboral. Entre la desconnexió i independència i el tornar a casa i posar-ho tot en ordre, entre un dia a dia i una setmana a bocins entre aquí i allà.

I em fa tremolar les cames. Perquè ara, en aquest precís instant, tinc la sensació que deixo enrere una part molt especial de la meva vida. I que el pas que he de fer em pesa, tot i haver-lo estat desitjant nit i dia durant aquests quatre anys.