Llàgrimes destil·lades

La nit anterior havia sortit esperant trobar algú que li esborrés la tristesa. Però només va trobar més buidor en aquell bar. Ple de gent ja n'estava, però les carícies d'aquelles mans desesperades només la feien sentir pitjor. La gent ballava com serps, els cabells volaven, la suor es mesclava, i les llàgrimes li regalimaven per les galtes enceses.

Va agafar la jaqueta que estava rebregada per terra i va sortir d'allà.

Feia un fred que glaçaba l'ànima, i van començar a caure gotes del cel. Ella plorava i plorava, i al seu ritme l'acompanyava la pluja. Ni aquesta pluja dolça del xàfec que queia es podia emportar les gotes salades que banyaven la seva cara.

Va anar caminant fins a casa, la nit era fosca, ni tan sols podia albirar la lluna, però els fanals del carrer deixaven veure el ritme agitat de les gotes del cel. Al seu camí però, anaven quedant petits tolls salats, de les seves penes destil·lades.

Estava xopa, ja no sentia els peus, gelats com les mans, i els cabells molls ja no volaven amb el vent fred. Però ella no s'havia ni adonat de tot això.

Va arribar a casa, es va treure la roba, la va deixar al passadís llençada a terra. Va deixar rajar l'aigua de la banyera ben calenta i quan va estar plena s'hi va enfonsar. Tots els seus pensaments es dissolien entre l'espuma, i va tornar en sí mateixa.

Va sortir de la banyera, es va embolicar en la tovallola i es va eixugar el cabell, fins que no li va quedar ni una gota d'humitat i se'n va anar a dormir.

Ah, us preguntareu què va passar amb la roba que encara estava al terra...

L'endemà ja no hi era, només quedaven a l'estenedor les llàgrimes que hi havien quedat esperant evaporar-se del tot.