Moltes gràcies pel teu comentari, és molt dolç i reconfortant.
El teu relat és encisador, molt agradable de llegir: l'exposició de la història és àgil, equilibrada, amb parades en els detalls petits i subtils que resulten uns tocs exquisits.
Tens un do innat envejable per a la narració. Ja sé que no sóc ningú per dir-ho però opino que ara hauries de procurar millorar aspectes més "tècnics" com escriure "quan se sent complagut" i no "quan es sent complagut""que mirava" en lloc de "que em mirava"..., com posar ben posats els guions en els diàlegs... I una cosa que sí que m'ha desconcertar és que comences el relat parlant de'n Ferran i acabes parlant amb ell; canviant el to del relat sense que -en la meva opinió- sigui necessari.
Tinc la intuïció que no et prendràs malament la part més crítica del meu comentari. Tampoc t'ha d'estranyar la meva puntuació perquè només comento textos que m'agraden molt i sempre els hi poso un deu.

Una de les moltes propietats de la teva literatura és la riquesa de vocabulari. A més, ets capaç de deixar-la reflectida, com fas avui, en molt poc espai de text amb amb envejable naturalitat.

Conceptualment sí, la història és possible. Segur que, com ja han comentat, perquè de semblants n'han succeït moltes. A la pràctica, però, hi ha detalls que no m'acaben de funcionar. Potser hauries d'haver treballat més la versemblança ja que no és un conte de caràcter fantasiós.
Sento criticar-te més, però penso que abuses de la puntuació de forma que els fets queden enumerats de forma molt brusca.
El toc final està ben pensat, d'acord.

Has versat molt bonic i tendre aquesta consciència de realitat. Crua: L'amor que es rep dels altres mai no depèn d'un mateix. (De la mateixa manera, el que es dóna no depèn del que l'altre vulgui o demani)