Km 207,5

He vingut per l'autopista.
He tornat a passar per on ho havia fet amb tu.
Se feia fosc. No hi havia els núvols que tant em van agradar. Ni el cel era tan blau com aquell dia. Ni m'he aturat a l'àrea de servei per fumar. Ho puc fer al cotxe. Tampoc hi havia l'aire condicionat. Ni anava de copilot en un cotxe que més aviat sembla un avió.
Però cap d'aquests detalls és important.
No hi eres tu.
No podia mirar-te.
No tenia la teva presència.
No podia agafar-te la mà.
No podia mirar-te mentre conduïes.
Anava sola. Sense tu. I amb tu.
Un nus al cor em deia que no hi eres. Una sensació de calma em deia que hi seràs.
T'estimo.
Mirava els arbres, les muntanyes, el cel, els estels, i no em sentia sola.
Tot això ho he vist amb tu. Tot això ho he sentit amb tu.
I no sentia nostàlgia, ni melangia. Me sentia feliç, perquè sé que t'enyoro, perquè sé que t'estimo, perquè sento que m'estic omplint de tu.
I, sobretot, perquè també sé què sents per mi.