Somric quan m'ho expliques perquè em sé feliç d'estar embolcallat per carícies de tarongines i d'aroma de pedra antiga que sura en el ventijol serè del matí.
No permetrem que es faci rutina, perquè cada dia que el sol, despentinat encara, vulgui treure el nas, estriparem un pedaç de la rutina amb un somriure còmplice, murri i despert. I, encara estarà badallant, quan el nou dia serà dia nou per conèixer-te i trobar-te talment com el primer dia, i conquistar-te -sense senyeres ni exèrcits, sols amb un esguard serè i tranquil, confiat.

No t'amoïnis, amor, que la rutina no coneix els nostres plans i ja li hem tret avantatge. I, mentre els borinots s'engalarnen de pol.len de primaveres, continuarem teixint xarxes de somriures que destil.len l'olor de les tarongines.

Quan tot d'una un estol gris de coloms nerviosos aixecava el vol ratllant amb les plomes les restes de la muralla i unes paraules teves a cau d'orella em van atansar el perfum de les teves carícies, vaig escolar-me per l'escletxa d'una llamborda.
Avall. Avall, queia. Ni m'adonava d'on aniria a parar ni tenia tampoc cap interès especial per saber-ho. En realitat, sempre és més interessant així: arribar sense avisar a l'indret que ni un mateix coneix.
Com que la caiguda m'hi havia dut, poca cosa més podia fer-se que seguir la via que em creixia sota els peus. I, atès que no existeixen viaranys entortolligats ni passadissos d'arbust de laberint, vaig seguir el camí recte. Sempre recte, per anar arreu.
Feia fred, més que no pas vora el mar i el cel era - i m'és- massa gran perquè no hi ha cap turó, cap pujol ni cap muntanya que n'estripi un tros de blau. Allà el cel és ample, immens i temperamental. S'encapritxa sovint de barrejar tons de blau i esclata en tempestes tranquil·les, d'aquelles que mai no vénen amb presses. Tot recordant alguna paraula d'amor, els ulls s'hi perden abans que en puguin albirar l'inici o el final. "Potser no m'esperava. Potser s'havia cansat d'esperar en va. Potser algú havia maldat perquè el precipici de l'escletxa fos exactament allà, a vint metres de la catedral i a un centímetre escàs d'aquella boca".
Vaig arribar a una placeta, cruïlla de tres camins, és clar, rectes. Al bell mig, un arbre quiet i despullat que s'abeura en una font de pedra. Gent que s'afanya a tornar a casa. Enllaçant-se amb pensaments porucs, ha caigut el vespre i la nit l'empeny de pressa, que quan fa fred tothom vol acabar ràpid la feina per ficar-se sota la manta.
De sobte, embolcallada en el vermell d'uns pètals, em vas fer un gest amb la mà. De segur que la gent continuava corrents cap a casa i que la nit ja ens havia caigut a sobre i que l'arbre rumiava si treure ja fulla, però el temps se m'havia trencat. El ritme era descompassat i els minuts, les hores i els segons s'havien fos en un petó de xocolata.
Vam començar a caminar, deixant enrere els llastres pesants que el temps ens havia carregat. No calia especificar ni quin tipus de passeig faríem ni tampoc com havia de ser. Ens vam abraçar, perquè feia fred o perquè no podia resistir més sense acaronar-te l'esquena. Així estant, passats uns mil·lennis d'abraçada serena, per l'escletxa vaig veure entrar milers i milers de gats, uns negres com nits sense lluna, els altres taronges com capvespres de primavera; i a mesura que entraven s'asseien al nostre voltant, en rotllana, roncant -"Rrrrrrrrr"- i somrients.