La Font Trobada. Crònica d'un encontre.

La respiració agitada i les passes ràpides cap a la font. El clic-clac de les meves botes bategant al terra ressonà al carrer que començava a quedar desert, al mateix temps que les campanes de l'església, ara jove catedral, em recordaven que feia tard. Feia tard al principi de tot. Encara que aleshores jo encara no ho sabia.

Vaig accelerar el pas. El vent glaçat colpejava les meves galtes i el meu cap maquinava a cent per hora mentre m'humitejava els llavis. Posta a punt per a la trobada. Inadequada? precipitada?... si, potser. Però esperada, segur.

A l'horitzó s'anà dibuixant la renglera de cases que envolta la font i els meus ulls van enfocar l'arbre que hi ha al seu costat. La respiració agitada i les passes ràpides cap a la font. Encara era a temps de tornar-me'n cap a casa. Si. Però no m'ho plantejava. Algun estrany pressentiment em feia pensar que series bona companyia. Potser res més, però aquella nit tampoc no em calia.

M'havies de reconèixer de seguida. Anava vestida d'atreviment. Et vaig veure recolzat a la paret i et vaig saludar amb la mà, de manera automàtica i una mica nerviosa. Vem somriure i van volar dos petons a l'aire. Les galtes es van tocar. No em costà gaire sentir-me com si ja t'hagués vist abans.

Vem començar a caminar, més que res per no estar parats. Com quan un comença a parlar, més que res per no sentir la incomoditat del silenci. I així jo el vaig trencar. No semblaves home de molta paraula, així que em decidí a omplir tot possible buit de so amb les meves, tothora improvitzades i vagejant d'un tema cap a l'altre, sense cap mena de rumb, com la nostra passejada, per la ciutat freda i humida que creixia als nostres peus i que, amb les nostres passes i les meves explicacions, anava construint-se en imatge i història a la teva ment.
Però no tan sols es construia la ciutat de manera nova al teu cap, sinó que també jo tenia per primera i última vegada la oportunitat i el luxe de construir la teva visió del meu jo. Un luxe en el que no m'havia parat a pensar. La possibilitat de donar una versió completament autèntica de mi mateixa. Res no m'ho impedia i tot m'hi convidava.

Quan la música ens va fer fixar la vista al front em vaig sentir, en certa manera, alleugerida. Asseguts a la sala del concert, l'un a la vora de l'altre, els teus ulls ja no em guaitaven expectants. Et mirava de cua d'ull i em somreia amb la convicció que aquella seria una nit interessant.

Voldria haver posat una mà en la teva, però em semblava massa precipitat i tan sols m'atrevia a xiuxuejar-te a l'orella. Imaginava, amb les cançons i les poesies fetes lletra de fons, la continuació d'aquella trobada nostra, ara en posició d'espera. Rumiava. Com fer-ho per besar aquells llavis teus sense que es perdés la màgia.

Unes cançons i una cocacola sense gel després, ens trobavem acurtant distàncies a mitja llum. I jo ja havia decidit que aquella nit volia conèixer el sabor dels teus petons. Les paraules, novament, em portaren sense rumb, com qui no vol la cosa, cap al teu coll, suaument, i en sentir la teva olor i el teu tacte, vaig saber que no m'havia equivocat. El primer petó havia estat interessant. Els següents van convertir-se en intensos.

Vem apressar-nos cap a casa, en la fredor maleida de la nit d'hivern. El clic-clac de les meves botes bategant a terra ressonà al carrer ja desert de matinada. Res en aquell moment em deia que al matí següent, en llevar-me al teu costat, em sentiria tan a gust. Com si els anys haguessin passejat de sobte per les nostres vides en comú durant aquelles poques hores abraçats l'un a l'altre.