Hi ha una cançó de l'Ismael Serrano on es diu:

"Vértigo,
que el mundo pare
¡Qué corto se me hace el viaje!"

I és cert, amb el temps, que ens empeny sempre endavant, deixant el que som, perdem moltes coses i també n'iguala moltes perquè les anorrea, fins el punt que res és res perquè res perdura (coneixes en Javier Marias? et recomano "Corazón tan blanco") i perquè tot perd les seves determinacions. Sembla que, a la fi, només els minuts esdevenen l'única realitat, però els minuts no són res.

M'ha agradat el text, és bonic i també un xic inquietant, sembla que mostri la por que tots tenim a sortir fora, a enfrontar-nos amb la realitat.
Viure com si la vida fos en un somni. Molt bona idea.

Comparteixo el teu estat d'ànim. La democràcia és una cosa ben poc viva, no creus?
M'ha interessat allò que has dit dels espais que obriem nosaltres, la gent. Doncs crec, cada vegada més, que si avui podem pensar en alguna millora és a través de l'acció política fora dels partits, per via de mov. sindicals internacionals o de les ONG més polititzades i grups que constitueixen l'altermundisme.
El repte suposo que estar no només en posar a l'agenda del sistema aquestes demandes, sinó en una politització ggal de la societat.

PD
Gràcies pel comentari.

Estic d'acord i comparteixo aquest sentiment de perplexitat i incomprensió davant el sofriment absolut. Les agressions i injustícies de tota mena, en últim terme, en pensar en la mort que poden provocar, queden sense sentit. Es fa difícil pensar per què davant la mort i el dolor no hi ha una solidaritat universal que fraternitzi tots els homes, grups i pobles del món.

És molt bonica la imatge de Narcís enamorant-se només quan es veu reflexat en els ulls de la seva amant, i també la idea que subjau al fons: de l'individualisme només en resulta soledat (Narcís) i engany (Vane), éssent llavors qualsevol càlcul impotent (Lola).
Només quedaria la crítica desesperançada, sense voler res, i aquest seria el contingut del millor art.

Aquestes topades a les ciutats són, certament, molt freqüents, i el més descoratjador d'elles és que són sempre històries incompletes, fragmentàries, plenes només de possibilitats mancades de realitat. Sort que l'escriptura corregeix aquest defecte i pot oferir, encara que debades, la perfecció de l'encreuament de dos persones i al lector, si pogués, la possibilitat de realitzar-la.

La sensació que descrius és angoixant. Per què sempre estem paralitzats i separats com per un mur dels altres? Per què el millor de nosaltres roman sempre en el nostre interior?
Sembla clar que, si els nostres desitjos no s'expressen, perviuen i no desapareixen, però llur vida és en realitat esllanguida i falsa, aquesta és la tragèdia.

És cert, a voltes la vida és tan feixuga que parar-la, ens diem, no ha de ser tan dolent, només reposar i dormir, finalment somiar.
És cert, viure sembla una qüestió de decisió, una opció del nostre cor que cada segon ha de prendre, i això, no ha de llanguir necessàriament les nostres forces i desitjos?

S'esdevé el càstig dels insectes perquè en nèixer, sense fer res, vivim ja en un context de culpa, irremisiblement. I en defensar-nos i lluitar no fem res més que intensificar la nostra culpa. Per això l'esperança s'escapa, ha de fugir i condemnar-nos, mostrant llur ales negres segurament els nostres camins equivocats. Puix no podem conèixer la bellesa en un món fals.