Incerteses

Un relat de: jaume

A voltes em pregunto qui no ha sentit, ple d'embolics i cabòries i malestrugances, la temptació d'engegar-ho tot en orris per sempre més i de clausurar-se en si mateix. El que veiem ens inquieta com un somni torbador i les representacions acaben esdevenin esquerpes i incomprensibles, o fonedisses i irreals, hostils al capdavall fins el punt de cercar aixopluc en la pròpia interioritat, l'únic recer possible, i de voler allunyar-nos del món. Però el nostre fons, per la mateixa raó i per poc que hi pensem, és també un negre abisme. En un món gebrat, on tot es malmet només néixer, res pot pretendre la il.lusió infatuada de mantenir-se dempeus i viu. Així que el que creiem el darrer amagatall i postrem racó un xic humà és en realitat ple de perills, on acostar-s'hi pot pagar-se amb la bogeria. Doncs àdhuc en l'interior, o potser allí més que en cap altra lloc, tot ens és estrany i aliè, talment un forat negre que saturat d'energia ho xuclés tot, igualant-ho i desdifereciant-ho en el no res. La seva atracció empeny les coses a un espai sense fronteres ni límits, en el qual l'esforç per comprendre-les o separar-les i distingir-les sembla predestinat, d'antuvi, al fracàs. Som estranys per nosaltres mateixos, quedant quelcom en el nostre interior endurit i impenetrable. Sentiments, idees, intencions, projectes, accions, tot, tot perviu i roman en el misteri, esvanint-se del real. Llur salvació i manteniment en la superfície lluminosa i neta, en la mesura en què això és possible, no és res més que la seva construcció i reconstrucció constant, la creació quimèrica de la nostra identitat, i de la del món. Les coses són espectres o fantasmagories, però almenys romanen fermes en el seu caràcter de realitats, d'éssers pensables i amb un nom amb el que ser anomenades. Tanmateix, és tan gran l'afany i el devessal de forces per retornar-les de l'oblid i de la nit absoluta que, en sortir a fora, a la llum dels ulls d'altri, manquen ja de tot sentit i claredat. Només són paraules, idees, res real, mers objectes de malentesos i desacords o desavinences.
A voltes, la comunicació entre dos éssers humans em sembla una utopia, i els únics llocs versamblants illots separats entre si per una mar gelada i cruel, o potser no és cruel i és només esfereïdorament innocent i indiferent als infortunis humans, als quals ens condemna. I certament, de l'immens isolament que ens corca per dins no podem escapolir-nos, tot i que aquest i no cap altre és l'afany de tota la nostra la vida. Simular una falsa proximitat és llavors falsedat, no resistir la crua saviesa l'anunci de la qual promet compartir la solitud, res més -i ja és molt això. Com a supervivents d'un món auràtic i diví del que tan sols resten vestigis i runes, les promeses a les que hi creiem tenir dret ens malden una i altra vegada a intentar traspassar la frontera i arribar a l'altra riba, però és debades, essent sempre el naufragi i l'error i la mort el desenllaç tràgic d'aital gosadia cega. Puix no podem fer de la terra cap paradís. Som entre nosaltres desconeguts per tots els temps, i res canviarà això, i menys que cap altra cosa els somnis infantils que avui tant ens aclaparen. I tanmateix, sigui com vulgui, hi ha quelcom que ens empenya tothora a sortir fora i pujar fins el cim, des d'on podem veure un altre home, també enfilat en el punt més alt i mossegat igualment per la soledat profunda. No podem parlar-hi ni tocar-lo ni convèncer-lo, però a voltes ens sembla veure en els seus llavis un petit somrís trist, que correspon al nostre. Potser sigui millor així, i aquest sigui el nostre cel.



























Comentaris

  • Felicitacions![Ofensiu]
    Carme Cabús | 10-04-2004 | Valoració: 8

    Hola Jaume, felicitats per la teva narració sobre la solitud, que em sembla molt madura. Està molt ben escrir¡ta, també, i fa un retrat molt aprofundit de la incomunicació humana i, tanmateix, de la necessitat de comunicació. Penso que és cert que mai no poden fondre'ns en un altre, però també penso que hi ha moments en què la comunicació amb altres persones, o amb la mateixa natura, és possible, i ens deixa aquell hàlit delicat de delícia d'on anem prenent el sentit de la vida i damunt el qual l'anem bastint. Potser el somriure final que descrius d'altri i el fet de comprendre'l ja és tot un èxit. I també crec que hi podem interactuar i transformar-nos mútuament. Una abraçada. Carme

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

jaume

4 Relats

9 Comentaris

7456 Lectures

Valoració de l'autor: 8.60