Dissabtes al sol

De vegades als somnis els agrada fer-se realitat i sortir a prendre el sol. Perquè es decideixin, els has de prometre que seràs tota l'estona a dintre. És fàcil. Si et fa por conduir, somies moltes vegades que t'aixeques, et poses al volant, engegues el motor , et llences a la carretera, poses al final la cinquena ( aquella marxa que sempre t'ha fet por) i ja no hi ha res que t'aturi. I així van passant els anys. Fins que un dia, sents una veu que et diu "ara ho faràs desperta", i li fas cas i ho fas. I ho fas bé. L'única diferència és que sues i que, de tant en tant, has de dir-te que estàs somiant, que no passarà res. I així et plantes a la ciutat, aparques el cotxe i comences a caminar. Ja no sues, fa sol i s'hi està bé.

El primer que fas es triar un escenari que t'agrada, un poble dintre de la ciutat. Carrers estrets, places i gent que es mou sense pressa.Tu també et mous sense pressa. Has decidit anar al cinema, però encara falta una hora. Com sempre et passa, et perds pels carrers. Mires un plànol amb lletres petites i et situes. De cop, vas a parar a una plaça on se sent la música de la Internacional. Penses que algun veí vol ambientar l'espectacle dels llençols blancs amb el no a la guerra. Continues caminant i arribes a una altra plaça. Sents la mateixa música. "Potser és el fil musical del barri". Però no, és un vell que porta un radiocassete i que, avançant-se, està fent el teu mateix recorregut. ¿"Et seguirà"?. Entres en un bar, prens un cafè i mires de tant en tant el rellotge. "ja és hora". Surts, el sol t'enlluerna i, a partir d'aquest moment, tot el que veus és diferent perquè et topes amb cares d'altres somnis. De recents i d'antics. Algunes et reconeixen i et saluden, d'altres, no.

Al final, entres al cinema, que és al que anaves. Tries una bucata on no et tapi el de davant. Tanquen els llums i passen un trailer, anuncis i un curt on la caputxeta vermella es converteix en la ventafocs, però on el princep es convertirà en llop. Comentes al del costat: "als personatges dels contes també els agraden els somnis". La pel.lícula, per no ser menys, també fa dels somnis realitats. Els personatges ens imiten molt bé i ens fan riure. Ríem plegats: ells, des de la pantalla i nosaltres, des dels seients.

Quan surts del cinema encara fa sol, les cares del passat tornen a poblar els carrers. Ja no t'estranya res i decideixes anar prendre una cervesa. Hi ha més gent a la plaça. Nens petits que juguen a futbol i que, de tant en tant, perden la pilota. A taula del costat, tres joves argentins molt trajats i amb unes corbates lluents i cridaneres. Al final se les treuen. ¿Tres ventafocs?. A la de darrera, una noia, també argentina, parla tota l'estona amb el mòbil. "vaja, una nova manera de no estar sola". Mentre, comentes amb la parella un article de l'Empar Moliner sobre realitats inventades , que també parla somnis. Demanes una altra cervesa. Saps que hauràs de conduir, però ja no ve d'aquí, i et dius, rient, " no veus que estàs somiant?".

Tornes xino-xano al centre. Ja és fosc. Treus el cotxe de l'aparcament i tornes a la carretera. De tant en tant, et mires conduir i notes com et suen les mans. Et vols pessigar per saber on ets, però sents una veu que et diu "Ho fas bé. No espatllis ara el somni. A més, t'hi he posat la L, per si de cas".