El desencant de la política

Passades les eleccions i més enllà dels millors o pitjors resultats dels diferents partits polítics, tots es dediquen a analitzar-los per extreure'n les pertinents conclusions. I independentment de les respectives ideologies i estratègies fonamentals, una conclusió és sempre comuna: és necessàri flairar els nous temps i adaptar-nos-hi. La forma d'aquesta pretensió, tanmateix, pren quasi sense voler la de la mercadotecnia, puix que 'els temps' en allò essencial i profund s'orienten cada cop més en aquesta direcció, malgrat totes les resistències que sorgeixen, les quals són, justament, les que pretenen neutralitzar els partits integrant-les en el sistema polític establert. Hom ofereix un producte que s'ha d'actualitzar permenentment perquè els consumidors el privilegiïn en el mercat, i qualsevol demanda, per pretesament particular que es presenti, ha d'ésser per tant engullida. En el mercat polític, el camp per excel.lència són les eleccions, i és allí on es dirigeix el pensament dels partits i llur vocació: ser majoritari i ensems conectar amb els sectors socials més avançats que marquen la pauta i tendència de l'evolució de la societat. Només així es poden entendre designis de líders polítics com els següents, ple de termes més propis de la literatura de les organitzacions empresarials:

"Hem d'aspirar a OFERIR un projecte i un espai polític posats al dia, socialment innovadors i atractiu per a les noves generacions i sectors socials emergents. Hem de pretendre ésser una força tranquil.la i madura, però també un partit dinàmic i en la vanguarda dels canvis socials i culturals... Mantenir una actitud flexible i intuitiva davant les noves realitats socials emergents, amb reflexes suficientment àgils i capacitat d'adaptació".

Ara bé: no havia de ser directa la conexió entre l'estat i la ciutadania mitjançant els partits, conceptuats com l'expressió de la participació i organització d'aquesta? No haurien de sorgir immediatament de la societat els diferents líders polítics? No haurien ja de tenir cabuda, en el si dels partits, aquestes realitats socials emergents? Per què els partits han esdevinguts estructures oligàrquiques i tancades, obsessionades tan sols a oferir un producte atractiu?
En tot cas, el mecanisme que he descrit és clar, i coincident amb la industria de la cultura. Així com la TV i la música comercials rastrejen el mercat per detectar-hi les expressions socials més avançades, les que intenten respondre i posar fre a la marxa terrible de la història que ens atrapa a tots, i després, tot seguit, les promocionen i introdueix en el públic majoritari, així els partits no poden deixar escapar 'els nous temps' que s'albiren i que expressen el cor viu de la societat i, amatents, a les idees, sensibilitats i grups que els encarnen, els integren.
De forma que en la política, com en la cultura, la indústria acaba per imposar als homes allò que desitjen, aquesta és la paradoxa i la falsedat del consumisme i de la democràcia representativa vigent.