Art

Un relat de: jaume

Pero, ¿qué sería el arte, escritura de la historia, si diese la espalda
al recuerdo del sufrimiento acumulado? (Adorno).
"El arte es la confesión de que la vida no basta" (Pessoa).


Així com la qüestió metafísica del 'sentit' de la vida és una pseudo-qüestió, un sense-sentit, la de l'essència de la vida, la pregunta estricte respecte què és la vida, és una pregunta que evoca un misteri insondable. Doncs en últim terme, en què es diferencia la forma viva de la matèria de la inorgànica? De vegades és temptador assimilar ambdues formes, i pensar p.e. en nosaltres de la mateixa manera en què pensem les pedres. No seríem llavors res més que una determinada organització i composició química destinada a desaparèixer, res més, sense cap significat afegit, sense cap trascedència, per tant sense cap desgràcia. Es formen serralades i neixen homes, desapareixen aquelles i moren aquests, res més, això és tot. Perquè tot és matèria i tot esdevé a la fi matèria, sense discontinuitats ni ruptures. Ara bé, si és cert que aquesta temptació és indefugible i aquestes idees presents, ho és també, per altra banda, que la intensitat d'una altra presència, la nostra, de la nostra vida, compareix més, de mode més regular i perdurable i punyent. Ens apressa i reclama en els seus desitjos i neguits, en les seves inquietuts i preguntes i desconhorts, de manera que no podem obviar-los. Aquestes qüestions són el centre del món, i res hi ha de més important. I tanmateix, malgrat ser el centre de la nostra vida, de cada vida, no per això desvelen el seu secret, doncs del misteri que envolta i travessa la forma viva neix una espessor impenetrable. I si la pregunta sobre què diferència la vida dels éssers inorgànics ens deixa perplexs o astorats, la pregunta sobre l'especificitat de la vida sensible ens abisme encara més en una foscor incomprensible. Més enllà de la pulsió vital al creixement i a la pervivència en l'existència, què podem pensar vers el dolor i la por?, i què podem pensar encara, en pensar en nosaltres, els homes, respecte els sentiments de basarda i sofriment i de tristesa i melanconia i recança? Potser ben poca cosa, i menys si hi barregem idees massa vanitoses com les d'ànima o immortalitat. Potser l'únic que podríem pensar fóra que el mal de l'home, l'espiritual, no és en últim terme diferent del que constitueix el de la resta d'una naturalesa essencialment esquinçada, en crua lluita sempre amb si mateixa, cruel i destructora i repetint tothora una maledicció que, com a destí, la llança a tota mena d'esforços i afanys desesperats i inútils, doncs està condemnada a finir. I certament, no som gaire diferents de la resta de la naturalesa viva, també som naturalesa que ha de menester abric i atencions de tota mena a fi i efecte de reproduïr llur vida. No som pas gaire diferents dels animals que, al perdre una cria o patir gana o fred o qualsevol altra dissortada adversitat ploren i busquen la protecció d'un recer; no som gaire diferents, només que sabem tot això. El nostre sofriment no és res més que el resultat del nostre esguard davant tot aquesta destrucció inapel.lable i incontestable, de la nostra finitut sabuda, pròpia d'una vida esmorteïda i migrada, de la memòria que recorda la desgràcia i dels somnis que projecten la reparació de tota aquesta destrossa, el desig de què aquesta no tingui la última paraula.

"La imatge de la felicitat que cultivem està tenyida de punta a punta
pel temps al qual ens ha remès d'una vegada per sempre el curs de la nostra vida.
Una felicitat que pogués despertar enveja en nosaltres només existeix
en l'aire que hem respirat, en la companyia dels amics amb qui haguéssim pogut conversar,
de les dones que haguéssim pogut besar.
Dit altrament, en la representació de la felicitat oscil.la inalienablement la de la redempció".


L'elevació espiritual prové d'allò més material en nosaltres, del cos que lluita i pateix, i vol romandre o créixer, i finalment emmalteix i envelleix; no és res més la saviesa profunda que aquesta mirada, la seva sensibilització, o el delit llòbrec i boig de salvar aital naturalesa. O no som potser també naturalesa? Com no desesperar llavors davant tota aquesta destrucció, sempre renovada de mil maneres? Com no plorar la poesia davant un ocellet que, caigut al jardí, jau extint, sense vida? Aquesta és la seva bogeria i el seu abisme, la seva vulnerabilitat extrema per la que som ferits una i una altra vegada, també la incapacitat de refer-se a la desgràcia i sobreposar-se. Però si aquesta és el seu dolor, el nostre, al que no volem ni podem renunciar, enfrontant-nos malgrat tot a la vida, és també, per altra part, la font de la nostra felicitat i joia, la veritable felicitat que ens és possible. Doncs les arrels de la saviesa i l'amor sorgeixen en últim terme d'aquest estat de desemparament, d'estar sempre desvalguts, en la intempèrie i desarrelats, en la necessitat de l'altre. Estimar no és només el goig per l'amant, per la seva existència i felicitat, sinó fonamentalment i profunda compadir, auxiliar i apiadar-se d'aquest altre, reconfortar la paraula amiga, la mà a les espatlles que guareixen, el xiuxiueig que apaivaga les pors. I en aquest amor, en aquesta esperança desesperada, arrela la felicitat serena i humana. I per això l'art, com ho sap prou bé l'art romàntic, mirall de la nostra condició i de les nostres millos possibilitats, és la mescla de tots aquests sentiments, alhora melangia i joia, tristesa i alegria, desemparança i plenitut, la nostàlgia o enyorament d'una divinitat perduda i la promesa o anticipament de la redempció, o la carícia que arrenca un somriure a un rostre que plora, les llàgrimes del qual, nogensmenys, han perdut llur amargor.

Comentaris

  • Savis colors..[Ofensiu]
    apolo2010 | 21-03-2009 | Valoració: 9

    M'encantaria saber quin so acompanya aquest pensament teu. Moltes gràcies.

l´Autor

jaume

4 Relats

9 Comentaris

7754 Lectures

Valoració de l'autor: 8.60