La nòria (I)

La nòria no parava de girar. Era un girar feixuc, tranquil, i tanmateix em produïa una sensació de malestar, un cert neguitosisme. Era un girar buit i alhora carregós que em rascava quelcom al subconscient.
Vaig marxar, no hi volia estar més, i caminant per la inèrcia d'un cert temor, vaig acabar al bar de sempre demanant el mateix de sempre.
Assegut avorrit en un tamboret força incòmode, observava discretament als altres clients del bar. El reconeixement era depriment: una parella estava discutint. L'home, totalment fora de si, li etzibà un cop de puny a la dona, que es quedà al merdós terra , amb el nas sagnant i somiquejant. .Un jove que s'asseia just darrera de la dona, en notar l'impacte d'ella al caure, va obrir una mica un ull i un instant després va seguir viatjant per uns móns àcids. Un home gran va xuclar la seva cigarreta tot mirant de reüll la malparada dona.
Ningú no la va ajudar a aixecar-se (jo tampoc) ni ningú li va dir res en aquell energumen (jo tampoc). I si no vaig fer cap de les dues coses, no va ser perquè sóc un covard (que ho sóc) sinó per que al girar la vista de la trifulga vaig veure una noia asseguda a una taula. Malgrat l'escassa llum li podia distingir el rostre.
Prenia una cervesa, estava sola i mirava inquietament el seu voltant. Vaig suposar que esperava algú. Efectivament, el cap de cinc minuts s'asseia amb ella un noi esprimatxat. A ella se la veia contenta, i a ell nerviós, molt tens. Ràpidament aquest nerviosisme va passar a la noia com si fos una perillós virus que es transmet per l'aire. Ell gesticulava exageradament, mirava contínuament al carrer a través d'una petita finestra. Jo em regirava al tamboret , no sabia com posar-me. Finalment, amb un gest brusc la va agafar de la mà i se'n van anar.
L'estona següent la vaig passar donant voltes a un munt de coses. El què havia vist m'havia trasbalsat. No tant per aquella desmesurada agressió (malauradament habitual en aquell antre), sinó per la noia. Jo la coneixia aquella noia. No la coneixia personalment però… bé, és una mica llarg …
Me'n recordo que quan la vaig veure per primera vegada va ser a l'hora del pati. Estava assegut a la barana esmorzant quan de sobte va aparèixer. Em vaig quedar enlluernat fins el punt d'haver de abaixar la vista i tancar els ulls. Jo no estava acostumat a aquella bellesa extrema i per mi va ser com mirar al sol fixament durant uns segons.
Em vaig anar recuperant i vaig intentar esbrinar quelcom sobre ella. La primera informació que vaig obtenir era el seu nom, tenia un any menys i feia un curs menys que jo. El ritme de informació va decaure i simplement em conformava a veure-la des de lluny. L'havia vist fent un cigarret al sortir de l'escola i algun cop m'havia semblat creuar-me-li la mirada. De fet diria que un cop ens vam quedar mirant uns breus instants...però de tot això no en sabia treure res (si es que hi havia alguna cosa per treure). Em moria de ganes de dir-li alguna cosa, intentar-li entrar amb un algun tema, per molt superflu que sigués. No vaig tenir valor. Siguent realista era molt difícil. Vaig intentar pensar en moltes iniciatives per poder parlar-hi: només ens unien dos vincles: la mateixa escola i el mateix transport. Si s'havia d'intentar per algun lloc havia de ser per aquest segon lligam. El temps es va anar esfumant i amb ell es va anar difuminant la possibilitat de creuar-me en el seu camí. El dispendi d'estones dedicades a pensar en ella havia estat impressionant i tanmateix el resultat molt pobre.

Vaig acabar la meva escolarització. També suposava que m'oblidaria d'ella. Tanmateix el sentit comú ja em deixava entreveure que les seqüeles de mirar fixament el sol no és curarien en un girar d'ulls... i així va ser com la meva vida anar transcorrent, però la nòria va seguir girant dins meu.