En Pedrolo utilitzava aquesta forma; «fer passar gat per llebre».

RICARD (de cara al públic): Amics, un parell de paraules, potser innecessàries. Ja es faran càrrec que no estàvem preparats per la mena d’espectacle… diguem-ne espectacle… que presenciaran dins d’uns moments. Disculpin, doncs, les deficiències i quan calgui, que caldrà més d’un cop, facin treballar la imaginació. Al capdavall, fa tant de temps que ens fan passar gat per llebre, que ja tenim un bon entrenament.

Manuel de Pedrolo. Aquesta nit tanquem (Barcelona: Edicions 62, 1978)

Un relat eròtic que està ple de sensualitat i d'enganys amagats que no s'acaben d'aclarir, o no els sé aclarir jo, però que mostren una vinculació de la parella que va més enllà de cap certesa,amorosa o social. Prenen decisions que els desaparella quan buscaven ser més parells. Bé, jo he vist això.

Gràcies pel teu comentari en el meu últim poema, no em considero un bon poeta, sols un observador que deixa paraules escrites en un cert ordre desordenat per crear imatges irreals, com qui descriu un somni incomprès. Coses rares, no en considero poeta, ja veus!

Per altra banda, malgrat que el teu relat és una insinuació molt càlida de la relació d'aquesta parella tan agradable i rou clara, m'he permès fer-te una correcció d'estil bàsica, ja que algunes coses m'han semblat arranjables, de cara a una comprensió més acurada del relat. He eliminat alguna paraula repetida, algun accent sobrer, i un parell de construccions de frase, canviant una paraula de lloc, o eliminant-ne una. Espero que no et sàpiga greu.


Es fonen en un petó apassionat, digne de què celebren: ja fa un any que viuen junts. Els llavis s'encavalquen tan ajustadament que no hi passa ni un filet d'aire, resseguint amb cura, xuclant a vegades, mossegant quasi sense prémer. A dins, les llengües juguen entrellaçades, com si executessin una dansa que es fa i es desfà. Fins que ella se n'adona.
- Ep! - i se separa sobtadament - on és el teu pírcing? No l'he notat a la teva llengua.
Sense dir res, ell es lleva la samarreta i, a l'alçada del pit, li descobreix un tatuatge: mig cor amb el nom d'ella dins.
- Quan ens abracem, el meu tatuatge complementarà el teu per dibuixar un sol cor amb els nostres noms a cada banda. T'agrada?
La cara d'ella és un poema. Es desbotona la brusa i, allà on hi havia mig cor amb el nom d'ell, ara no hi ha res. Esborrat. Però abans que ell reaccioni, li tapa la boca amb la mà i li xiuxiueja a cau d'orella:
- M'he posat un pírcing allà on la teva llengua fa meravelles. Vaig pensar que la meva petita anella a tocar del meu botonet de plaer es faria prou amiga de l'entremaliada boleta d'acer de la teva llengua, i així plegats descobriríem sensacions insospitades. T'ho imagines? No t'enfades, oi? - i se'l mira amb una caiguda d'ulls que fa que ell no sàpiga si menjar-se-la a petons o queixalar-la per cruspir-se-la sense moure els llavis.
- Una amiga em va oferir de posar-me'l gratuïtament si em deixava provar un làser que esborra tatuatges, i ja saps que no anem molt ratxosos de calés...
- No pot ser! A mi em van tatuar a cost zero a canvi del meu pírcing! Maleït factor sorpresa, ens ha jugat una mala passada - mormola ell.
Continuen abraçats, mirant-se intensament, com si es fitessin abans d'iniciar l'atac. No calen paraules.
-Saps què? - trenca el gel ella - el que compta és que hem pensat l'un amb l'altre, no trobes? I que...
-... el meu forat a la llengua no es deu haver tancat del tot... - interromp ell.
-... ni el meu tatuador ha plegat per jubilació! - sentència ella.
Les rialles van posar punt final al bescanvi d'uns regals ben originals. Aquella circumstància divergent els va unir encara més. No és veritat que són els pols oposats els que s'atrauen?

Has descrit un ésser mitològic que hom qui en parla diu que viu als boscos, i tu en el teu poema el descrius, i potser sí que existeix.

Vell poema, curt i intens, com l'estada en un bosc frondós.

És un privilegi tenir els teus poemes a relats i poder llegir-los. Sempre hi haurà qui pensi que escrivint com escrius, hauries de publicar en paper (i fent-nos pagar) per llegir tot allò que escrius, i no sempre cal.

Sé que ets una persona altruista, i els teus poemes en parlen cada cop que ens comparteixes un dels teus escrits, com ara aquest poema on et veig caminant per la vora de la sorra molla, resseguint petjades que una ona potser s'endurà ben aviat.
No deixis de compartir els teus poemes amb nosaltres, i també, quan ho creguis adient, publicans un altre llibre amb els teus poemes inèdits, o no.

Una abraçada Aleix,i fins aviat per Reversos. (O això espero)

Ferran

Aquesta seria una altra manera de descriure les coses que ens recorden la calor, i el neguit d'aquelles bèsties que ens envolten i que volen fer la seva, fins que s'esdevenen pols a l'aire, o potser ossos polits, que de segur, i si tu ho dius, eren d'un isard.

Que l'estiu ens deixi arribar a la tardor sans i estalvis, i no liquats!
I aleshores espero tornar a trobar-nos algun dimarts de finals de mes, quan les abelles estiguin enfeinades amb altres menesters menys molestos per a nosaltres ;-).

Ferran

M'ha picat la curiositat, dos poemes consecutius amb un títol tan similar...

Si t'he de ser sincer, aquest m'agrada més, potser no hi ha tanta entranya aquí, és potser més planer, però la seva musicalitat m'ha arribat més que l'altre, que el que va darrere d'aquest.

Un títol tan igual, i dos poemes tan diversos en l'estil, m'atrau més aquest misteri que desprèn aquest poema... dessota del cel estelat.

Bon estiu!

Ferran

Sabia que t'agradaria el meu poema, perquè també sé que t'agrada molt Menorca, viatjar-hi, anar-hi, viure-la, ser-hi d'una manera o altra, ni que sigui en poesia. Realment, jo he estat quatre vegades a l'illa, i sempre descobreixo alguna cosa o altra, algunes coses m'agrada repetir-les i tornar-hi, i algunes vegades veig que l'illa no s'escapa de cert abús de construccions no desitjables a la vora de la mar. Però encara és una illa plena de calma en tants racons!

Llegeixo paraules plenes de reivindicació aquí, en el teu poema, i ple d'enyor per una illa que t'atrau, que et fa presonera d'una presó desitjada.
Es llegeix amb la calma d'un capvespre quan sents la remor de les ones als teus peus.

Bon estiu, prou bé.

PS
Per cert, veig que la teva foto que mostraves a la biografia no surt i en clicar a l'enllaç que hi ha, això del "Bilder hochladen" em diu el sistema que és un lloc maliciós. No ho sé, dona-hi un cop d'ull. Tanmateix, si vols compartir una imatge, hauries de canviar-la!

He llegit amb el cor encongit els teus mots que sento prenyats de dolor i d'esperança, sí, també mostres esperança en aquestes paraules tan punyents algunes, però sempre tan ben trobades la manera correcta d'escriure-les.

Una abraçada Sergi.

Ferran

L'atracció dels cossos dins de l'aigua és una física que sempre s'hauria d'estudiar, i és un bon tancament a aquesta frase inicial de la natura parla..., parla fins i tot dins de l'aigua!

Bon estiu Aleix, ens trobem aviat!

Ferran

Un relat ben narrat. Ens portes del final al principi i ens mostres aquesta trobada i aquest reencontre amb el Carles, amb total senzillesa, cosa no tan fàcil com podria semblar en principi. Una abraçada centra tot el relat, i la introspecció del narrador ens acompanya amb calma i bon senderi.
Bona entrada a relats Marina.

Ferran

Una reflexió sentida i vibrant al voltant d'aquelles llumenetes que ens visiten quan el sol s'amaga. Tot plegat ens acosta a la percepció d'una menudesa infinita en la qual vivim, envoltats de tants gegants que a la nostra mirada són petits punts brillants en el firmament.

Bona reflexió el teu escrit poètic.

Ferran

Quan tinguis cinc minuts, passa pel repte poètic i vota, sisplau! que vull marxar de vacances.

;-) Ferran

Quan l'incendi, jo estava per allí, treballava a tocar del Liceu. Va ser tot un desastre, un incendi amb més ombres que no pas llums.

Hola, Joaquima, l'altre dia vas participar i ara és l'hora de les votacions, espero les teves, si pot ser avui dia 22, abans de demà al matí. Gràcies.

Disculpa que utilitzi aquest sistema per fer-t'ho present.

Doncs ja tinc ganes de llegir el segon capítol, espero que h estiguis treballant. Molt ben explicat això de les tribus, i m'ha fet gràcia això de ballar sardanes a ritme de rock'n'roll. I ja no dic res més, tu sí que ets algú, segur que algun cop has tret el cap per la tele, segur,tots hem tingut els nostres quinze segons de glòria. Jo, per exemple, vaig sortir a la teletres tres cops, una a Espinelves, per la fira de Nadal, fa uns quants anys, el menut era molt petit aleshores. Una altra per l'incendi de l'Scala, teatre de Barcelona dels 80-90, ara fa poc en el seu 40 aniversari. Una altra, ara fa menys, per allò de no sé quina efemèride del 23 de febrer, quan un que encara no era baixat del cel hi volia pujar a cops de pistola. Ho va fer foradant el sostre del parlament on viuen aquells funcionaris que creuen que ens governen, i sols son uns titelles molt ben pagats (També d'ells mateixos).

Inspirar-te en Alberti no és cap mirall trencat. M'agrada, per sobre de tot, el final, jo em quedaria amb aquell tros i m'inspiraria per escriure un poema mariner de fills perduts, o no, robats per les ones traïdores, o no, pels viaranys i per les ziga-zagues de la vida que donen vida. Ser mare és una experiència que els homes mai podrem abastar, sols tocar-ho des de fora, i mirar d'emmirallar-nos en els vostres ulls, quina gran pena, no poder ser mare els homes! El món seria tan diferent!
I algunes vegades, els homes sols veuen un riu gran que els atabala, però no saben veure la fondària del missatge mariner, mare, marona.

Bell poema atlantis!