Aquest mestre em sembla familiar. No es dirà Gaudí, oi?

Una bona ficció-reflexió, sobre aquelles coses que no acabem en vida, que no tot es pot acabar, i com possiblement ho veiem d'allà on estem, i des d'on ja no podem fer-hi res.


Gràcies per comentar el meu poema de la vida.

No hi ha cap raó per fer la guerra, està clar, i nosaltres no n'estem exempts de patir-la, ens queda prou clar amb les respostes dels governants i governs imperialistes. I si tenim en compte que vivim en un país imperialista, mal futur tenim si algun dia ens hi volem oposar... calla que ja ho estem intentant!, així que...
Ja podem fer proclames pacifistes, que l'ésser humà de racional poca cosa té, és una animal que sols veu el domini als altres com única eina de vida, i si la majoria volem oposar-nos-hi, ens caldria fer la guerra... ja veus, mal futur tenim.

Sols ens salva la poesia!

Ferran

La gent sempre posem etiquetes als altres, i normalment no tenim costum de mirar-nos al mirall. Potser sí que és extravagant pel seu comportament, o això és la imatge que els altres en reben. És la gràcia de l'extravagant, aquell qui surt de la normalitat imposada per la majoria.
Bon relat, ben escrit i amb aquest missatge final prou ben explicat en una sola frase.

Gràcies per deixar constància de la teva visita al meu curt i ras poema antibel·licista. Una constància, d'alguna manera, una mica extravagant! ;-) (Jo també en soc una mica d'extravagant, potser...)

Gràcies i sort en el concurs!

Ferran

Com en aquest cas jo era qui organitzava el repte, em permeto penjar aquí les votacions i la resolució final compartida en el fòrum de relats.

Espero que ningú ho vegi com un autocomentari, sols és un enllaç al repte.

Post de les votacions

Post de la resolució.

Un microrelat que té molta més teca que la que mostra, una història que va més enllà de les paraules que ens escrius, i un microrelat per amants del fantàstic. No sé si els jutges del concurs sabran valorar què ens expliques en aquest relat, però si jutgen com ens ho expliques, hauria d'anar a la final, guanyar ja seria un altre repte.
Tot sigui somiar!

Bona feina fremen del desert.

Transcric aquí la visió de kefas, el qui va convocar el repte, per si es perd dins de la voràgine del fòrum... ;-)

El cinquè “La natura morta està viva?” pregunta de forma clara el perquè de tot plegat i mostra des del principi el seu escepticisme sobre el presumpte lirisme de la imatge proposada. Hauria millorat el poema si en algun moment s’hagués proposat cercar la veritat oculta que hi habita.

Gràcies kefas.

Intrigat per la bellesa de la imatge oferta, he entrat dins la pàgina de l'autor i podreu veure que aquell no és l'únic eclipsi fotografiat.

Gaudiu de Eugene Kamenew

M'agrada aquest poema i com l'has plantejat, amb una introducció que ens mena a la reflexió del poema posterior, i el pensament fora línies del final.
Espero, però, que tan sols sia reflexions que t'arriben en l'observació del paisatge, que no siguin paraules que et surten de dins per alguna causa personal. De totes maneres està molt ben escrit i et parla més enllà de les teves paraules.
M'ha agradat molt, i penso que vas agafant un caire poètic molt interessant, no t'aturis aquí, continua llegint i creixent.

Ferran

Ens dus de passeig per la costa, acabant la tardor, i agermano les teves paraules al meu poema llums de tardor que comparteixen els mateixos espais i el mateix passeig, però als inicis de la tardor. En aquell jo m'encaborio en les ombres de les palmeres que dansen suaus a la platja, anant cap al vell sanatori, ara hotel d'elits.

Bon Nadal, Aleix, ens veiem per reversos algun dia.

Ferran

El daltonisme no és sols de tons grisos, també n'hi ha de colors selectes. Pots no veure els verds, però sí els vermells. I després està el daltonisme social, d'aquelles persones que no saben veure o entendre que no tot és del mateix color que ell vol fer-nos creure que són les coses. Així ho veig i crec que és una bona comparació amb el pare daltònic social.

El desert és una imatge que sempre atrau, potser la seva màgia és aquesta,t'atrau, t'atrapa, i moltes vegades et captura i no et deixa marxar, és un amant gelós, el desert, i l'arena la seva companya fidel.

Bones imatges, descrites amb paraules clares que fan reviure moments d'un passat, potser imaginat, somiat, però que, n'estic segur, he viscut. Camins fets pel desert.

Gràcies pels teus comentaris als meus petits i senzills poemes d'aprenent.

Potser sense voler-ho, hem establert un diàleg entre les nostres composicions poètiques. Tot són punts de vista, i les teves imatges em fan ressonar les meves.

Una bonica descripció del neguit per explicar aquells sentiments que et niuen dins la gola, dins dels nostres cervells, aquells impulsos elèctrics que ens fan recordar coses que potser ens hem inventat... de tot això viu la poesia, i ho expliques molt bé.


Ferran

M'agrada aquesta imatge que voldria ser justícia, i sols és ponderació.

Cada dia m'agraden més els teus poemes, són més serens, més mesurats, mereixen fer el salt, a una pàgina de paper.

T'he copiat el sistema de punts, en un poema meu, per separar paraules, per incidir en la seva lectura i contemplació... en paper no ens caldria fer-ho així, els maquetadors saben com fer-ho.

Ens seguim llegint.

Si se'm permet, i no s'enfada ningú,penjo com un autocomentari, però de fet és un comentari que unicorn_blanc_del_bosc m'ha fet en el repte mateix. Potser per distracció del relataire. ;-)


Bon poema i sugerent.

unicorn_blanc_del_bosc | 10/10/2021 a les 06:54[Respondre]

Crec que és el típic (dit sense ofensa) poema en què es prefereix "mostrar" que "dir". ¿És un estil com un altre o és el que cal fer, em començo a preguntar jo? És un simpàtic poema d'algú que busca el mar i la fi del desert, i es comença a preguntar per si val la pena seguir buscant o rendir-se. Un mai s'ha de rendir excepte en situacions extremes.

En fi, quina vida.

Bé doncs, salutacions, ens veurem.

Molt bon relat eròtic, amb una manera no gaire recurrent de trobar el plaer personal, sobre d'una motocicleta vella. Me la imagino a la noia protagonista, amb aquella tremolor típica d'aquests vehicles vells, els nous ja sols fan soroll, alguns, res de tremolors.
Molt ben narrada la història i una bona mostra de relat eròtic.

Felicitats pel premi.