Un goig entrar a relats i trobar el teu últim regal poètic.
Quin goig de resseguir les teves paraules, potser tan críptiques, però tan sentides, tan mundanes i que tu saps com entonar-les per fer-ne poesia.

Un plaer llegir-te.

Ferran

O com va dir el conegut Bruce Lee, bé, conegut a casa seva i fa un temps, ara ja ningú sap qui és... Bé, com deia el Bruce Lee; sigues aigua, amic meu!

O potser va dir... be water, my friend!

Pensarem amb aquesta juguesca literària, a veure si puc bufar abans de ser flama. I si bufo, seré flama?

I la frase seria: Llegir-te és viure't la realista visió del món en primera persona.

M'encanta la senzillesa que traspuen els teus poemes, i com, des d'aquesta senzillesa, ens parles d'un món ple i curull de detalls, i de simbolismes freds que s'amaguen dins de les butxaques. El caliu són les teves paraules, senzilles, mundanes, i plenes de poesia.

Ens anem trobant pel món, i si vens, ben aviat a Barcelona!

Ferran

L'adéu a les mans solitàries!
Les mans envoltant la faldilla rosada...
Som part d'un escenari que contempla el passeig de les teves paraules en aquest ascens, fins al rebedor, on tot trontolla fins a l'endemà.

Molt càlid aquest escrit poètic, molt càlid, i victoriós, a la fi.

Aleix! us envio moltes braçades egarenques!

Ferran

Per la teva facilitat de paraula poètica, per voler escapolir-te deles aglomeracions que, dissortadament, sembla que et persegueixen allí on vas.

Un poema senzill de lectura i de factura propera que fa de bon llegir, com tots aquells que tu fas. I com jo tinc la sort de conèixer el teu to de veu, et sento dins del cap, i sembla que et tingui al costat, recitant-lo. I em sembla veure que aquells dos vells de la taula apartada, sou vosaltres dos.

Una abraçada, Aleix.

Ferran

Veig que ja sabies alguna cosa, i els tres últims poemes, pensaments, van dirigits a un comiat, o això sembla.

Bon viatge, Fidel!

Aquest petit (haiku, potser?) poema m'havia passat per alt.
El primer pas a un coneixement que t'angoixava, potser?

Que el roig t'acompanyi per sempre, company relataire.

Ja se sap, quan fas una doble negació, en el fons esperes que realment no sigui tan greu. Tot i segons allò escrit per la Marta en el fòrum, té un futur fosc, i sí que serà res.

Un bell poema, dels teus, amb un estil personal, que sí, em recorda altres relataires, però com tu ets una persona llegida, imagino que tot s'empelta, al final.

Gràcies per deixar-nos les teves últimes paraules. Personalment l'entomo com un testament vital, un comiat lúcid, tu que tants cops ens han deixat pensarosos, intentant saber d'on havies sortit, i quines eren les teves veritables arrels. Descansa en aquest llimbs, i que la família t'acompanyi. Deixa't acompanyar.

Em meravella el teu poder de síntesi, i com ens transmets el paisatge amb una pinzellada subtil i, com il faut! pletòric de poesia!
Descrius la senzillesa, fent un poema senzill, i alhora, complicat de dur al paper per llegir-lo, i viure'l!
Felicitats!!
Una vegada més admiro la teva poesia, Aleix.

Em sento orgullós de considerar-nos amics!

Ferran

Cada dia em recordes més a Martí i Pol, no sé si l'admiraves, però les teves formes poètiques m'hi remeten, sense perdre el teu estil de cronista de la realitat que ens envolta, sense més artificis que els mots ben triats.

I una estrofa final que ens vol fer reflexionar, amb aquelles esteles blanques, centenars d'esteles blanques que creuen el litoral.

Per pensar-hi, amic Aleix.

Una abraçada.

Ferran

Alço la copa per xocar la copa amb la teva. sembla que m'has descrit a mi, tot i que els noms que fa servir el teu narrador no coincideixin amb els meus dos noms que espero veure entrar per la porta, cada dia. Bé, el noi marxarà aviat, a fer la seva, però seguirà venint, encara li agrada com cuino, i vindrà per omplir la carmanyola.

Molt ben escrit, Eloi, ple de sentiment, tota una poesia narrativa. sempre miro de trobar-hi la poesia dels escrits. I un microrelat és allò més proper a una poesia, parlant de literatura. Cosa que tu practiques amb molt bona mà.

I dir-te que sí, ho encertes, en el teu comentari al poema de fa uns dies. La dificultat de no mirar enrere, quan els reptes són més grans que no t'esperaves. Aleshores tens la temptació de seure i deixar passar els trens, com quan era petit, a la platja on estiuejava.

Un últim vers que em convida a seguir llegint, i de fet, em deixa mirant carrer avall, fins que perdo les paraules de vista, com els ulls del poeta perdent de vista qui marxa, carrer avall.

Un relat ple de poesia, intimitat i pensaments que has narrat amb molt bona mà. No entraré en les motivacions d'aquest món interior de la veu narrativa, s'han de fer lectures lliures de cap pensament preconcebut i cercar referents que inundin de sentit literari, i el teu relat fa aquest propòsit senzill i factible.
Jo no vull saber si està o no prenyada, si compara una cosa o altra. Personalment, jo prefereixo viure el camí descrit, i no sempre és fàcil. Normalment, la gent no vol caminar al costat de la veu narradora.

Dit això, A poc a poc, perquè ara la gent no posa la primera A?
cada dia ho veig més, i em fa mal als ulls, però sé que és una tria personal, malgrat allò que digui la norma.

I l'obaga, una paraula que em transporta a llocs d frescor i recolliment, per descansar. Bonic poema final.

En contra, dir que sembla el començament d'una història més llarga, i per a un relat, no sol ser bona noticia. Sempre serà millor per a una història més llarga ;-)

Gràcies per convidar-me a llegir-te. I gràcies pels teus afalagadors comentaris. No sempre soc jo qui et comenta, el meu altra jo també et visita, molt de tant en tant.

Li haurem de dir al rautortor que li posi un bon compàs a la cançó. Jo la veig de bressol, cantada amb veu baixa i lent el ritme.
Primera pasa per a una col·laboració estelar amb alguna amic/ga músic?

Gràcies per compartir-nos els teus experiments poètics.

I gràcies per alguns dels teus comentaris, que no sempre responc, cada dia em costa més!

Ferran

La felicitat és allò que volem imaginar que és. Viure dins de la carcassa de l'ou eternament no és sa, i menys quan un policia t'ha de donar permís per accedir a casa teva, al teu carrer.

Cap turisme és decididament dolent, ni tan bo com alguns prediquen. La mesura justa tampoc existeix, en el fons. Abans anaves de viatge, ara es fa turisme. Jo intento seguir viatjant, però els indígenes no sempre et veuen diferent de la resta de turistes.

A casa nostra, o a la dels de fora, aquesta canya, als indigenes ens les haurien de cobrar a preu d'amic, com es feia abans quan deies que eres de la terra i et contestaven "Coi! haver avisat que hereu de la terra!" Fet veridic viscut a ses illes una nit d'estiu de fa molts anys. El preu va ser la meitat, aleshores 800 pessetes, van ser quatre-centes, per un cubata al port d'Eivissa.

Ens veiem aviat, Aleix!

Ferran