Molt bon relat eròtic, amb una manera no gaire recurrent de trobar el plaer personal, sobre d'una motocicleta vella. Me la imagino a la noia protagonista, amb aquella tremolor típica d'aquests vehicles vells, els nous ja sols fan soroll, alguns, res de tremolors.
Molt ben narrada la història i una bona mostra de relat eròtic.

Felicitats pel premi.

Un microrelat de llibre, curt, concís i que tanca un cercle a la perfecció. Diria que el teu no ha guanyat, perquè el guanyador és un relat també molt bo, i amb un toc de crítica social esborronador. Però el teu també el té, aquest toc de crítica social, aquest fet d'anar tant a la font, que al final se't trenca el càntir.
Cosa que en el fons seria justícia poètica, que tots desitgem, a aquells que viuen tan pagats de si mateixos.
Amb poques paraules fas una història molt llarga, i ens saps deixar en aquell punt vital irreal de no saber si el mataran o si el duran fins al jutge.
I bé, que no sempre es pot presumir de fer la pell, que algun dia te la poden fer a tu.

Molt bon relat, felicitats pel premi. Enhorabona!

Dins de la llibertat que ofereix la ciència-ficció, ens has mostrat un relat molt real, per un moment he vist la granja de vaques de l'entrada del poble, on les pobres estan encarades a la menjadora i amb aquells estris enganxats a les mamelles que els treuen la llet.
Però el teu relat és més esfereïdor per la imatge d'uns humans sense sentiments que per allargar el seu miserable viure esclavitzen una raça suposadament alienígena per capturar les seves llàgrimes.
Ja et dic, molt realista, massa per a ser ciència-ficció, que de fet, aquest gènere ja ho té això; ens planta davant dels ulls la realitat que no volem veure, com si fos una distopia a la qual no hauríem d'anar... però ja hi som.

Merescut primer premi, felicitats!

Un gran i bell poema, ben mesurat i que em fa sentir còmplice, pel pas de les estacions i el seu gaudi vital.

Un plaer llegir-te.

Ferran

Potser, si vius per Barcelona, l'has vist en una cantonada darrera de la catedral, a la del carrer del Bisbe i de la Pietat.

Ell s'estima molt la seva guitarra, els seus nets, la seva exmuller, i ens fa cantar amb ell a les festes familiars, tocant la guitarra, cantant.

Un relat que he sentit molt proper, i molt ben escrit.

Benvinguda a relats!

Ferran

Però mai no havia tingut un pelut de companyia, ara fa poc, a casa vam adoptar una gateta, i aviat farà un any, i me la imagino amb aquestes observacions mentre nosaltres mirem de fer-nos a ella i els seus costums. Crec que hem tingut sort, i espero que trigui molt a anar al seu cel particular, la gateta que conviu amb nosaltres no és negra, és tigrada, però també ha de tenir el seu cel esperant-la.

Un relat molt dolç, ben escrit i amb un estil tan pulcre que fa venen ganes de ser gat.

I gràcies per les teves paraules en el meu poema.

Ferran

el poema no deixa de créixer fins que no el veus publicat, i tinc en el pensament fer-lo créixer més encara, fins que no el vegi en algun llibre publicat, i encara aleshores, haurà canviat i crescut més.

Més que camí, l'hauria anomenat Crit en el títol.
M'ha fet sentir angoixa el teu relat. M'ha semblat que vas vorejant la poesia, descrius un moment de pèrdua, de desorientació, i està molt ben descrit, no li calen més paraules.

I està molt ben escrit, hi ha un però... (sense coma davant del "però", has vist?)

T'ho poso en cursiva, per fer-ho diferent del meu escrit: Mira, la frase següent:
fent giragonses i ensopegant amb qualsevol entrebanc que trobava en el camí cap enlloc, on es dirigia.

mmm
Diria que no està ben construïda o es dona a una lectura dificultosa, o falta o sobre alguna coma, o has de reordenar-la, no ho sé, però em va costar llegir-la.

Per la resta molt bé. Un bon relat, felicitats.

(d'un amic).

Per part meva, dir-te que subscric les seves paraules, gairebé totes i estic d'acord en aquesta frase. Un relat molt reeixit.

Ferran

I penso que realment, la poesia és allò que et fa sentir a tu, com lector o com creador. Ja saps que quan deixes una poesia a la vista, tu la vas crear amb una motivació, i el lector es fa seva la visió que més l'atrau.
I així no acabaríem mai, la poesia són paraules que llences al vent, i qui les sent, o les escolta, les fa seves o les deixa passar, no tothom és prou sensible a les paraules harmòniques, a la poesia.

Gràcies per la teva visita al meu senzill poema.


Ferran

...si hi ha tercera part, però la primera em va sobtar, per la gosadia de la protagonista, en acceptar una invitació tan poc usual, però és part del joc, imagino.

I un cop llegida aquesta segona fa que en vulguis més. No ho pots deixar aquí, bé, espero que no.

La primera no em va decebre, i aquesta segona m'ha deixat esgotat, aquesta seria la paraula, sí. El ritme narratiu que imposes està molt ajustat a la situació, ara lent, ara ràpid. Tot plegat, un bon relat ben ambientat, i molt càlid, la veritat.

Allò que t'atrau d'aquest relat casual i social, no és sols allò que dius, és allò d'humà que aculls en expressar-ho, que expliques amb suavitat i senzillesa. És aquell to humà que ens fa creure en una societat més "normal", més acurada, observadora.

Et veig com una persona observadora, que estic gairebé segur que ha viscut aquest relat, i potser, tan sols potser, s'ha inventat uns noms, per fer-lo més humà. Allò que ens falta al nostre viure.


Ferran

(Has pogut penjar la imatge de perfil, pensava que ara no es podia.)

Un poema curt, però impregnat de paraules no dites que omplen l'aire que mou aquest arbre de fruites eternes.

Una vida plena i feliç, la teva Aleix, malgrat els entrebancs que la vida ens ofereix, tu sempre amb el teu somriure, en els llavis, i en les paraules també.


Ferran (el fosc)

L'he llegit tres cops, i cada volta m'ha arribat més endins aquest relat, que com dic en el títol, el trobo d'un romanticisme màgic -i afegeixo- extrem. A la primera lectura m'he demanat on era la fantasia, però la fantasia és aquest punt de màgia que desprèn tot el relat, molt ben mesurat en cada paraula, com una rondalla clàssica, que de ben segur ho acabarà sent.
Felicitats i sort en el concurs!

Ferran

Una narració màgica, tot un conte màgic i meravellós. És com una rondalla de les d'abans, de quan les àvies s'asseien a la bora del foc i ens explicaven un conte. Les noves generacions no sé si ho sabrien valorar, però si no fos així, en el teu escrit poden reviure aquells moments, per molt poca imaginació que tinguis, pots volar molt lluny amb el teu relat.

Gràcies per compartir-lo.

Una abraçada

Ferran

Per cert....


Jo crec que també hi era allí on vas viure aquesta màgica relació poètica arquitectònica ... Potser sí!

Molt bon relat Montserrat! Una anècdota molt ben portada i rematada. M'imagino la cara de bleda de la tieta escoltant la noia amb aquella història. Ara cal saber si la creu, o si la noia sap que els de la cadira de rodes eren dos estafadors!

Bona feina!

Ferran