... hauria escrit un relat, o un pensament, sobre una cosa en la qual estic absolutament d'acord amb tu.

Per cert, no entenc el comentari de gardenia, no vols dir que s'ha equivocat de relat?


Espero que la nova interfície de relats ajudi a una millor relació entre escriptor i lector.

No t'aturis jomagi, no et comento gairebé mai, però gaudeixo les teves píndoles o microrelats. Dels pocs autors que encara llegeixo pel plaer de distreure'm i per què m'agrades, i perquè m'agrades?, puix perquè em fas pensar.

Tan simple com podria pensar-se algú que és fer un poema, tan simple com viure plenament
i que tot sovint sigui tan difícil de viure i escriure un poema tan senzill! No és gens fàcil ser tan concís en l'escriptura, en la descripció de sentiments, sensacions, vitalitats.

Gràcies pel teu mestratge!

M'agrada què vols dir en aquest microrelat, tot i que em ressona a una meditació reductora no volguda.
Però el ressò és satisfactori.

Ara, però, et proposaria un repte: Fes aquest mateix relat sense repetir paraules, reduint els conceptes que potser... repeteixes, tot amb la meitat de les paraules que has escrit en aquest, fes-lo més críptic, reflexiu en intensitat. I si ho vols, sempre si t'abelleix fer-ho, ens el publiques també, com una segona visió del mateix concepte, que potser et durà a noves visions, i, qui ho sap, potser t'inspira una tercera visió, que potser ens voldràs compartir.

Una cançó plena de ràbia, podria dir, que reclama i demana i reivindica la terra, i ara, que la terra pagesa està amenaçada de mort, i amb això, tots els qui vivim d'ella, aquesta cançó fa més gran la voluntat de reivindicar allò que ens uneix, més enllà de la llengua.

No sé què tens contra els frikis, jo en soc un, com ho podem ser tots d'alguna cosa concreta, friki dels bolets o de la ciència-ficció. Qui ens diu que això sigui dolent, si els qui ho són de veritat, de dolents, t'ho diuen, no tindran manies en fer-te callar, que no passi mai!

Et vaig llegint, però últimament me n'he cansat de tot una mica i ara no soc gaire amic de fer comentaris, ni cap anàlisi del poema o relat llegit. Vaig per feina, llegeixo una estona a la pantalla, i torno al paper, on el gaudi és sempre més satisfactori. Aquí hi veig massa fato, sobretot en el fòrum, on sempre viu un puto amo, i que últimament té sempre pressa, sembla que encalci la mort, i no sàpiga com atrapar-la.

Salut i paraules de poetes, la resta són punyetes.

Ens veiem per relats, com tu dius!

Esperança és allò que m'arriba en aquest curt pensament que ens comparteixes, una mica de fred nadalenc en els colors de l'arbre, i de les fulles brillants. El desig que res canviï i que tot avanci es contraposen en el miratge d'una vida que no s'atura i ens fa anar avall, quan tots creiem seguir com sempre, com abans, i que res defalleix, o si més no, això és el que volem creure. Salut!

Vas teixint un mapa contemplatiu en els teus últims poemes publicats en aquesta pàgina, que fan força goig, i esperem el teu recull per ben aviat, publicat en paper!
I aquesta contemplació de les volves caient en una platja, real o imaginada, ens mostra un paisatge poc corrent en les nostres latituds que ens ofereix un missatge captivador i suggerent que ens demana creure-hi, que res és impossible, si la teva força ho fa real. Vivim la nostra realitat, ni que sigui en somnis. No deixis mai de somiar, amic.

He sentit tot un plegat de vibracions en aquestes paraules encadenades i lliures, que ens mostren i acompanyen el llostre d'un dia que ens marxa.

M'agrada el ritme conferit en el teu poema. Cal rellegir-lo, amb calma, per captar tot allò que ens vols mostrar amb paraules que no enganyen.

M'agrada. Ben retornat/da!

Un goig entrar a relats i trobar el teu últim regal poètic.
Quin goig de resseguir les teves paraules, potser tan críptiques, però tan sentides, tan mundanes i que tu saps com entonar-les per fer-ne poesia.

Un plaer llegir-te.

Ferran

O com va dir el conegut Bruce Lee, bé, conegut a casa seva i fa un temps, ara ja ningú sap qui és... Bé, com deia el Bruce Lee; sigues aigua, amic meu!

O potser va dir... be water, my friend!

Pensarem amb aquesta juguesca literària, a veure si puc bufar abans de ser flama. I si bufo, seré flama?

I la frase seria: Llegir-te és viure't la realista visió del món en primera persona.

M'encanta la senzillesa que traspuen els teus poemes, i com, des d'aquesta senzillesa, ens parles d'un món ple i curull de detalls, i de simbolismes freds que s'amaguen dins de les butxaques. El caliu són les teves paraules, senzilles, mundanes, i plenes de poesia.

Ens anem trobant pel món, i si vens, ben aviat a Barcelona!

Ferran

L'adéu a les mans solitàries!
Les mans envoltant la faldilla rosada...
Som part d'un escenari que contempla el passeig de les teves paraules en aquest ascens, fins al rebedor, on tot trontolla fins a l'endemà.

Molt càlid aquest escrit poètic, molt càlid, i victoriós, a la fi.

Aleix! us envio moltes braçades egarenques!

Ferran

Per la teva facilitat de paraula poètica, per voler escapolir-te deles aglomeracions que, dissortadament, sembla que et persegueixen allí on vas.

Un poema senzill de lectura i de factura propera que fa de bon llegir, com tots aquells que tu fas. I com jo tinc la sort de conèixer el teu to de veu, et sento dins del cap, i sembla que et tingui al costat, recitant-lo. I em sembla veure que aquells dos vells de la taula apartada, sou vosaltres dos.

Una abraçada, Aleix.

Ferran

Veig que ja sabies alguna cosa, i els tres últims poemes, pensaments, van dirigits a un comiat, o això sembla.

Bon viatge, Fidel!

Aquest petit (haiku, potser?) poema m'havia passat per alt.
El primer pas a un coneixement que t'angoixava, potser?

Que el roig t'acompanyi per sempre, company relataire.

Ja se sap, quan fas una doble negació, en el fons esperes que realment no sigui tan greu. Tot i segons allò escrit per la Marta en el fòrum, té un futur fosc, i sí que serà res.

Un bell poema, dels teus, amb un estil personal, que sí, em recorda altres relataires, però com tu ets una persona llegida, imagino que tot s'empelta, al final.

Gràcies per deixar-nos les teves últimes paraules. Personalment l'entomo com un testament vital, un comiat lúcid, tu que tants cops ens han deixat pensarosos, intentant saber d'on havies sortit, i quines eren les teves veritables arrels. Descansa en aquest llimbs, i que la família t'acompanyi. Deixa't acompanyar.