REPTE POÈTIC VISUAL 346. PARADOXA

Obrir un paraigua abans d'hora,
és tan poc útil com pregar perquè plogui.
Queixar-se dels estralls de la pluja
a posteriori, no serveix de res.

El fang sec i clivellat és la prosa
amb lletra de pal sec,
sense espai en blanc per respirar.
L'aigua desbocada del sentiment
és en la lletra manuscrita,
sense ordre ni concert.

Que l'home té tanta por de les forces
desencadenades com de la presó,
deien tot parlant de les quadrícules
de colors i traços espontanis
del gran Paul Klee.

Clivelles a l'escorça
eixuta terra erma.
Les llàgrimes no et salven.

Mirem el nostre futur
en àrides estepes
d'un planeta germà.

Si no veus el devenir
serà que acluques la mirada
cegada per un sol abrusador.

T'he conegut jove
bella dama
verda i esponerosa
amb la placidesa humida
dels infants.
Acollies amorosa
totes les criatures
que infantaven els humans.
Amb paciència infinita
en suportaves els capricis
que t'anaven mutilant.
Fins que la llum d'un mal dia
t'ha mostrat les mil clivelles
de la crosta que guardava
el tresor de la humitat.
I ara és tard
mare protectora
dels teus fills eixelebrats

Galatxo

Fang escardat del galatxo,

cau d’or on no fa fai gaire

sense por ni corrents

nadava la  redona carpa

en la seva trampa fangosa.



Imperceptible, però, el riu badava

minut a minut el retorn 

cap al seu llit d’aigua.



I ara entre els solcs de llim i argila

hi que només la serp verdosa

que entre les escletxes

que el sol ha deixat

 s’esmuny temorosa al nostre pas.

Des de la darrera pluja [fora de concurs]

Avui recordo aquella pluja generosa
deixant-se anar damunt la teua pell encalmada,
un mirall trencadís sota el sospir pusil·lànime
de la brisa de migdia. Blau i abellidor, delitós.
Aquell dia vaig abandonar el meu paraigua
a la seua sort, com un navili a la deriva.
Preferia notar, rostre avall, els regalims
de la pluja, aquella pluja preciosa, pertinaç.

Avui he retrobat el paraigua, abatut
en flagrant paradoxa, corfós amb la teua pell
badada pels ganivets de l’aspra sequera.
Avui he tornat a sentir regalims cara avall
del meu rostre. Ara, però, son de llàgrimes,
riu estimat.

Descomposició

Maleiré sense descans
el teu esguard inútil,
l'alè eixut, la carícia de pedra.

Mon cor esquerdat
perd vida per les encletxes
mentre batega en silenci, estèril,
i la terra li respon:
'no, no, no'.

En el desert dels teus ulls
qualsevol pluja no impregna;
ni l'amor ni el deliri
tenen fruit,
només la mort.

La mort, com un torrent de pols,
que tot ho anega de pena,
que eixorda el crit
desesperat
de la meva desil·lusió.

Ja no estaràs al meu resguard;
ja no seré abrigall
ni alegria
ni tendresa
ni respir.

La teva pell m'ha fet escara,
el meu nom s'ha esborrat en el teu.
I en el no-res que ara
s'escampa,
jo sé que t'he de maleir sense repòs.

TAVELLES

Es van enquistant les arestes
del record del teu cabal.
Abans esplèndid i ara corsecat,
per una sequera que ressalta
rampoines engolides temps passats.

Els marges ens ho recorden,
has estat gran,
i les tavelles delaten
la tristor d’un cor assedegat.

Però tornarà l’aigua,
en més o menys seny,
i estovarà esquerdes
diluint memòries, o creant-ne d’altres,
i tot continuarà.