Salvatges

Avatar

Vaig veure un home que demanava
caritat parlant per mòbil.
Al metro i el tren poques vegades
algú fa servir les dues extremitats
que ens han quedat lliures
per sostenir un llibre.
Encara morts ens endurem
la nostra identitat digital a la tomba.
L'ànima, si existeix, és una altra cosa.

Nosaltres al metro
als bancs dels parcs
a les taules dels bars

Nosaltres amb el cap cot
amb la mirada fixa
davant del que fou el palmell

Nosaltres amb l'extremitat tallada
amb un implant a l'extrem del braç
proveït d'un vidre lluminós

Nosaltres sense mà
amb la mirada fixa
amb el cap cot

Sense carícies
Sense puny
Sense salutació

Mirada fixa
Mirada mirall
Mirada tancada

Cap cot
Cap baix
Cap silent

Cap ull
Cap mà
Cap cap

Sou vosaltres?,
demana la Parca.

No anirem més enllà,
els somnis es fan
per sobreviure a la realitat
que ens encalça i extorsiona
els sentits més febles.

No anirem més enllà
de les paraules ancestrals
que els antics van fer volar
i voler recordar en ments
que creien poder canviar-ho tot.

No anirem més enllà
per por de ser persones
per por d'evolucionar nosaltres
més que les coses que ens envolten.
Tot es restitueix al mateix lloc,
pols a la pols.

No anirem és enllà
d'un somni encantat.
Que tot torna i no en som conscients
i si ho som, no ens fem cas.
No aniran més enllà
aquestes paraules
de la visió d'un pèndol
que rebota i retorna constant
Incansable.

Res no podran dir de nosaltres,
si els qui vindran després
són com nosaltres
ja que nosaltres som com aquells
a qui vam sobreviure
i anomenàvem salvatges.

El vent udola lluny ran del massís,
i tu no el sents, hipnòtic i silent.
La teva pell té fam de raigs de vida,
esblanqueïda i fràgil mentre et mors.

Les vides inventades et desperten,
les de debò t’enyoren prat enllà.
El Sol es pon i no l’has vist alçar-se.
El temps, que és breu, es gasta i no has viscut.

On és el so del got damunt la taula,
la rialla de l’avi, el torró dolç,
la ratafia, el dòmino i les cartes,
el graó de la porta, el carrer humit?

L’acarabassat del far, la cantonada,
la cadira de vímet al pendent
del corraló on vivia la xicota
que guipava pels vidres cada nit?

On és el crit, d’abans dels llavis closos,
vora pantalles amb fermalls de llum,
que ressonava per tota la plaça,
espetegant colors dins la negror?

Enfonsat al sofà, la vida et fuig,
bescanviada per fums de flama insulsa,
rere un vidre de llum, esbossant somnis,
que s’envolen sovint abans de ser.

Es quantifica tot, tot s’abassega
amb xifres de dos tons simplificats,
puntets de foc al toc de l’algoritme,
tot registrat, glaçat de temps etern.

No hi ha on fugir, totes les passes deixen
petjades que mai més s’esborraran;
com ho farem per néixer cada dia,
i escriure una altra història amb nous renglons?

Qui ens pensarà quan la ventada esbotzi
l’intrincat laberint que sosté el món.
Recordarem com sonen les sabates
dins d’un bassal quan plou i tot llueix?

Qui aplaudirà la indiferència freda,
tan inconscient de tot allò que es perd,
entaforada a la besllum dels nombres
orfes d’instants, esbalaïts, balmats.

Els altres

Els veig
asseguts en els bancs entre els nois
que miren els mòbils i la dona amb paquets
i la iaia que voldria un seient
perquè no fos massa llarg el camí.

El veig llegint un llibre d’aventures
o l’assaig per saber on se’n va el món
i el còmic que entreté l’infant
i el nadó que xuma llet calenta.

El veig cantant un rap
per demanar a canvi unes monedes per viure
els veig l’executiu, la il•lusionista, el paleta ,la nena
que somia un mon ple d’aventures.

Tots dalt el tren, entaforats amb la vida
arraulits, reclamant els seu lloc,
perquè han canviat la vida i mentre la vida canvia
Sembla igual i distinta.


Ells ja no hi son. .
Com nosaltres, demà.

Esquelets

A les rondalles d’abans d’ahir els ossos
ballaven les danses macabres de la mort
al ritme dels averanys de les sibil·les
i l’esperit turmentat pels càstigs eterns.
Cels inassolibles, inferns plens a vessar,
sermons de creuada escampant la por.
Dies irae dies illa.

A l’altra banda del gual éssers de llum
ballaven tot celebrant el carnestoltes
mentre contemplaven la mort de cara,
un trànsit simple, inevitable, connatural.
Esquelets en la disfressa, cants fins i tot,
acceptació del destí, el que sigui i calgui.
Dum vivimus, vivamus.