Ja goteja la deu (aquesta versió, millor)

De somnis i aigües

Bastides amb somnis
que les nits fan clares
de tant que llueixen
les seves mirades
quan llencen guspires
enmig de la dansa
amb ombres florides
que pengen dels arbres

La lluna pentina
els cabells de plata
que suren per l'aire
amb la revolada
del cos intangible
vestit amb llum d'alba.

En la nit més lliure
el silenci canta
les cançons que viuen
en les dones d'aigua.
Amb elles expliquen
que sols pot salvar-les
del vell malefici
el valor afable
d'un jove patrici
que faci el miracle

I mentre no arribi
seguirà la dansa
entre els rams de lliris
de la presó blanca.

L’encantada del Farfanya [fora de concurs]

El riu és menut, fràgil i discret,
mig amagat a banda i banda
entre àlbers, falgueres i esbarzers.
Els pocs camins que l’acompanyen
els han obert, de nit, les guineus.

A l’aiguabarreig de pedres relliscoses
s’ocultaren un trist capvespre d’estiu.
Ella era una princesa, desconcertada,
cabell color de cel roent, ulls absents,
fugitiva d’un món excloent i pervers;
ell, un pintor, cabell de lluna nova,
ulls encisats davant tot el que és bell,
rodamon obstinat darrere d’un somni.

De l’amor enamorada
es deleix d’un sarraí;
tot i ser de bon llinatge
el seu pare l’ha proscrit.
Ella romandrà reclosa
i li robaran el fill.
Desterrats, ambdós s’amaguen
al boscam de vora el riu.
Les pedres son tan lliscoses
que ella tomba al Segre hostil;
ell intentarà salvar-la
però els vencerà el destí.

Cada nit de lluna plena torna la jove
i a tothom qui se la troba li pregunta
si fou el pare just. Tots li diuen que sí.
I així nit rere nit pregunta i pregunta
tot esperant el no que li retorni la pau.


A Menàrguens qui sap quan

Verds Salvatges

Quan el sol del solstici
deixa pas a la lluna de juny,
sota una penombra emmirallada,
apareixes tu, dona d'aigua.

Captiva per ta bellesa,
històries i contes de fades
ocultaven un maleït encanteri
que a la presó et condemnava.

La teva única companyia,
trista pinta, fina daga,
i un destí que es trobava
en mans de cavaller sense espasa.

Cansada de tanta injustícia,
d'anys que passaven i no tornaven,
vas decidir alliberar-te
i brotar en verds salvatges,
deixant rere teu
el ressò d'un missatge:
"Coratge és arrelar-se a la terra,
tot i la tremolor de les branques".

Mirada verda

Submergida en el reflex,
amb la mirada sures.
Quan no pots parlar
és quan alguna cosa dius.
Ets com un nenúfar
que amaga el teu món interior,
que cerca l"estabilitat
entre dos contraris.
Amb la bellesa d"una nimfa
que ens vol captivar.

Encanteris

De la molsa envellutada,
densa i verda,
hi ha l’ombra amagada
de les seves ànimes.

Dels silencis, quan el sol s’apaga
I la lluna s’alça en la negra nit,
el reflex se’ls veu a l’aigua
mentre es pentinen a la llera del riu.

Entre la remor dels gorgs
I salts d’aigua,
es poden sentir els seus murmuris
tendres, seductors, magnètics.

De les coves més recòndites
se’n senten els udols del seu misteri
I cada nit de Sant Joan i de lluna plena
una nova presa cau a la xarxa del seu encanteri...

Ja goteja la deu,
gota a gota,
a sota es remulla la goja.

Goig d'aigua galdosa
fresca l'aloja en el seu cant
cabells esfilagarsats
la pinta d'argent pentina.

Ha plogut a muntanya
surt la dona a cercar l'aigua
que del rierol fa riu.

Ara canta, ara
la veu afina encantada.
On el riu s'amaga ella viu, i
jau xiroia i desinhibida,
al redós del gorg amagat.

Ja goteja la deu,
gota a gota,
a sota es remulla la goja.