El rellotge del temps quiet

Alguna vegada, sobretot a les nits d'hivern, quan els carrers queden deserts, he sentit la sensació que expliques al teu poema, com si el temps s'aturés, com si tot fos un decorat, com si hi hagués màgia en l'aire. Les paraules de l'home vell parlen d'esperança, de no rendir-se a la vellesa... I el mon torna a rodar... Precioses paraules, Josep.

Mira, ahir mateix baixàvem per la rambla just Oliveras de l’Hospitalet i davant una estàtua anomenada “L’acollidora”, un home negre parlava amb l’estàtua. He vist el teu protagonista xerrant amb el Seu reflex. I és que aquest món és molt estrany. Ens fem grans i no ens n’adonem. Una forta abraçada, Josep.

Aleix

Esperança és allò que m'arriba en aquest curt pensament que ens comparteixes, una mica de fred nadalenc en els colors de l'arbre, i de les fulles brillants. El desig que res canviï i que tot avanci es contraposen en el miratge d'una vida que no s'atura i ens fa anar avall, quan tots creiem seguir com sempre, com abans, i que res defalleix, o si més no, això és el que volem creure. Salut!