Jo també crec que els tatuatges (en segons quines persones, poques) poden ser com una mena de redempció i una via per escapar d’allò que les corprèn o les fastigueja; són un autocàstig amb resultat satisfactori la major part de les vegades. Però l’autocàstig en qualsevol sentit també pot ser destructiu a la fi. I vint anys són molt pocs anys...

M’ha agradat el relat.

Uff! Quina esgarrifor. Però per desgràcia és el que hi ha... i més cada dia. És allò que deia de les creences distorsionades o interessades.

Un dia llegia que l’afirmació “crec el què veig” no és veritat, sinó que ha de dir “veig el que crec”. Si tinc la idea ficada al cap, m’expliquin el què m’expliquin, tot i l’evidència, jo continuaré veient allò que vull veure. I així és que es fan tantes salvatjades entre les persones.

Salut.

Caram! Originalitat al 'top'. Ets tot un descobriment.
Ens anirem seguint, per això t'afegerixo als favorits ;-)

(Gràcies pel teu comentari)

Me'n faig més o menys una idea. Sembla que també tens aquella mena de sentit de l'humor irònic i un fica fotets del mort i de qui el vetlla. M'agrada el to i el desenvolupament del relat.

Ah! i gràcies pel teu comentari, tot i que darrerement escric més aviat poc... :-)

http://rosadecyan.blogspot.com/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)
http://imatgesiemocions.blogspot.com/ (Fotografia documental i de viatges)

Trasblassador això dels somnis. Tot i que millor somiar que no pas no fer-ho, al menys podem intuir quines són les nostres motivacions.

T'afegeixo als preferits.

Aquest poema teu lliga d'alguna forma amb la meva reflexió sobre la mort d'un ésser estimat molt directe. El teu poema, però, és tan bonic perquè referma uns llaços que a voles ,amb els anys, semblen aprimar-se, però només això, de tal forma que una espurna en un moment donat, els referma encara més i hom pren consciència de qui són realment els teus.
Dius que m'has descobert. Gràcies. De totes maneres, en l'actualitat no escrit tant com fa uns anys. Ara em dedico més a la fotografia. Suposo que és una qüestió d'estat d'ànim i ara no em sento tan disposada a exterioritzar sentiments. Al capdevall l'escriptura és quelcom de dins cap a fora; la fotografia, en canvi, és de fora cap a dins i ara em sento més còmoda així. Tinc la referència dels meus blocs al perfil, i gràcies un altre cop pel teu comentari.

I jo, que també soc un Drac, penso que potser no és ell l'autèntica fera. Que l'han confós, que la fera dedebò està dins d'un mateix...

Cadascú té les seves fantasies. Ves per on jo me l'hauria imaginat entre una i dos (que no entre dues i un) Però, naturalment, tot depèn de qui és qui escriu...

Com diu el títol, doncs, si. Si jo també soc una d'aquestes persones tant "normals", només que fins ara que algú ho ha deixat escrit en una pantalla (que no un paper), no n'he pres consciència.
Gràcies per aquest regal d'ironia fina que, si més no, ens ha fet somriure.

Noia, ets genial. No sé a què et dediques normalment, però estic segura que més d'hora que tard se'n sentirà a parlar de tu... Així ho espero i així m'agradaria.
Petons.

L'amor sempre fa patir. Estic certa que forma part de la seva esència i de la seva màgia: por a perdre l'objecte estimat? dolor per la separació no desitjada? Com saber si estimem o si només és aferrament, necessitat d'altri? No hi ha resposta; jo, al menys no la tinc.
Els anys, la saviesa adquirida si hom s'ha deturat a conèixer-se, han de fer que la por, el dolor i l'incertesa siguin menys colpidores. És al que aspiro mentre reso perquè no desparegui la passió...

No sé si és veritat, no sé si és ficció... en qualsevol cas té una llògica aclaparadora i haig de dir que jo em sento més o menys de la mateixa manera davant l'estultícia gratuita de necis, trepes, apalancats o prepotents. Ja m'entens, oi?

Un plantejament força original pel que fa a la forma i i contundent pel que fa al contingut.
Es perceb en tu una dona molt especial, diferent encara més, atractiva d'ànima... com n'hi ha poques.

Moltes gràcies. És un poema meravetllós i un regal del tot inesperat... com acostumen a ser les millors coses de la vida: trobades sense ser cercades.

Una abraçada.

Ginger