LA MALA HERBA TAMBÉ MOR

Un relat de: Ginger
El director ens havia convocat a una reunió a les 08:00 am i no s’hi valien excuses; calia assistir, sí o sí. Ni que t’haguessis quedat vídua aquell mateix matí o uns vàndals t’haguessin cremat la casa la nit abans, hauria estat un assumpte menor en comparació amb la transcendència del que ens volia dir.

Alguns hi vàrem arribar mitja hora abans per intentar copsar informació prèvia, si algú la tenia. Gest inútil, ningú sabia res, de manera que en arribar l’hora de la trobada amb el director, tots estàvem a la inòpia amb uns ulls esbatanats per l’ansietat i la preocupació. No havia passat mai que es convoqués el personal de categories inferiors per a explicar-nos res, i molt menys per a demanar-nos opinió. Murmuri generalitzat... Pintaven bastos, era evident.

A les 08:01am -o sigui, amb retard per part seva- va travessar el passadís de la sala d’actes com una exhalació removent l’aire amb el seu impuls i, dirigint-se fins a la taula dalt de l’escenari, va deixar caure amb estrèpit un munt de carpetes farcides de documents. Al seu darrere el seguien apressats els quatre consellers llepaculs habituals i... això és important, dos homes més (homes, naturalment) amb cara de bastó a qui ningú no coneixia.

El director era un home imponent, sobre tot pel que feia al seu volum. Era alt i gros, més ben dit, gras; amb la cara com la roda d’un camió i una papada que li arribava als genolls; les dents tacades de tant fumar. I una panxa amb una cintura que devia gastar la talla 206 i encara semblava que l’americana li tibava tot i ser confeccionada a mida. Francament, no era agradable a la vista, i amb això no em vull pas carregar les persones grasses, no. Si la seva fesomia hagués estar afable i la seva personalitat, conciliadora en comptes de ser un pocasolta escanyapobres, la resta no hauria tingut importància, però la combinació de tants factors negatius em feien venir basques només de mirar-me’l.

Va donar ordres d’engegar el projector i allà anava passant les diapositives d’un ‘power point’ amb gràfics i més gràfics, quadrícules i fletxes, explicant grandeses seves i de l’empresa i aprofitant per engaltar-nos que teníem una gran sort per treballar-hi. Sort? Sort de què? Vaja, quasi venia a dir que hauríem de pagar per treballar; exigència i control tot el què vulguis, però el reconeixement i els sous tampoc eren per llançar coets, si més no, com els d’altres bancs o ex empreses del sector públic que ja se sap que quants més calers remenen, menys te’n volen pagar. Al capdavall, nosaltres ben bé que els traiem les castanyes del foc, corre-m’hi tots dia sí dia també a causa d’una pèssima gestió que només es fixa en la butxaca dels de dalt. Per tant, jo no sé veure on juga aquí el factor sort.


Quin avorriment! Emprant una retòrica desconeguda per a nosaltres, d’una cosa se’n anava a l’altra, i curiosament no cridava, no, ho deia amb un to de veu lineal de perdona vides que encara resultava més irritant. Ja portàvem més d’una hora veient cinema dolent i escoltant bajanades sense arribar al fons de la qüestió. És a dir, què hi fem aquí? I què passarà? I com se’ns pagaran les hores extres que haurem de fer per enllestir la feina que ara no estem fent però que s’ha de fer. Sort, ha dit?

Al final, el veredicte: curt i ras, més de la meitat de la plantilla havia d’anar al carrer. I després de tanta xerrameca, no va ser ell qui ens donés la notícia sinó un d’aquells gossos a qui no coneixíem (el director tenia cara però no pebrots). Només calia decidir qui i quants dels presents érem prescindibles. Collons! Segur que em tocava a mi... I mira que m’agradava poc treballar allà, però aquesta maleïda crisi et tira la dignitat per terra.


Acte seguit, amb el cap cot i llançant improperis interiorment, tira cap a la taula i acaba el què estaves fent, que si no t’espaviles te’n vas al carrer de pet i sense la indemnització... Mare meva, quin panorama més xungo!


Aquella mateixa setmana, m’havia cridat al seu despatx per fotre’m una escridassada d’aquí t’espero. Injusta i amb mala baba, val a dir. El cas és que una tarda en que els companys ja havien plegat, jo estava sola a l’oficina intentant trobar un rebut inscrit a l’Excel com a pagat però no hi havia l’efectiu a la caixa; jo no sabia si era culpa meva o de qui, però havia de trobar el desllobrigador no fos cas que m’acusessin d’embutxacar-me els diners. Atabalada com estava, va entrar el cap de personal, que encara rondava per allà, i se’m va asseure al davant –ja tremolo...-. Curiosament no em va reprendre sinó que em va fer una proposta avantatjosa per a mi, consistent en anar com a hostessa en nom de l’empresa a la trobada anual del sector que tindria lloc just el proper diumenge; es veu que aquest any no havia trobat cap voluntària més eixerida. No em pagarien ni cinc perquè l’empresa estava en hores baixes, com s’ha vist, però em donarien festa quan jo ho necessités. Vaig veure que de les 9 del matí fins a les 9 del vespre eren dotze hores i com que comptaven doble en ser dia festiu, resultarien ser vint-i-quatre. Sí que cobraria dietes pel desplaçament. Home, no estava malament i considerant que aquell diumenge no tenia plans i ja em veia menjant-me els mocs, de manera que vaig acceptar.

La cosa era prou clara, oi? Doncs no, no ho era. Al cap d’uns dies en que tota la paperassa va córrer d’un departament a l’altre, el director es va assabentar de la meva aventura ‘extramuros’ i em va fer pujar al seu despatx per a demanar-me explicacions sobre el fet. Em va advertir que jo havia anat a una missió sense el seu consentiment i que quan gaudís de les hores que m’havia guanyat anirien a càrrec del meu lloc de treball habitual, això significava que havia violat el meu compromís amb el departament a qual jo estava assignada i amb ell. Apa noi, aquesta sí que és bona! Si el cap de personal va a trobar una secretària de gama baixa com jo i em ‘demana ajuda voluntària’ per una tasca que no pot resoldre amb ningú més, què li havia d’haver respost ? Haig de suposar que els dos mandamassos ja s’ho han parlat abans i estan d’acord, diria jo. Estava estupefacta, no m’ho podia creure!

El primer rampell va ser de plantar-li cara i dir-li que s’ho faci mirar i que li demani explicacions al cap de personal que ha estat d’ideòleg de l’assumpte, a mi què m’explica? Però no ho vaig fer. Vaig intentar justificar-me i explicar-li com havien anat les coses, però ell, morrut i tibat com un cagarro, inclinant-se sobre la taula i assenyalant-me amb líndex amb actitud amenaçadora va asseverar : “Que no es torni a repetir!!!” . I tot seguit repenjant-se a la gran poltrona darrere de la seva taula em va fer el somriure sarcàstic dels que se saben segurs en el poder. “No pateixi, no es repetirà”. I vaig sortir del despatx amb la cua entre les cames a punt de plorar sense haver entès de quina mena de deslleialtat se’m acusava.

Ara si m’acomiaden, no, que no es tornarà a repetir...

.....................

Ha passat un any i ja no treballo a l’empresa. Els dos homes gos van fer la seva feina i em van fer fora al mes següent de passar-nos ‘power point’. Els primers mesos d’estar a l’atur anava ben perduda; jo no tinc una carrera universitària, tot i que em fa l’efecte que ni que l’hagués tingut... Això sí, tinc una certa gràcia en qüestions d’art: dibuixo i pinto força bé, faig restauracions d’objectes i mobles, tinc sentit de l’estètica, sé cosir... aptituds que a priori no sembla que hagi de servir gaire per guanyar-me la vida folgadament. Però ves per on vaig llegir un anunci a les ofertes de treball del diari que una funerària buscava un maquillador per als difunts, un ofici més ben pagat del què m’hagués pogut imaginar mai. O sigui que actualment em dedico a això i no m’ho passo malament, ans el contrari, ho trobo força interessant i quasi es pot dir que frego l’excel•lència. A més, al capdavall, els difunts no m’escridassen i la feina és segura. Tothom sap que en les qüestions d’escombraries, el sexe o la mort no hi ha crisi i les possibilitats són infinites perquè sempre n’hi haurà. Només has de fer de no pensar-hi gaire.



Fa poc que el director va traspassar. És a dir, va deixar el món dels vius, res a veure amb el negoci. I ho va fer d’una manera ben peculiar, si més no a l’alçada de la seva potent personalitat.

Un dia com molts altres, va anar al club exclusiu que freqüentava . Un club on els socis són uns homes benestants podrits de diners que es troben per xerrar, fer negocis, especular... i per intrigar políticament. Allò que se’n diu un grup de pressió, en el qual no hi forma part qui vol sinó que ha de ser escollit per unanimitat de la resta dels membres. He dit unanimitat, no majoria absoluta. Atesa la seva idiosincràsia, doncs, podem concloure que està format per un nombre ben limitat de socis. La seu de club està en un edifici singular, un antic palauet rehabilitat on es veu que hi ha la decoració i els luxes més primmirats: lounge-bar, restaurant, cambrers i subalterns uniformats, diverses sales de reunions, cava de fum, gimnàs, zona d’aigües, solàrium, piscina... de tot i força només per als socis, homes, és clar.

Es veu que aquell dia després de dinar va sentir la necessitat d’aïllar-se en sí mateix i en comptes d’anar a fer una becaina ben repapat en una butaca a la sala del fum, va decidir anar a la sauna. A aquella hora no hi hauria ningú i per tant no es veuria obligat a conversar, que ja tenia la llengua cansada, cosa rara. Però, ai las! La fortuna i la vida com es giren quan menys t’ho esperes! Sembla que es va marejar, va perdre el coneixement i va caure rodó. Devien de ser quarts de dues quan hi va entrar i van passar una, dues, tres hores... No va ser fins a un quart de sis de la tarda que dos socis també van anar a la sauna. Van intentar obrir la porta però alguna cosa els ho impedia així que van donar l’avís a recepció que, al seu torn, va avisar a als de manteniment. En menys de deu minuts, dos homes baixets i quadrats d’aspecte rústic, enfundats en una granota blau elèctric, van entrar al santuari on aquell parell esperaven asseguts en unes gandules de l’avantsala amb les seves vergonyes cobertes per estretes tovalloles. Els rústics van empènyer i empènyer suant de valent, i de mica en mica la porta va anar cedint. I un cop oberta, sorpresa! El munt de carn que era director estava recargolat al terra completament despullat i encara més inflat. I el més macabre: havia quedat cuit!!! Exacte, cuit com un garrí fet al forn. La feinada que van tenir els operaris per treure’l perquè se’ls desfeia con si estigués a punt de menjar.


Haig de reconèixer que vaig fer una bona feina donades les circumstàncies i l’estat del cadàver. Res, però, que no es pogués solucionar amb dos dits de maquillatge i una mica de coloret a les galtes.

Al final el director ha tingut raó: la situació que va motivar la meva reprimenda no s’ha tornat a repetir. Ni que vulguem.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

60982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.