L'home ben plantat

Un relat de: Ginger
Aquella tarda de finals de novembre, havia anat a passejar pel bosc a embolcallar-me amb la brisa que movia els arbres i carregar l’ànima d’una serenor que feia dies que havia perdut. Mig amagada entre el boscam, em vaig trobar una cabana amb la porta oberta. Per un impuls, més que per veritable curiositat, hi vaig entrar. Tot era molt vell i feia pudor de resclosit. Es notava que feia temps que ningú hi vivia. No sé per què no vaig marxar de seguida.

Però el mateix impuls em va fer pujar per unes escales estretes fins al terrat, potser podria respirar aire pur i contemplar les vistes que intuïa. Just arribar a dalt, però, em vaig trobar amb les restes d’una gran teranyina esquinçada que cobria quasi tota la balconada, d’on hi penjaven les restes de la pota monstruosa d’una aranya gronxant-se al vent, com aquells cartells del salvatge oest al pobles abandonats. Aquella visió, em va fer tanta basarda i em va provocar tant des assossegament que ni m’hi vaig acostar; esfereïda vaig recular i vaig escapar de seguida escales avall.

Baixava a corre cuita, quasi sense control, només volia sortir d’aquell cau feréstec. Tanmateix, quan ja anava per a la meitat de l’escala, de sobte em vaig trobar de cara amb un home ben plantat que pujava. Ambdós vam clavar les mirades. Per tota paraula ell em va dir: «Anem», i em va allargar la mà. Jo, per un moment desconcertada, vaig pensar: «ja no tinc tota una vida per davant, tampoc no haig demostrar res, puc fer el que vulgui, així que, per què no?» i el vaig seguir...

En arribar al luxós restaurant que ell sabia, va demanar un seguit de menges exquisides. En aquell instant, però, em vaig adonar de que jo no anava vestida per a l’ocasió: «Me’n vaig un moment al bany a endreçar-me com cal. Torno de seguida, no hi pateixis», li vaig dir. Em va costar trobar-lo, el bany, i no va ser fins després de diverses equivocacions ara cap a un cantó, ara cap a un altre i preguntant que ho vaig aconseguir.

No obstant, tot i l’experiència viscuda en el trajecte d’anada, la tornada al meu lloc on m’esperava l’home encara va ser pitjor. Salons i més salons sense indicacions, plens de taules i de gent elegant sopant i xerrant de forma distesa i jo caminant entre mig com una estranya que no pertany a aquell lloc cercant el camí. Era com un laberint que s’expandia.

A la fi, amb tenacitat i atenció, també en aquesta ocasió vaig aconseguir arribar a la meva taula amb força inquietud, ja que malgrat no haver estat culpa meva, la imatge de displicència per l’excessiva tardança que a mi em semblava haver donat no s’adiu gens a la meva manera de ser. El cas va ser que ell ja no estava allà. El maitre, que es mostrava fins i tot amoïnat, em digué que l’home havia marxat entristit i decebut; em comentà també que aquell mateix dia havia tingut una forta discussió que l’havia trasbalsat d’allò més i que en trobar-me a l’escala disposada a seguir-lo sense reticències, li havia semblat una dona sincera amb qui podia confiar, però la meva desaparició inexplicable, li havia demostrat que no era tant confiable com s'havia imaginat.

I jo, palplantada al bell mig de la sala buida amb els ulls humits, i encara amb sabatilles, tenia un raspall de dents elèctric a les mans, que no funcionava perquè la pila s’havia gastat i no podia comunicar-m’hi...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

46 Relats

78 Comentaris

61809 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.