L'estupidesa dels anyells i la saviesa de les cabres

Un relat de: Ginger
De les principals postes en escena en que participen els membres de la comunitat catòlica arreu: bateigs, comunions, casaments i funerals la que em resulta més instructiva és, de llarg, el funeral perquè d’una forma o altra sempre en trec algun profit.

D'entrada, és un concepte ben allunyat del "pa i circ" d'en Juli Cèsar que tan agrada a la plebe. No és un acte lúdic, sinó de compromís. Hom va a un funeral perquè s’estimava a la persona que ens ha deixat o s’estima els familiars, que pel cas és el mateix. Hom hi va de cor, encara que cal reconèixer que també n’hi ha que hi van per veure la cara de la vídua o perquè els vegin a ells, però el cert és que la major part de les vegades s’hi va perquè s’hi vol anar: per homenatjar al que ha marxat i per donar suport als que es queden.

Però tot i ser partícep actiu de la cerimònia, em pregunto quantes persones escolten realment allò que els diu el capellà a l’homilia, per a mi la part més important que escolto sempre amb atenció. A vegades parla, el capellà, de les qualitats del difunt, i amb allò que diu es veu si el coneixia ni que sigui una mica o si el discurs és d’aquells estandaritzats i asèpitcs que valen tant per a un ministre com per a un pòtol. També n’hi ha que, com que no saben gaire coses del mort o no hi ha massa cosa a dir, prenen com a referent algun episodi de l’Antic o del Nou Testament i aprofiten per alliçonar-nos als creients reals o teòrics allí presents. I amb aquestes estàvem al funeral que he anat aquesta setmana.

Resulta que, segons va escriure ara no recordo quin evangelista, el dia del Judici final Déu posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a l’esquerra i en tenir-les dividides en dos bàndols dirà: “Eus aquí les ovelles, les quals se salvaran, en tant que les cabres es condemnaran”; i dit això, el capellà va continuar, tan ample, amb la seva disertació a pesar que no va aclarir per quin motiu les ovelles se salvarien en detriment de les cabres. Va acabar la prèdica i va continuar amb la resta de la litúrgia funerària.

Confesso que em vaig quedar indignada amb aquell discurs discriminatori i arbitrari i fins i tot vaig pensar en anar a demanar-li explicacions en acabar l'acte. Ja hi som! vaig pensar. Déu, Pare totpoderós i misericordiós, creador absolut del cel i de la terra, dels animals i dels homes, decideix excloure de la salvació eterna sense cap mena de justificació ni ’argument una part d’allò que ell mateix ha creat. Em pregunto, i doncs, com es que ha fet un nyap al qual ell mateix hi renuncia? Que no és tan bo ni tan infalible com ens vol fer creure que és? Com es pot ser tan injust? Perquè, certament, les cabres són ben diferents de les ovelles però no ho han triat pas; cadascuna d’ambdues espècies tenen la seva naturalesa inscrita al seu ADN i no poden fer-hi res per canviar-ho. Així, les ovelles encara que tinguin el llop al damunt no es defensen, s’estan quietones, paralitzades de por o esverades sense nord, però no li planten cara. En canvi una cabra, en primer lloc, l’has d’atrapar i farà el possible perquè no sigui així, i si l’atrapes al menys intentarà clavar-te un cop de banya del qual poc o molt te’n sentiràs.

Jo, però, llegint entre línies, veig clar que la qüestió exemplificadora és una altra força més recargolada.

Si traslladem l’exemple a la humanitat i substituïm cabres i ovelles per persones, tenim que mentre les primeres poden ser manipulades i sotmeses per amos i poderosos induint-les amb falses promeses o amenaces i forts sentiments de culpabilitat, les segones en canvi es revelen i lluiten contra els opressors; ja se sap, la cabra tira al monte, busquen la llibertat i per això resulten incòmodes. És allò que el clergue diu sense dir-ho. Evidentment, aquesta forma de ser de les cabres no agrada gens al poder establert i farà el què sigui per esclafar-les. Encara que sigui calumniant-les. Per tant, com que després de 2.000 anys des de l'escriptura d'aquell passatge del Nou Testament la cosa no ha canviat ni mica, hem de convenir que tenim mala peça al teler, ahir i avui.

De totes maneres, m’ha quedat prou clar que s’ha d’escoltar molt bé el que diuen capellans, i polítics, a fi que poguem dir no, si és el cas, perquè per a ells, si cola, cola. I cal decidir també si hom vol ser ovella... o cabra.

Comentaris

  • Deixant de banda la forma, comento el contingut[Ofensiu]
    iong txon | 10-01-2013

    Deixant de banda, en aquesta ocasió, el punt de vista purament literari sobre el teu relat, m'agradaria malgrat tot aportar l'enfocament dels Principis Divins sobre el tema del judici final i aquesta paràbola dels xais i les cabres que hi esmentes.

    En primer lloc he de dir que no sóc catòlic, i penso que la idea d'un infern etern, o una condemna sense fi per a una part de la humanitat és incompatible amb el concepte de Déu Pare misericordiós i omnipotent.

    Després, dir que a causa de la Caiguda, origen de la història del mal, tota la humanitat hem heretat la naturalesa caiguda, el tercer aspecte de la qual consisteix en la tendència a invertir l'ordre del domini, és a dir, la tendència a rebel·lar-nos contra tota autoritat i intentar dominar enlloc de deixar-nos guiar o deixar-nos dirigir, fins i tot per una figura Abel, que representi Déu. Tinc entès que a les cabres els costa reconèixer el pastor, mentre que el caràcter dels xais és de reconèixer i obeïr el seu amo de manera absoluta.

    A l'altre costat, en la negació d'aquesta tendència de la naturalesa caiguda hi hauria la virtut de la lleialtat. Al capdavall, el que Déu ens demana és que ens estimem, per tant el que distingeix els "xais" de les "cabres" és que han dut una vida d'amor veritable, tal com diu Jesús a la mateixa paràbola, més endavant: "…Preneu possessió del Regne (…) perquè he passat fam i m'heu donat menjar; he patit set i m'heu donat beure; era foraster i m'heu acollit; anava nu i m'heu vestit; era malalt i m'heu visitat; era a la presó i m'heu vingut a veure.(…) Sí, us ho asseguro, sempre que ho fèieu a un d'aquests germans meus tan petits, m'ho fèieu a mi."

    Finalment, per tot just començar a copsar la gran complexitat del món de la dimensió espiritual i entendre perquè els textos sagrats sovint han simplificat molt aquests conceptes, goso recomanar un llibre disponible online, tot i que en anglès: Testimoni de Franchezzo, escrit tinc entès a finals del s. XIX a través del mèdium A. Farnese, i d'un valor literari comparable al seu valor formatiu i espiritual.

    Bona inspiració i bon any!

    q

  • Desvetllant els enigmes[Ofensiu]
    Carles Ferran | 05-03-2012

    Poca gent es para a pensar en allò que es diu al sermó dels funerals, perquè habitualment és una successió de tòpics sense reflexió. Si de cas, són les paraules dels familiars i amics els que donen emotivitat i sentiment a l’acte.
    Però veig que tu estaves ben atenta a les paraules de l’oficiant, i d’altre banda tens una ment analítica que es pregunta els perquès i en busca les solucions. Això d’entrada ja t’eleva pel damunt de la mitjana, i et faria la companya ideal per assistir a aquestes celebracions, si tinguéssim aquesta filia. Sempre estem mancats de respostes a enigmes que ni sabem que existeixen, i el teu raonament ens en ha desvetllat un.
    Gràcies.

  • Una animalada de sermó[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-01-2012 | Valoració: 10

    Bona reflexió i gran relat de contingut profund. Les cabres a un costat i les ovelles a l'altre. No et recorda quan els homes seien als bancs de l'esquerre i les dones als de la dreta? Estaven dividits com animals. M'ha semblat un relat molt creatiu i original. M'ha encantat. Una forta abraçada.

    Aleix

  • No hi ha judici final,[Ofensiu]
    free sound | 16-01-2012 | Valoració: 10

    Però m’agrada aquest final:
    I cal decidir també si hom vol ser ovella... o cabra.
    Molt ben trobat!!!
    Ets un bon mag de les paraules!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

56864 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.