Consciència

Un relat de: Ginger
Aquesta tarda dels darrers dies de tardor, he engegat el cotxe i he iniciat el trajecte per una via estreta entre edificis vells. El camí era també una mica sinuós amb una lleugera pujada, però res complicat atesa la meva perícia. De sobte, he recordat que havia de tornar a buscar una cosa que m’he descuidat i com que no havien transcorregut massa metres des de la sortida, m’he limitat a posar la marxa enrere i retrocedir sense haver de girar perquè l’estretor del camí m’ho impedia. Per alguna raó, però, el cotxe s’ha desequilibrat i ha començat a actuar pel seu compte. No em responia. Ha començat a tirar enrere i enrere sense que jo pogués fe res per aturar-lo.

El camí a la meva esquena es veia llarg i de pendent suau, però sabia que al final, si no parava, acabaria per caure al riu que se m’emportaria aigües avall. Tenia temps de sobres, així que he optat per a fet una maniobra que posaria el cotxe travesser i d'aquesta manera les rodes deixarien de girar i es pararia; però ni així el vehicle m’ha respost, sinó que mig de costat ha continuat lliscant enrere sense pressa però sense pausa avall pel pendent.

En veure que la situació se m’estava escapant de les mans, m’he començat a neguitejar. Per moments, una ansietat creixent s'ha anant apoderat de mi. Estava paralitzada per l'angoixa i la por, ni tan sols aconseguia una cosa tan sezilla com és moure la cama dreta per col·locar el peu al damunt del pedal del fre i aturar el vehicle d’una vegada; ni en aquell moment que s'intuia de vida o mort se m’ha acudit tibar del fre de mà (com si no n’hi hagués o desconegués que existia). Mentre, el cotxe, lentament i sense aturar-se, continuava lliscant enrere imparable... Un altre cotxe ha aparegut de cara i m'ha fet senyals perquè m’apartés, però jo no em podia apartar ni tampoc veia la manera de fer-li saber la meva situació desesperada; per altra banda, cada cop estava més espantada per no ser capaç de parar el meu. El vehicle del davant, no obstant, s’ha adonat del que m’estava succeïnt perquè ha deixat de pressionar-me. El conductor, estorat, estava a l‘aguait impotent sense saber tampoc com em podia ajudar, jo continuava marxa enrere i ell ni em podia atrapar ni posar-se de forma que amb el seu vehicle obstaculitzés la marxa del meu.

De sobte he pensat o ara o mai, amb la consciència que si no aconseguia aturar el vehicle, el final sense remei seria caure al riu i morir engolida en les seves aigües. Així que fent un esforç titànic m’he agafat la cama amb les dues mans i tibant tant com he pogut, he col·locat el peu a sobre el pedal del fre que he premut amb totes les meves forces ajudant-me amb ambdós braços.

A la fi el vehicle s’ha aturat, a tocar del precipici, però s’ha aturat a temps. La persona que conduïa el cotxe del davant ha baixat ràpidament corpresa i tan espantada com jo i m’ha preguntat si estava bé. Sí, jo estava bé, sana i estàlvia, exhausta per la duresa de l'esforç, l’esglai i la situació de pànic soferta però el malson havia acabat, i havia acabat bé.

................

Quan m’he despertat ho he vist clar: en realitat no era jo qui conduïa aquell maleït cotxe, sinó en Matt. Jo era la persona de l’altre vehicle. He tingut la certesa que, malgrat que li costarà i que patirà, ell també se’n sortirà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

57062 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.