Els "torracollons"

N'estic fins als nassos dels meus veïns. Com es possible que pugin ser tant emprenyadors?

A l’advocat de l’àtic li ha donat per posar la moto la garatx al mig del pas per fer-li la punyeta a un altre veï que té una plaça de parquing malgimbada on la seva motoreta no li cap i per això la deixa en un lloc on teòricament no ho hauria de fer, tot i que val a dir que allí no molesta ningú. L’advocat sí que molesta, però... a la resta de veïns; el què passa és que per no buscar raons, callem.

Els de sobre meu -que són a qui els de l'àtic els barra el pas amb la moto- caminen amb les sabates de talons; al matí, clic-cloc, clic-cloc, amunt i avall i avall i amunt fins que surten de casa. També se les podrien posar just al moment de marxar, no? O el nen de tres anys que amb aquelles botetes que porten els menuts fa quilòmetres i quilòmetres ja els diumenges a les 8 i arrossega cadires mentre jo intento allargar una estona més al llit.

Els de sota tenen tres fills petits que es barallen a cops i gisclen com si haguéssin perdut el seny, i la més menuda (d’un any i mig més o menys) va néixer plorant i des de llavors que no ha parat ni de dia ni de nit amb uns crits que sembla que l’estiguin torturant. De vegades quan ni els mateixos pares els aguanten, en treuen un a l'escala a menjar-se els macarrons i el deixen sol allà amb el plat, bramant amb la boca plena, llàgrimes i mocs; i com que l'ull de l'escala fa de caixa de resonància, el so s'amplifica igual que en una discoteca. I de debò que són bona gent, amants del cant i la música, pero, noi, la canalla els ha sortit ben difícil.

Al meu mateix replà hi tinc una iaia amb Alzehimer que la pobra no fa soroll ni molesta. Només aquell dia que la seva cuidadora, una sudamericana com un bocoi, va sortir a la nit deixant sola la senyora dormint, amb la pega que es va despertar i va sortir a l’escala, se li va tancar la porta i es va desorientar. I cap allà que em truca a les 3 de la matinada descalça, amb camisa de dormir, amb bolquers fins a sota l'aixella i explicant-me una història impossible. I jo trucant a la Policia a aquelles hores perquè busqués la seva família de qui no teníem ni el telèfon ni l’adreça i plantejant-nos, si no els trobàvem, si hauríem de trucar els bombers o una ambulància... i mentrestant, jo deixant-li el meu gat perquè li fes companyia i que la dona li acabés d’explicar la seva al.lucinació. I val a dir que si, que s’entenien, perquè el gat se la mirava com si de debò se l'escoltés.

I per acabar-ho d’adobar, els de l’altre cantó del replà amb els quals la paret del meu estudi està a tocar a no sé on del seu pis. D’aquests dos, l’home i la dona, no puc dir quin està més pirat. Ell té ramapells d’ira i persecució i crida que se’l sent des del carrer, i ella el burxa com una mosca collonera. Així doncs, ella el posa nerviós, o s’hi posa sol i ella l’encén més, i ja tenim el sarau organitzat al menys un parell de cops al dia. El desencadenant pot ser qualsevol bestiesa: l’oli de la amanida, els cordons de les sabates, la porta mal ajustada... A voltes l'home toca el piano per desfogar-se, i cal reconèixer que el toca força bé (no desafina), però resulta insuportable perquè ho fa amb una agressividad que sembla que el vulgui estrangular. O quan està molt exaltat, marxa de casa amb un cop de porta que algun dia arrencarà el bastiment. I jo que estic a l’estudi intentant escriure o treballar amb les meves fotos i necessito silenci absolut, no em concentro ni uns pebrots.

Entre uns i altres em tenen expremuda com en un entrepà de truita que ells es mengen amb fruïció obscena.

He pensat en canviar de pis per perdre’ls de vista a tots, però, primer: no hi ha cap garantia que canviant de pis no em trobi amb uns altres 'torracollons' igual o pitjor perquè a més a més no paguen la quota de la comunitat; segon: a veure qui és guapo que canvia de casa amb la que está cayendo si encara no he acabat de pagar la hipoteca d'aquest.

També he pensat en la possiblitat de canivar de posició els mobles i posar la llibreria a tocar de la paret d’on provenen els crits, degudament insonorizada pel darrere, però -quina merda!- a mi m’agrada l’estudi com està i, a més a més, això vol dir operaris a casa i pagar uns diners que ara no em va bé...

......................

Però, al.leluya! L’altre dia veient un reportatge per la TV em vaig adonar que els que foraden els carrers porten uns cascos a les orelles per no sentir els martells pneumàtics. On es compra aquest estri? En una botiga de roba de treball, en una ferreteria, en un magatzem de material per a la construcció... Si, aquesta serà la millor opció, pràctica i econòmica; està decidit. Certament no sentiré el telèfon durant una bona estona, però tampoc ningú que em truqui al timbre en camisa de dormir, ni saraus ni baralles alienes. I qui dies passa, anys hi empeny.

Ara només cal que el meu ordinador faci la seva feina i funcioni com s'espera, que aquest també és un altre 'torracollons' que Déu n'hi dó.