Història de la monja morta

Un relat de: Ginger
El professor de dibuix va demanar una entrevista amb els pares. Els volia explicar que havia percebut en mí un talent natural per aquesta forma d’art i ara que amb catorze anys em trobava a la recta final del darrer curs del batxillerat elemental, els volia exposar que consideressin seriosament la possibilitat de potenciar-me aquesta disciplina ja que a ell li semblava que hi tenia un futur.

No obstant, quan va arribar el dia de la trobada només hi va assistir la mare perquè el pare, com gairebé sempre, era de viatge (es guanyava la vida així) i per tant no es podia ocupar directament de l’educació dels fills. El problema, però, era que la mare, tot i que no era analfabeta, era pràcticament illetrada, de forma que quan va sentir allò d’aprofundir en el dibuix i prendre classes particulars o dedicar-hi la línia educativa preferent, li va sonar a música celestial que es va diluir en l’aire com el terròs de sucre es dissol al cafè. Ella no hi entenia gens d’art ni de coses culturals que no donaven de menjar. Perquè, a veure, en el fons, de què serviria? Què en faria jo de saber dibuixar millor? Al cap de vall, des del seu punt de vista, el què li cal a una dona és casar-se i saber portar una casa com Déu mana, tenir-la neta i a punt sempre, aprendre a cosir per fer els vestits als fills, tenir cura del pares quan siguin vells i, abans no arribés el moment del matrimoni, treballar en un despatx –que és un bon ofici- i portar uns calerons a casa per a compensar la despesa de l’educació rebuda.

Per tant, les bones paraules del professor de dibuix es van oblidar només sortir per la porta amb el convenciment que tota aquella estona havia estat una pèrdua de temps. I al pare , que ja he dit que era de viatge, aquest missatge no li va arribar, així és com si la conversa no hagués existit.

Vaig acabar el 4rt curs de batxillerat i vaig aprovar la revàlida, i al setembre següent vaig tornar al col·legi de monges d'on n’havia sortit quatre anys abans per anar a l’Institut. Allà hi faria els estudis de secretariat que eren els millors que es donaven a la meva ciutat en aquella època, i tot i que el títol no era oficial, les noies anaven molt buscades per l’emergent indústria local, de manera que en acabar quasi totes sortien amb feina fixa. Això sí, les monges, tot depenent de les notes aconseguides durant el curs, i també de les simpaties personals, és clar, les donaven a millors o pitjors empreses o les deixaven a la seva sort: “Señor, quédese con ésta que es buena”, o també: “No, señor, esta no le conviene...” ,o “Querida, no hemos encontrado nada para ti".

Com que jo tenia el batxillerat vaig poder entrar directament a 3r. Em van convalidar les assignatures de 1r i 2n i em vaig estalviar aquells dos primers cursos. Hauria de fer 3r i 4t i llavors, amb 16 anys, ja tindria edat per treballar. Tot aniria rodó segons els càlculs de la mare.

Quan vaig marxar d’aquell col·legi per anar a l’Institut, jo era una nena amb moltes pors i inseguretats que s’havia sentit molt mal tractada per la rígida i incomprensible disciplina ‘mongeril’, però ara després d’haver passat els quatre anys de la meva pubertat en un centre d’ensenyament públic, laic, i mixt (és a dir: amb nois a més a més de noies, i sense religions repressives), jo ja no era la mateixa bleda que n’havia sortit quatre anys abans. A l’Institut havia descobert un altre món; hi havia altres possibilitats i una altra mena de relacions entre els alumnes, però també amb els professors, de manera que tenia clar que el temps que romangués a l’escola de monges, seria només un parèntesi transitori i tot el que em poguessin ensenyar que no fos d’aplicació pràctica immediata no hi pensava parar la més mínima atenció, si més no, dedicar-li el temps imprescindible per aprovar l’assignatura. Amb tot, jo treia força bones notes en totes les matèries.

El primer any va ser d’adaptació i de veure-les venir i per on, però quan vaig fer 4t jo ja tenia tota la idea estructurada al cap i sabia per on els podia sortir per molestar-les però que, no obstant, no em poguessin castigar. Així la monja que es dedicava a labors i fer puntetes a drapets, que tant m’havia fet patir anys enrere amb les diferències que marcava ostensiblement entre riques i pobres, necessitava una noia que li fes els acabats de totes aquells andròmines que cosia: coixins, davantals, estovalles... i jo que tenia uns mans fines d’artista i acurades per aquesta feina, li feia uns acabats immaculats i imperceptibles. Ara ella em necessitava, era insubstituible, no podia prescindir de mi, i jo em venjava amb tota impunitat dient-li que no creia gens en Déu ni en totes aquelles històries tronades: “Se condenará, ¿no ve que se condenará? Rezaré pot usted”. “Vostè mateixa, faci el què vulgui amb el seu temps però a mi no m’emboliqui”.

El no va més del refinament, però, es va donar quan una altra companya i jo vàrem descobrir la carpeta on la monja que ens donava les assignatures principals guardava els exàmens que ens havia de posar a l’endemà o al cap de dos dies com a molt tard. La tenia en un armari que no tancava mai amb clau.

Resultava que tres dies a la setmana la meva amiga i jo plegàvem abans d’hora per anar a fer rehabilitació de les nostres febles esquenes d’adolescents. A les 5 de la tarda les noies que es quedaven anaven a resar el rosari a l’església abans d’anar al pati, i la meva amiga i jo “teòricament” marxàvem a rehabilitació. Llavors, sí, fèiem com que sortíem, però tan bon punt vèiem les altres tombar pel passadís, ens en tornàvem a la classe, agafàvem la carpeta i copiàvem en un paper totes les preguntes dels els exàmens. Més endavant, vàrem descobrir que era més fàcil portar una gravadora i així anàvem més de pressa que escrivint. Certament, ni ella ni jo no teníem cap necessitat de fer això, perquè totes dues estàvem a nivell de notable, però el plaer pel risc i el plaer de pensar de que li estàvem ‘fotent’ a la monja infalible, superava en escreix qualsevol racança. Aquella monja que sempre es tocava les cuixes per sota de la taula pensant que no la vèiem; però sí que la vèiem, perquè el plafó davanter de la taula no arribava ben bé fins dalt i per la ranura d’un dit i mig que hi quedava la podíem observar perfectament com se les fregava més i més. Els hi vam prendre tots, els exàmens, de tot el curs.

Però la meva amiga i jo no érem egoistes i compartíem el robatori amb la resta de la classe. Així, de passada, ens asseguràvem col·laboració i silenci. En general totes eren bones estudiants i quasi totes tenien possibilitat d’aprovar per si mateixes llevat de la Sílvia Mas que era la cosa més ruc que he vist mai a la meva vida. Zeros i més zeros amb aquella cara d’estaquirot, no sabia treure altra cosa. Amb aquesta si que ho teníem difícil perquè si li donàvem totes les preguntes, amb les respostes, naturalment, trauria un 10 i això no podia ser. Hauria posat en risc tota l’operació per la seva incoherència. Però tampoc no podíem no donar-les-hi, perquè llavors ho hauria xerrat a la monja sense manies. Ves quina disjuntiva! Vàrem optar per donar-li cinc preguntes amb les cinc respostes (perquè ni això no era capaç de trobar tota sola), així trauria un aprovat justet però suficient. I ella va acceptar.

D’aquí a dos dies tindríem l’examen final i ja teníem les preguntes. El dia abans de l’examen, però, les monges havien decidit fer una jornada d’exercicis espirituals a Montserrat i la major part de les noies del meu curs s’hi van apuntar. Només tres o quatre descregudes o sense prou recursos econòmics no ho vàrem fer, quan amb aquestes se m’acosta la meva còmplice i em diu que inexplicablement se li ha esborrat la cinta del ‘cassette’ i ha perdut les preguntes: “Ostres, tu, i ara què fem? Demà la classe estarà tancada i no hi podrem entrar i demà passat és l’examen...” Pensant i pensant: “Doncs ja ho sé què farem...”. Resulta que la nostra classe tenia un finestral que donava al passadís. Es tancava per dintre i gairebé no s’obria mai. La idea va ser aixecar el pestell deixant-lo posat, no obstant, de tal forma que semblés tancat si hom no s’hi fixava expressament. Així, la finestra es podria obrir des del passadís només empenyent. Hi posaríem un tamboret i saltaríem dintre mentre dues noies farien guàrdia a les cantonades. En acabar de copiar, elles tornaríem a posar el tamboret i saltaríem fora i amb un cordill ajustaríem la finestra. L’endemà, quan la monja no mirés, ja la tancaríem bé.

Dit i fet, perfectament ajustat i executat amb tiralínies el pla va sortir perfecte. Uf!! Quina sort, quina emoció i quin plaer quasi orgàsmic! No cal dir que totes vàrem aprovar amb nota fins i tot la ruca de la Sílvia Màs que no s’ho mereixia, però què hi farem, en tota operació hi ha efectes col·laterals indesitjables impossibles de salvar. El que comptava aquí era el benefici global i la venjança posada en un llistó altíssim.

El curs s’acabava i com a joia de la corona les monges van decidir muntar tot un seguit d’actes i exhibicions per a commemorar no sé què sobre la ‘Madre’ fundadora: “Niñas, vamos a hacer un concruso de dibujo sobre la figura de nuestra Madre fundadora. El tema es libre y por supuesto, la participación voluntaria”.

Durant tot el curs m’havien estat mortificant de debò amb aquest tema. Els dies que no anava rehabilitació, m’havia de quedar -jo i totes les altres- fins a les set del vespre a fer una hora d’estudi que consistia en tenir un llibre obert a sobre la taula i estudiar, o fer-ho veure. Jo m’asseia sola a la darrera fila de la classe i com que d’estudiar, ni ganes ni intenció, em dedicava a somiejar que un heroi em salvava i m’abraçava i em feia un petó de caragol d’allò més tendre (amb el cap amorrat al llibre, no se sap si hom llegeix o rumia). Però moltes altres vegades i per aprofitar el temps, em dedicava a dibuixar dissimuladament... quan, sense adonar-me’n a causa del meu apassionament, de sobte, veia com una mà esgrogueïda i esquelètica sortia des del darrere pel damunt de la meva espatlla i com l’urpa d’un voltor que clava les ungles a la presa rebregava sense contemplacions la meva obra d’art: “Ya hablaremos...”

O sigui que ara voleu que dibuixi. Quan us sembla m’ho estripeu tot sense miraments, i ara que us convé i que el tema és una entabanada que no interessa ni mica, correm-hi tots. Doncs no m’agrada i no vull i com que és voluntari, decideixo no participar-hi:

-Tiene usted que participar.

-Pero madre, no dice que es voluntario? Es que no se me ocurre nada...

-Déjese de excusas y haga el dibujo de una vez. Puntuará en la nota final.

Xantatge pur i dur i arbitrarietat són els noms que li escau i, apa, a fer un cony de dibuix sobre una monja que ni m’anava ni em venia. Jo què sé... Aahh!!! Ara, ara se m’acut. Ja ho tinc...! La dibuixaré morta. A la darrera plana del llibre he vist el retrat i en faré un dibuix... i no em podran dir res.

Mans a l’obra i amb la mestria que em caracteritzava, vaig fer un dibuix excel·lent de la monja morta encaixonada en el taüt i envoltada de ciris i creus. Perfecte. El meu retrat de la monja morta simbolitzava el que per a mí representava aquella institució i l’empremta que tot plegat havia deixat en la meva ànima. Elles esperen dibuixos amb una monja simpàtica i riallera acaronant les nenes i beneint caps submisos; ni de lluny s’esperen una cosa com aquesta. Estic segura de que se sentiran desconcertades, fins tot incòmodes, però no m’ho podran reprovar perquè és la realitat, i està al llibre...

I el meu dibuix sublim va anar al concurs. El problema –sempre hi havia d’haver un refotut problema insalvable amb aquelles monges- va ser que el meu dibuix va guanyar el certamen de forma destacada i amb menció especial que la superiora va fer explícita davant de totes les nenes de tots els cursos. Quina vergonya! Quina merda de premi! I quina desgràcia! No havien entès res; jo no volia guanyar!. El meu missatge era massa subtil per a les seves ments restretes . La seva estultícia m’havia vençut.

El pitjor de tot, però, va ser que mai més no he tornat a dibuixar... He hagut de cercar altres formes d’art per a donar sortida a les meves inquietuds, però el dibuix va morir allí, amb la monja morta.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Ginger

Ginger

45 Relats

78 Comentaris

56864 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
Quan era petita m’agradava dibuixar, tenia molta imaginació i es veu que ho feia força bé. Però per cicumstàncies a l'escola de monges ho vaig avorrir i no hi he tornat. També se’m donava bé l’escriptura, però algunes de les meves mestres també a l'escola de monges no ho entenien així, i fins i tot una vegada en una redacció en que vaig fer servir un personatge que no els va agradar em van posar un ‘zero patatero’ sense aturar-se a observar el contingut ni el perquè de tot plegat. També hi vaig perdre l’interès en l’escriptura i en la lectura durant força anys.

M’he hagut de fer gran i donar-me més d'una trompada per a tornar-hi. Ara escric per per deixar anar els meus fantasmes, però sobre tot per posar en ordre les meves idees i establir-me una opinió que no em resulti massa contradictòria mirant de fer-ho amb sentit de l'humor i ironia (de vegades amb un punt d'acidesa) sense el quals crec que les persones estem perdudes.

El meu bloc d'escriptura és:
http://rosadecyan.blogspot.com.es/ (Ironies, paradoxes i altres subtileses)

També m'interessa la fotografia a la qual dedico diversos blocs: http://imatgesiemocions.blogspot.com/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/
http://fragmentsde-i-realitat.blogspot.com.es/



Qui estigui interessat/da en contactar amb mi ho pot fer amb tota tranquil.litat a:

rosadecyan@yahoo.es
rosa.decyan@gmail.com

Gràcies per llegir-me.