El patge gallina

(La foto ha estat presa per la meva filla, Carola a qui dono les gràcies per haver-me inspirat aquesta història)

Introducció: Qui no conegui la Cavalcada de Reis a Igualada (L’Anoia) potser no li trobarà la punta a aquesta història, per això convido als lectors que la vinguin a veure l’any que bé i consultin el ‘link’ per a fer-ne un tast: http://www.reisdigualada.com/

El camió s’havia aturat al mig del carrer i del seu remolc van descendir un grapat de patges amb la cara més negra que la nit, empolainats amb joies i lluentons, tan joves, tan guapos i tan homes, aprofitant l'anonimat que dóna la disfressa i les capes de pintura. El seu aspecte imponent, si bé pot espantar una mica els més petits, resulta d'allò més atractiu a les noies. Per això hi ha bufetades cada any per fer de patge. També van treure les escales de gat que els servirien per pujar als balcons del primers pisos on tota la família s’hi aplegava amb els menuts al davant, els quals s’agafaven amb les manetes als barrots de la barana amb aquells ulls vius d'emoció que els saltaven de la cara.

El patge director de la secció va començar a donar les ordres : “Vosaltres dos repengeu-hi l’escala. Tu agafa aquest paquet i puja”. I els patges obedients, cadascun cap la casa que li havia tocat, a portar la il·lusió tal com se’ls havia encomanant.

Els del balcó cridaven, els nens estaven nerviosos, la gent del carrer que s’ho mirava animava els enviats d’Orient, i el patge, molt decidit i amb el paquet en braços, vinga escala amunt. Tot d’una, però, quan ja era a mig camí, va tenir la mala pensada de mirar avall i en adonar-se de l’alçada on es trobava li va sobrevenir un atac de pànic perquè li va semblar que l'escala de fusta es corbava perillosament i amençava amb trencar-se. El primer impuls va ser recular i va començar a descendir.

-Però, on vas? Vinga, amunt!!! –Li va etzibar el patge director.

-Es que... em sembla que això es trenca...

-Però, que t’has tornat boig? Com vols que es trenqui? Fes el favor de pujar!!! Tira cap dalt!!

El patge s’havia quedat a mig camí clavat a l’escala, paralitzat de por, els peus li començaven a tremolar i les cames a fer-li figa. Va tenir un altre impuls de tornar a baixar i va iniciar lleugerament el gest, però ara va ser la multitud que s’aplegava al peu de l’escala qui el va començar a increpar uns i a animar uns altres: “Va, home, no siguis cagat i tira, que no veus que t’esperen? Ànim, au va, que gairebé ja hi ets!”. Els del balcó no s’ho podien creure. Li allargaven la mà per donar-li confiança i ajudar-lo, però el patge, que no i que no, no s’hi veia en cor i allà estava immòbil arrapat als travessers, ni amunt ni avall. El nen que esperava la joguina encara s’ho podia creure menys i els ulls li començaven a espurnejar: “Com pot ser que el meu heroi no vulgui pujar? Que no m’estima?”

-Ai, mecagunl’ospedrer!!! Vols fer el refotut favor de tirat cap dalt si no vols que pugi jo –va cridar-li el patge director- i ens les tinguem a bufetades davant de tothom? Tira amunt d’una vegada!!!

La gent cridava, els del balcó s’impacientaven, el nen tenia les ulls negats de llàgrimes i el patge director estava més encès que l’infern.

A la fi, fent un esforç titànic però tremolant con una fulla, el patge gallina va començar tímidament a ascendir; i es que si baixava potser el linxaria la massa o el patge director li obriria la panxa en canal amb aquella daga que porten a la faixa els enviats de Ses Magestats. Ja era quasi a dalt, li va relliscar un peu però els homes de la família del balcó el van estirar i amb tibades mal gimbades van aconseguir fer-lo entrar al menjador mig desencaixat i amb el turbant de gairot: “Vaja quin tòtil ens ha anat a tocar!” Encara tremolant, el patge li va donar el regal al nen que se’l va mirar amb expressió de frustració i desconcert, però com que ja tenia el què esperava va passar i no li va fer més cas.

Exhaust, amarat de suor i regalims per la cara, assegut al sofà, li van oferir una copa de conyac per refer-se, que es va veure d’un glop.

I ara a veure, però, com s’ho farien per fer-lo marxar a continuar amb el periple de pujar escales per anar repartint joguines a altres cases...