Foto de perfil de eudald

eudald

3 Relats, 5 Comentaris
3562 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
La meva història és ben poc rellevant. M'he dedicat a diferentes feines i cap relacionada amb les lletres. El meu pare criava porcs. No ho dic pels meus germans ni per mi. El meu pare era aficionat a la fotografia i en totes les meves fotografies de noi, estic al costat del berro, amb el qual vaig anar creixent. Ell, el berro, va arribar a pesar 514 Kg. He preferit les activitats diem-ne vitalistes. He escalat, he fet castells, visc a pagès, faig anar la xapeta i la destral i en general treballo amb les mans. He llegit poca literatura i molt de teatre, des d'Ésquil fins a Ionesco. La novel.la trobo que ho fan massa llarg. Potser el Tirant… La poesia se m'escapa. És massa subtil per mi… Potser Rilke i Foix. És a dir he agafat el rabe per les fulles. Vais al teatre i m'avorreix. No ho fan mai al meu gust. Prefereixo Youtube a la televisió i al cinema. En fi. Potser quan seré més gran aprendré alguna cosa.

Últims relats de eudald

  • De Bastanist a Recife - Fragment.

    eudald - 10-03-2007 - 1112 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    Una banal conversa entre n'Aureli i en Vilagut, sobre magnituts biològiques, que de vegades acomplexen al personal masculí. N'Aureli de la Canonja, com el coneixia tothom, oficialment Aureli Rigobert Alceu, Vilabertran i Rocaberti i Rigault-Miralpeix de Recassens-Boixadors, havia conegut a La Palud sur Verdon, en entranyables circumstàncies, a na Imma Vallhonesta i Puigpelat. Venia del Belvédère du Point Sublim a Rougon i anava cap els Moustiers de Sainte-Marie, a propòsit d'unes excavacions paleontològiques per aquells verals amb flaire d'espígol. Li agradava de pensar que es tractava d'una Dona d'Aigua eixida d'aquelles milenàries restes fòssils i reencarnada gairebé només que per la seva personal satisfacció. Na Imma posava cara de circumstàncies devant d'aquell exaltat eufemisme poètic. En Vilagut era un excèntric enginyer industrial, acomiadat temporalment de la feina, per excessiva i ingènua addicció a esbombar per internet els resultats de les seves sorprenents investigacions c més

  • Fragment - De Bastanist a Recife

    eudald - 09-03-2007 - 1060 Lectures - 0 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    N'Aureli de la Canonja, com el coneixia tothom, oficialment Aureli Rigobert Alceu, Vilabertran i Rocaberti i Rigault-Miralpeix de Recassens-Boixadors, havia conegut en entranyables circumstàncies, a na Imma Vallhonesta i Puigpelat, a La Palud sur Verdon, a propòsit d'unes excavacions paleontològiques per aquells verals, més enllà des Moustiers de Sainte-Marie. Li agradava de pensar que es tractava d'una dona d'aigua eixida d'aquelles milenàries restes fòssils i reencarnada per la seva personal satisfacció. En Vilagut era un excèntric enginyer industrial, acomiadat temporalment de la feina, per excessiva i ingènua addicció a esbombar per internet els resultats de les seves sorprenents investigacions científiques. Ell en deia només "troballes". Els administratius en deien patents i copyrights. Per guardar.los, va deixar els diners de l'indemnització a la seva germana, moja beneta, que també era un geni, però pels negocis, negocis honestos, no fotem, és a dir que feia miracles... Quan es més

  • La Basilissa, el minusvàlid i el camell.

    eudald - 04-03-2007 - 1391 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 14 minuts

    Ningú de la familia portava aquell nom, però la vesàvia havia estudiat poc o molt grec i sabia que basilissa volia dir reina. I cap nom no li esqueia tant bé a aquella preciosa criatureta que, només acabada de sortir del ventre de la mare, encara rajant suc amniòtic, la va agafar, la va enlairar i va pronunciar aquella horrible paraula - Basilissa ! en una pintoresca exhibició d'erudició casolana. Tant fàcil com hauria sigut dir-li - Reineta ! més

Últims comentaris de l'autor

  • eudald | 09-06-2007

    El teu relat llegendari me l'he empassat amb avidesa, quasi bé sense respirar. M'he sentit emportat a toballons per la surgència, com quan s'em va emportar la rierada per la Rambla de Terrassa i en vaig sortir viu, agafat a uns troços de rail clavats a terra, al costat de la via del tren, després d'haver vist la cara de la mort, amb una extranya serenor, ara incomprensible... Cal dir que he fet espeleologia a St. Llorenç i he sentit, de vegades, la claustrofòbia, el pes sensible de tonelades de pedra al meu damunt... Avui mateix, aquest migdia, casualment, he escalat en un bulder al barri de St. Llorenç, després de moltíssims anys de no tocar una presa... Sembla un pressentiment preparant-me pel teu relat...
    També em sento una mica rònec, explicant batalletes d'avi...
    Agraïda la passejada pel Conflent i altres topònims entranyables, amb resonàncies verdaguerianes.
    No vull fer-me el sabi, però l'estil de relatsenctalà, sembla que demana un comentari. En algun moment potser el ritme perd lleugerament "el tempo". Res d'important. Gràcies. Francament, de les vegades que he disfrutat llegint...

  • eudald | 12-04-2007



    -Encara que la mia poca edat e temor de restar envergonyida m'hagen detenguda fins ací, que no he pogut ne tenia atreviment de poder-vos manifestar tot mon voler, emperò acompanyada d'infinida amor e de dolorosos pensament, só estada forçada d'atorgar-vos part del premi que mereixedor sou, com per la mia honor e fama a mantenir me reserve la part per vós més desitjada, la qual vos serà tan guardada com los ulls.

  • eudald | 21-03-2007

    Penso que deus tenir una salur de ferro, com ara jo i no ens preocupa gaire la decrepitut que veiem en alguns altres. Que Déus ens la conservi per molt anys, però no tothom s'ho passa tant bé. Dit això, de totes maneres vull ressaltar dues belles frase teves molt ben trobades: "Amb la humilitat que ha dominat la meva vida. (Elemental i sabi!) En tot home hi ha alguna cosa d'essencial, de privat, quelcom de ben profund que escapa a tot pensament. Que es troba més enllà dels pensaments."
    Em queda el dubte de si no és una martingala, com dius tu, una martingala cultural per eludir la por del no res. Però també penso, que, de totes maneres, aquesta essència privada i profunda, ja és una realitat per ella mateixa, que salta a l'eternitat, tan cobejada i mal entesa. Tu t'imagines una eternitat vivint amb les motivacions actuals? Fóra un desesper! Per tant, torno amb tu: viure plenament i agraïr a Déu la lluidesa que permet aquestes, més que reflexions, actituts.

  • eudald | 14-03-2007

    Aquí t'envio uns versos macarrònics,
    com podràs veure no gaire canònics,
    de la Comedia del Arte, Pantaleònics,
    enviats per procediments electrònics

    T'han fet elogis,
    estan molt bé.
    Jo no ho faré,
    amb el teu permís.

    Que no saps ordenar els pensaments ?
    Que és que no tens els sentiments ?
    Per què vols escriure coses coherents?
    Ja et fot, redimoni, que no em sents?

    Jo seré molt dur,
    com un tornabís,
    Només un avís
    i només per tu.

    La crítica no pot precedir l'acció,
    sinó, és quan t'entra tota la por,
    més, si creus que ha de ser rodó.
    No tho pensis. És una pretensió.

    Val més que et deixis anar de raig.
    Amb l'elipsi, la hipèrbola i el ditiramb,
    confecciones, molt llesta, un bell ram,
    sota l'ombra amable d'un vell faig.

    I aquí s'ha acabat la inspiració
    d'aquest pobre diable, un nadó,
    que voldria donar una bona lliçó
    a qui en sap... tot un carretó

  • eudald | 13-03-2007

    Sí senyora! Positiva! Ja has fet molt co.laborant amb aquest invent de relatsencatalà, és a dir escrivint amb aquesta llengua nostra tant bella i tant flexible. Atreveix-te, llança-t endavant amb la teva joventut, escriu tal com sents i penses.
    La llengua és un fet. Entre tots el farem més fort !Reb una abraçada ben cordial!
    J. Vallhonrat

  • eudald | 12-03-2007

    He de confessar que la primera idea va ser un acudit:
    Morir sufocat per unes mamelles exhuberants. I la mossegada.
    Per altra part el discurs del relat està sòlidament estructurat: m'he remès a unes actituds primàries, que poden ser un paradigme de simple humanitat, al marge de consideracions morals convencionals.
    Les premises:El peculiar acomplexament de la noia per unes circumstàncies familiars, no és cap arbitrarietat.La gana compulsiva, tampoc. La transferència de sentiment cap el discapacitat, penso que és una bella trovalla. Una poderosa força de la naturalesa compensa la debiltat desequilibrada del discapacitat. La tendresa, l'amor, és una adquisició de l'humanitat. Una consequència evolutiva. Conflicte:Amb l'inevitable xoc de forces: l'oportunisme contra el tendre, pero sabi i implacable amor de la sinceritat, fins a cert punt ingènua. Potser millor dit, primitiva.
    En quan a la premeditació de la noia, crec que queda molt atenuada per l'inèrcia de l'obstinació, passió en marxa, que obnuvila i porta a circumstàncies peremptòries que precipiten els aconteixements.
    Desenllaç:I la tragèdia.
    Perorata:I el retorn a l'equilibri al final. La tendresa.

    Morositat. La literatura és morositat. O preferiu la pueril i buida literatura de molts forums i xats. En tot cas és una altre cosa...Jo prefereixo la bella, elegant, sàbia i irònica morositat de Janot Martorell quan ens explica el que li va dir en Tirant a la Carmesina i del que li va contestar la Carmesina al Tirant...Un capítol darrera l'altre per no dir quasi bé res...

  • eudald | 11-03-2007

    Amic Bertran: Li agraeixo la seva enèrgica repulsa.
    Em caldrà reflexionar per què he recorregut a aquest tema.
    A mi mateix sempre m'ha repugnat.
    Em sembla massa fàcil i massa gastat.
    És per atrapar l'atenció de la gent. És així.
    Estic amb vostè referent a la violència i l'hipocresia dels medis.
    Ambigüitats comercials!
    Però, tornem-hi, si no és amb truculència, la gent no para atenció.
    Tant ens hi han acostumat. I també, valem tant poc!
    Ahir vespre vaig veure una pel-lícola de molta audiència. S'estava pendent d'una pistola en tota la llargada considerable del relat. Ho condicionava absolutament tot. Pronosticava una mort segura. L'imatge de la pistola apareixia en cicles periódics. Amb un émfassi obsessiu. Contínues escenes de violència, palesa o latent. S'encadenaven sense solució de continuitat. Sadisme malaltís!
    El negoci de les pistoles a América és una qüestió financera, no moral.
    Ens està arribant a casa nostra.
    Ara bé. Res de nou sota el sol!
    Les tragèdies d'Èsquil, de Sófocles o d'Eurípides no són una novel-la rosa.
    Peró tenen un component de profunda reflexió.
    Ara no es porta. I molt menys en l'exaltació gratuita de la violència dels medis.
    Per ells només és una qüestió d'audiència.
    Sóm molt frívols. Només ens preocupa la Seguretat (i també la Social). I als medis també!
    La vida comporta la mort. Cada dia caminem cap a la mort. I no ens deixa indiferents...
    Però accepto el repte: El que compta és la vida, per ella mateixa.
    Que és trascendent en el temps. És a dir l'eternitat.