La Cinquena Estació XIII i ULTIM (El Sot de la Bota i Fuga e Finale)

Un relat de: prudenci

Capítol Tretzè: El Sot de la Bota


Vidrà també era la cinquena estació d'autobús des de Ripoll. Vaig arribar a la plaça i només baixar de l'autobús em va rebre l'olor de terra molla i l'aroma dels faigs en primavera. Era de matí i la fresca s'arraulia vora les parets de pedra de les cases del poble, com encara despertant-se. El sol arribava oblic de Ciuret, i s'omplien els pulmons i el cor de la rosada del cel sota el signe d'àries.

Havien passat sis mesos des de que havia anat a fer un curs d'espeleologia a Ripoll i havia trobat l'Evangeli càtar de Sant Joan, amb les indicacions de com entrar a la cova i desenvolupar-se en el seu interior, juntament amb alguna indicació del que allí es podia trobar.

El curs es va fer a les coves del Taga. El Taga és una muntanya prop de Ripoll que té tota la màgia que se li pot donar a un home que vulgui fer muntanya per dins i per fora. Des de les coves del Comte, prop de la carretera, on diuen que anava Arnau a trobar-se amb el diable, fins els avencs de Puig-Estela, enllà el Forat del Vent, on s'havia d'entrar en cordada vertical i permetia gaudir del millor que et pot donar el subsòl, vàrem viure l'encant de la natura amagada, i el perill i l'emoció de l'obscuritat perpètua més enllà del que jo fins llavors hagués pogut pensar. Tenia les claus teòriques per entrar al Sot, però ara també les pràctiques, car m'havia convertit en un espeleòleg d'experiència. Malgrat tot, el perill que comportava l'existència d'afluències intermitents cada dos hores i mitja en l'avenc on jo em dirigia, era un risc i un repte tant per a l´investigador com per a l'espeleòleg en que ja m'havia convertit.

En arribar a la Creu de l'Arç, la Sra. Carme es va sorprendre molt de tornar-me a veure tres mesos abans de l'estiu. En aquella època l'hostal era pràcticament buit, exceptuant els caps de setmana, i va estar molt contenta de poder-me oferir la millor cambra de la casa. Des de la terrassa, a llevant, es dominava la vall del Ges que naixia en les alçades on s'assenta la formosa ermita de Santa Margarita de Cabages. Entre les dues serralades el Ges descén feréstec enllestint múltiples salts inassolibles per l'espessor del bosc, i descansa de tant en tant en formoses raconades on rabeja tendrament en piscines naturals sota el verd de la boscúria bigarrada.

Vaig estar encara cinc dies repassant els meus apunts espeleològics, els mapes i les anotacions que havia fet dels miniats de l'evangeli càtar, abans d'aventurar-me a fer cara a la cova misteriosa.

Vaig escollir un dia assoleiat. Era dimecres i la serra semblava ésser quieta de murmuris, com esperant la impossible baixada envers la fita resguardada per ves a saber quin argument de la natura, gelosa del que hi guarda. Havia calculat la baixada, amb temps per retornar abans de l'afluència en un màxim d'una hora i deu minuts. Tot el temps que passés d'aquí aprofundint l'avenc era temps que donava al meu propi desastre o a l'èxit de l'empresa. Si m'arriscava, -cosa que era el que havia de fer en principi-, tenia encara una hora i vint per endinsar-me sota terra, amb l'esperança de trobar el tresor, però -per la lògica- moria ofegat per la venjança de la cova. Tanmateix, segons les miniatures, l'home ofegant-se es salvava de l'ensurt per l'obra i gràcia de l'Anyell, que l'esperava enllà de l'aigua per a donar-li la cabuda en una escletxa que, més enllà de l'aigua barreig terrible, permetia arrecerar-se en una espècie de sepulcre protegit, on l'or dormia.

Vaig estudiar a fons cada detall d'aquells miniats antics i aparentment innocents que descrivien la vida de Jesús i els seus miracles, fins arribar a la conclusió de que era una qüestió de fe. De fe i de que no t'importés el viure o el morir en l'empresa.

La meva vida solitària fins llavors, sense saber què era tenir una mare que d'infant et cura, sense un pare, que lluny de mi ignorava la seva pròpia sang, al meu parer. Geneviève, en el meu cor, com un futur impossible i un passat perdut per a voler abraçar-lo, com un bri d'espígol que ja sec donés la seva olor perpètuament, però sense vida. Jo creia, no, sabia, per una intuïció nefasta de nit de temporal, que ella era morta. I si no ho fos, tampoc podria fer-la meva ja mai més.

El món i el que et pot donar no m'importava. Ja havia viscut la vida del noctàmbul solitari i del desenganyat que busca flors en les deixalles. No volia diners, ni or. Ja feia temps la idea del tresor com a riquesa material no m'excitava. Es més, sabia que no era així. A la cova del Sot de la Bota m'hi anava a buscar a mi tan sols; o el que potser era més exacte, hi anava a buscar la mort seguint un fil d'aranya que teixia el meu somni en mi mateix i m'anava lligant a la necessitat de veure-la de cara. M'atreia la seva crida silent i m'atreia el seu repte, el qual em podia donar el coneixement i la riquesa després d'haver-me atrevit a apropar-me a ella i, fins i tot, pensava jo, a estimar-la, com una vella amant que coneixes de petit i et fa por, però que a mida que t'hi apropes et va deixant veure la seva bellesa i el seu poder de fer-te lliure i vivent per sempre.

Aquell dimecres era punxent en la ginesta, humit en la falguera, olorós en l'espígol, roent en el roure i lluminós, com el sol que hi brillava, sobre el cel que poderós sorgia en un matí clar i etern damunt els rocs rogencs de Serra Magdalena que plora aigües del Ges vers l'infinit, potser.

L'entrada va ser ferma. El Sot va oferir-me tres pedres a l'entrada tan fermes com la fe que jo tenia per fixar la corda. Vaig dur-me, a part de corda llarga i mosquetons, una certesa amagada al passat que em deia que corria vers la fita que buscava i em feia ésser gegant sentint-me feble. El casc amb la llanterna de carbur -la millor llum en les tenebres-, el vestit d'una peça amb cremallera, blanc i verd, i una motxilla per a collir qui sap quina riquesa allí amagada, que jo ja no volia, em feien tot l'equip per endinsar-me dins la cova on veia ja la mort com una amiga certa que espera l'hora en que hi arribis després de massa temps de pensar en tu, com jo mateix en ella, amb desfici.

Vaig entrar-hi, no vaig donar-li temps a pensar en mi, la cova era silent però pensava. Era com un botxí que et vol conèixer.

Vaig deixar corda llarga després de clavar els claus i per la xemeneia faig el primer tram gairebé en lliure. Després, en encorbar-se vers el fosc, clavo les eines i dibuixo un triangle a la paret en el descens que em du fins un sortint on prenc alè a deshora.

Anant en contra el temps, per voler assolir una senyal que em salvés abans d'arribar l'aigua, faig un rappel mal portat que em du a una entrada divergent mirant al sud, on m'introdueixo. Els minuts salten lleus i depressa, i depressa m'endinso més i més dins la perillosa cova, quan sembla ja el meu propi respir la remor de l'afluència que espero. Ha passat una hora. Em queden deu minuts per pensar si torno.

L'espai encara és curt. No he entrat a la sala que diuen que hi ha en acabar la xemeneia. Estic a un espigó davant la galeria que s'eixampla sota els peus, assegut amb les cames que em pengen damunt del meu futur. Les formacions estal·lactítiques davallen vers la fosca amb greu figura. Més segures que jo del seu final, les formes de la cova romanen silents assenyalant el fons que no es guaita.

De sobte sento la remor, o crec sentir quelcom que com de dintre meu em fa accelerar els polsos en creixent. Ja ha passat una hora des de que estic pensant què fer. No hi ha temps a dins la cova. El soroll és sord primer, després es fa envoltant i a la fi t'embriaga. Recordo els càntics gregorians de Sant Miquel, aquell so amb vida pròpia que augmenta de nivell dins el teu cos mateix, com si fóra la veu de la consciència. El soroll es fa fort, sembla com si el vent i l'aigua, i el foc i el tro, es fessin un; i finalment despertes del teu son.

És l'afluència! Em deixo caure en un nou rappel sense corda i a cos lliure vers el fons sense pensar en res més que en l'aigua que m'espera, i el xoc és paorós.

Caic en l'entrada mateixa de la sala que amplia la cova, i veig, en l'acte de lliurar-me a la mort, quatre galeries diferents que surten d'ella. L'embranzida m'arrenca la corda i a mercè de Déu em rebolco dins l´aiguabarreig de la primera galeria aigües endins. Llavors crido. Faig un crit sord que no es sent en l'espai, massa ocupat per la tempesta horrible, i el meu crit, descendit vers els antres, em retorna una remor ja infinita de perdó en el seu eco.

Allí estava. Allí estava el Sant Xai allargant-me la mà poderosa vers un xic de lluïssor d'una escletxa amagada més enllà de l'abast de les aigües. Les miniatures de l'Evangeli de Joan tenien raó. Tal i com l'entrada era idèntica, el xai era allà, esperant a aquell que s'entrega a la mort sense dir una paraula, com ell en la creu; en un increïble bateig per l'aigua.

El mateix giravolt de les rauxes de l'aigua em dugué a agafar-me a un sortint de la roca justament sota el signe del Xai. Gairebé no hi cabia. L'escletxa era molt justa i calia aixecar-se damunt de les ones que omplien la cova amb força i amb fe per a poder-hi entrar. Tanmateix la sabia salvadora i definitivament allunyada dels paorosos terbolins de soroll i aigua freda.

Regalimant el cos, i amb el carbur apagat, trec la llanterna, pantejant el meu pit com si fóra agonitzant, entro a la cambra resguardada. Tot el món al voltant d'aigua i escuma en un marge d'una hora d'ascens, i dessota, l'incògnit per sempre, allunyant-se de mi dins el Sot infinit de la Bota.

L'escletxa, just sota un sifon, estava resguardada de l'entrada d'aigua pel mateix terbolí que aquesta, en la seva pressió, produïa. Hi cabia un cos just entrant per sota la imatge de l'Anyell i era necessari recórrer uns tres metres de costat fins penetrar a la sala.

La llum diminuta es reflectí en l'or i les gemes. El soroll gregorià de l'afluència en el seu màxim esclat semblava un cant de joia davant de tanta r
iquesa. Una gran duna d'or en pols diminut feia de jaç a les dotzenes de cofres amb monedes merovíngies i jueves, i a les creus, corones i llums repletes de pedreria que s'extreien arreu de la sala. La llum semblava sorgir com d'una infinitud d'estels en la foscúria, reflectint art i història damunt la terra fosca del voltant.

El cant disminuia, ja havia passat el temps de l'afluència, i ara havia de passar una hora amb tota la cova inundada, excepte aquella bombolla de pedra on jo em trobava. Era un ambient, malgrat les aigües del voltant, molt sec. Fred i sec. Però l'or, semblava, poc a poc s'endinsava en el meu cos donant-me confiança envers el lloc.

Vaig riure. Sempre, feia anys, imaginava quina seria la meva reacció si ho trobava. Vaig riure lleument, primer, i després vaig deixar anar una rialla que ressonà en les profunditats del Sot. Era l'home més ric del món en aquells moments, però mai podria treure ni tan sols una corona d'aquell indret. És més, ni tan sols sabia si podria sortir-me'n jo mateix, donades les circumstàncies. No tenia massa corda, l'havia perduda en el terbolí, i l'últim mosquetó era massa més amunt de la galeria principal com per que podés arribar-hi a pèl un cop se n'anessin les aigües al cap d'una hora.

M'assento damunt de la duna d'or en pols i el deixo relliscar somrient entre els meus dits encara molls, que es quedaven tenyits d'engrunes d'or, com si l'arena d'una platja fantàstica m'oferís adormir-me damunt d'ella per a prendre el sol inexistent de l'infinita riquesa momentània.

Sabia que, de sortir-me'n, no tornaria mai més. Ja coneixia la cara de la mort, i malgrat que va agradar-me, no era cas tampoc de fer-me el seu amant. Encara era present dins de la cova i podia fer-me seu per sempre.

Ja relaxant-me, estirat damunt la magnífica sorra, veig vora el fons de la cova una entrada més fosca, com fent-li d'alcova a la sala. Semblava que d'allí sorgís una lluïssor més estranya, si era això possible, que la mateixa que m'envoltava en l'ombra. El silenci ja havia arribat amb la pau de les aigües, i ara cada moviment del teu cos semblava un avís o una fita acomplerta, ressonant en l'espai de la gruta prohibida.

M'hi acosto a pas lent i adverteixo un cos nu estirat sobre una ara al bell mig del racó de la sala adjacent. Era un home. Un cadàver d'un home, o una mòmia d'un home. Millor dit, un cos nu i incorrupte en la mort de ves a saber quants anys feia. La arreglada barbeta mig gris i mig rossa el feia atractiu, i el seu cos despullat oferia bellesa i respecte als meus ulls admirats i intranquils, que llavors va semblar que volien tancar-se com per fer de company a aquell son centenari de l'home incorrupte.

Tan sols duia un anell de maragda. Un anell en el dit mig de la seva mà dreta tranquil·la. Se'l notava tranquil a tot ell, com si fóra en un son perllongat per l'etern de la cova.

Vaig saber-ho. Era el Rei Dagobert, incorrupte. Rei ocult que esperava el seu torn per tornar a regnar el nostre món altra volta.
M'hi acosto silent i sento els batecs del meu cor que demanen parlar-me, com si volessin dir-me que li agafi l'anell. Era l'anell del miniat en mans de Jesús al Sepulcre. Em doblego de genolls vora el Rei, ara en el seu tron etern i inacabable. I a poc a poc, la son em venç. Potser va ser el cansament de la lluita amb les aigües, o potser el silenci suggerent de la cova inundada, però vaig deixar-me anar sota el cos majestàtic, en un son impossible d'evitar, com si una veu de llunyana sirena em cridés a l'amor, i, impotent, hagueres de rendir-t'hi.

Quan desperto del son són les tres. Han passat ja quatre hores des que vaig començar a descendir a la cova, i si els meus càlculs no fallen en aquell moment la cova ha d'estar seca, faltant tan sols mitja hora perquè les aigües tornin a afluir de nou i inundin novament el Sot fins la sortida.

En veure de nou el cadàver incorrupte amb l'anell, vaig recordar. En adormir-me havia vist, com en altres ocasions, una gran aranya, però aquesta vegada m'hi vaig acostar fins travessar-la, i en fer-ho la foscor es va inundar de llum. Vaig veure una figura d'home amb vestits blancs que se m'acostava. Era el meu pare, Armand de Chardonnay, però diferent de com jo el recordava del dia de l'ordenació. Era igual de jove, però es diria que no tenia edat, i l'envoltava una espècie de llum similar a la que jo intuïa en l'home mort de la cova. Se m'endugué envers el fons del Sot, gairebé flotant més que caminant, i allí hi havia l'entrada d'una bellíssima ciutat, que, lluent sota el sol, romania coberta d'una cúpula de llum que l'adornava més encara. Em digué que es deia Heliòpolis, la Ciutat del Sol, i que allí era on vivien els Adeptes que havien assolit el coneixement en vida. Em guià dins els carrers plens de roses com de cristall de tots colors, fins arribar a un edifici més aparent que els altres, dins de la seva senzillesa de línies. Allí accedírem a una sala gran, i assegut en un tron de safir amb quatre figures d'animals al voltant, hi havia l'home que jo acabava de veure a la cova, i als peus del qual dormia encara, potser. Era el Rei Ocult del Món i lluïa el mateix anell de maragda que havia vist feia un moment en el dit mig de la mà dreta. Al damunt del tron hi lluïa un escut. Me'l vaig mirar atentament, car tenia quelcom que em cridava l'atenció. Tenia unes línies violeta en el quart dret superior tallades en llapislàzuli, i en l'esquerda dues estrelles, l'una en fons d'or, l'altre en atzabeja. Al quart inferior esquerre hi lluïa una maragda magnífica amb la inscripció verdes illes altes, i al dret un drac d'ametista jeia dominat per tres roses de rubí, clavades en la gola a modus de llança, sobre un fons de metre blanc. A sota tot el conjunt, una llegenda :

"Dagues amargues damunt un fons d'atzur,
dues estrelles, la falsa en cel obscur
Una maragda cridant-me a lloc segur:
Món de misteri mentant missatges muts.
I un quarter blanc per dir-hi el meu futur
escrit en Roses Roges, nascudes de l'absurd:
Pare pur poguent posar-ho".

El Rei em beneí amb la seva mà dreta, mentre amb l'esquerra aguantava un orbe del món.

- Agafa'm l'anell, et pertany. Hereu ets de la nissaga pura. Ves pel món fent el bé, i espera la teva hora. Regna.
En aquell moment fou quan em vaig despertar, quan en el rellotge marcaven les tres de la tarda, i tenia que anar-me'n ràpidament d'allí.

Em miro el cadàver incorrupte i nu, que encara sembla mirar-me com en el somni amb la seva cara serena, més enllà del temps. Li agafo la mà, que va semblar-me càlida, i li trec a poc a poc l'anell verd de la nissaga, que calço en el meu dit d'hereu per dret.

La llum em va esclafir dins de la cova que fins aleshores únicament brillava en el reflex de l'or i les joies sota la llum de la llanterna. Apago la llum ara inservible i els colors de les gemes, vermells, verds i violeta semblaven crear una estranya natura pètria al meu voltant plena de vida. Les parets brillaven com la lluna, i al fons de l'avenç del Sot, envers la Ciutat del Sol, la llum era més clara.

Havia de sortir. Tanmateix no arribava a poder pujar sense corda la paret de la primera xemeneia. Només hi havia una solució, que era esperar de nou l'afluència i deixar-me portar fins la fita per l'aigua mateixa, que ara ja no podia fer-ne res. Coneixia la mort i la vida futura, i naixeria de nou en un dia de llum, conciliat amb el pare a qui vaig abraçar per primera vegada a l'anar-me'n de la bella i lluent Ciutat del Sol, sepultada en el profund de la consciència dels homes.

La remor començà altra vegada i semblava parlar-me d'amor i de fe. El cor ara era lent i l'anell miraculós em lluïa en el dit, fent-me llum als sentits i a l'ànima, ara nova.

L'afluència se m'endugué sense que veritablement m'adonés d'on em duia el seu braç de companya, i em vaig trobar ascendint lentament pel tram final de la corda penjada a l'entrada del Sot.

Era de matinada. Havien passat cinc hores en el meu rellotge, que marcava les quatre de la tarda.

L'estel de l'alba deixava veure un magnífic sol de glòria anunciant un nou dia perpetu. El front despert amb ull de llum guaitava el matí de la victòria. El món sencer a la meva mà donava a llum la llum tan esperada. Meu era el tresor, meu era l'anell, meu el triomf de la mort, i meva la vida i el meu Regne. Acostant-me la mà dreta al cor veig a Déu, allà vora el molí vell de Vidrà, a la porta del Sot de la Bota.

En arribar a la Creu de l'Arç, la senyora Carme em diu que creia que ja no tornaria, car des de dimecres havien passat ja tres dies. Tanmateix arribava a temps de menjar l'endemà el Xai de Pasqua i, què caram! -em va dir- si s'ho ha passat bé tot això que s'endurà a l'altre barri.




Fuga e Finale


Era la nit de Reis de 1996. El dia abans havia arribat a Prada amb la intenció d'anar a buscar Geneviève definitivament. Al matí vaig anar a Sant Miquel de Cuixà per a saludar el prior i despedir-me per sempre de la meva identitat de monjo. Les parets del Monestir semblaven ser molt més velles que quan jo hi vivia. Aquell hivern no havia fet fred, i tanmateix les parets eren molt fredes i humides. Havia sigut un hivern com una primavera amb sol, però amb les pluges de la tardor i la calor d'un juny de començaments d'estiu. Era com una cinquena estació que no existia en el temps, i el temps passava com per damunt de nosaltres.

El pare prior va ésser molt content de veure'm altra vegada i em rebé gairebé com a un fill pròdig, tot i sabent que me'n tornava a anar.

-Mira Genís, és com providencial que hagis vingut a la vigília de Reis, car tinc un paquet per a tu. Fa quatre anys que arriben cartes per a tu, de tant en tant, totes datades a Selva de Mar.

Vaig agafar el paquet i vaig mirar-me'l sense saber de qui podia ser. Vaig mirar la primera carta. Era d'en Miquel.

En Miquel, en el transcurs de quatre anys, ignorant que jo no era a Cuixà, m'havia escrit indicant-me totes l
es seves troballes envers el tresor que recercava fins que em va veure a mi a la biblioteca dels Frères Pellerins a París; però va seguir la investigació sense deler, perquè es creia en l'obligació envers el meu pare d'ajudar-me en el que jo buscava.

Vaig llegir les cartes aquell matí una rera l'altra. Tot el seguiment que ell havia fet era autènticament idèntic al meu, i en Miquel havia estat a la Cova dels Pujons mig any abans que jo, i havia vist la imatge de l'Anyell, identificant-la també amb el Sot de la Bota vora del molí vell. Em demanava que hi anés a buscar el meu destí, car ell ja havia trobat el seu pescant a Cap de Creus. Ara era un home lliure, i sabia que sempre ho havia sigut, però no se n'havia adonat fins a veure el Montseny entre els meus dits, a la cinquena estació de l'Enterrament de Sísif, que ell feia anys cercava quan va conèixer-me i adonar-se'n que jo era el predestinat a posar fi a la recerca. La resta del treball, sabent això, li va ser fàcil, car va identificar els passos subsegüents en les còpies dels vells pergamins que li havia donat mon pare, fins arribar al Sot.

Tanmateix -deia- allí acabava el seu camí i hi començava el meu. L'última carta estava datada de feia ja mig any, i així acabava. S'acomiadava de mi fins sempre amb una encaixada de germà.

Era cert, ara per a mi en Miquel ja no era un rival ni un usurpador. Era un germà del cor, i la seva idèntica visió m'ho confirmava.

Me'n vaig anar del prior que m'havia vist fer-me home. Em va abraçar emocionat i em desitjà un futur fructífer en la vida que m'esperava, dient-me que ell ja havia complert el seu designi en mi tot i formant-me en la meva joventut.
Vaig pujar a Sant Martí pel mateix camí per on duia els aliments al cim del Canigó, però ara per una carretera asfaltada on hi cabia el meu Nissan de sobra. El paisatge era allí imponent i soberb, com sempre. Vaig recordar els matins de glacera dels meus disset anys quan m'esperava Geneviève al refectori per a jugar a estimar-nos. Geneviève no hi era, i jo ho sabia, car la sentia a dintre del meu cos ja feia temps com una fidel companya que t'ajuda i et vetlla.

La monja del refectori, velleta i mig cega, plorà en donar-me la nova de la mort de Geneviève feia un any i mig. Era com si d'una filla seva es tractés, tot i no saber de maternals desitjos.

Em demanà que pregués per la nineta dels meus ulls vora la llàntia perpètua del cim del Canigó. Davant la flama santa vaig parlar-li al meu cor d'amors que ja sabia i em va respondre un bes de verge des del dins del meu dins, que sempre duré a l'ànima.

En tornar a Prada, la meva cinquena estació dels viatges en tren quan era jove, la nit començà a caure en el Conflent. Visito el cementiri de la vila on van enterrar al pare.

"Nus davant Déu l'ànima s'obre ...
L'ànima al cel, el nus ja s'obre ..."

Mirava l'epitafi al mausoleu familiar vorejat d'àngels on descansaven els meus avantpassats i els pares. El sol ja inexistent encara deixava veure l'or del seu gressol damunt el ferro de la porta forjada, potser per en Armand mateix abans d'anar-hi a acabar els dies.

Me'n vaig a la ciutat, m'assec a la plaça on a vegades seia en arribar el tren, per a menjar-hi un crêpe. Me'n menjo un de salat i un altre de dolç, i deixo passar el temps que per a mi ja no existeix assegut a la vora de la font que adorna la plaça major del poble, allí on vaig néixer.

Penso altre cop en el Miquel. Sentia que m'havia fet un amb ell sense saber com. La seva vida brollava en mi com una font. Vaig començar a recordar moments no viscuts per mi, com el bingo, Selva de Mar, la Isabelle, París. Vaig arribar, en una resclosa suau i potent de memòria, fins el Museu on ens havíem conegut. Allí em vaig aturar, i el meu record començava a ésser el meu record. Vaig recordar al pare que mai havia tingut, el meu mestratge i la seva alquímia viscuda per mi, i finalment vaig comprendre que el meu pare era viu en el Miquel, i el Miquel era viu en mi, i jo en Déu, per sempre. No tenia destí ni tenia què fer, potser escriuria un llibre i l'enviaria a en Santi, l'editor de Llavaneres ...

En clarejar la primera llum púrpura em dirigeixo a qualsevol destí. Pel camí veig venir un home que em crida l'atenció per l'estrafolari de la vestimenta. Anava vestit com a la moda dels seixanta però amb roba de feia poc temps i un abric de pell de conill de folre sobre el coll vorejat d'una camisa de flors petites sobre fons negre. Se'm va acostar. Al lluny en alguna casa de les proximitats es deixava sentir el final de la quarta estació de Vivaldi ressonant en l'albada.

L'home tenia una edat indefinible i uns profunds ulls blaus com el mateix matí que començava. Diria que tenia uns seixanta anys, o més, però de prop n'aparentava trenta cinc o quaranta, amb molta vida, món i experiència a damunt seu. Vaig tenir un ensurt ... Era com el meu pare quan l'havia vist feia vint-i-cinc anys a Sant Miquel, me'l va recordar molt i em vaig sentir ple d'amor vers ell.

Se'm va quedar mirant fixament de fit a fit dibuixant un dèbil somriure d'amistat als llavis.

- Hola fill, que tindria foc si us plau?

Encara hipnotitzat per la seva mirada i el record li vaig encendre una vella pipa corbada en un silenci apaivagador.

- Em podries donar quelcom per a menjar avui, fill?

Sense dir paraula li allargo un bitllet de 500 francs que duia a la butxaca entre les cartes d'en Miquel.

-Caram, si que ho celebro! amb això anirem bé -em diu-.
-I afegeix:
Quin anell més bonic portes, noi ... , a reveure, et merci.
I se´n va carrer avall, cap a la fosca latitud d´un temps inexplicable com el meu, d´una cinquena estació que no existeix, d´una vida - vaig pensar - eternament jove. Només es sentia la seva veu ronca en la llunyania, acompanyant el despertar del primer raig de sol, cantant lentament la vella cançó de Gilbert Bécaud…






L´important c´est la Rose, l´important c´est la Rose
l´important c´est la Rose, crois moi…
l´important c´est la Rose, l´important c´est la Rose
l´important c´est la …..
ROSE-CROIX,...moi

Comentaris

  • una llegenda[Ofensiu]
    eudald | 09-06-2007

    El teu relat llegendari me l'he empassat amb avidesa, quasi bé sense respirar. M'he sentit emportat a toballons per la surgència, com quan s'em va emportar la rierada per la Rambla de Terrassa i en vaig sortir viu, agafat a uns troços de rail clavats a terra, al costat de la via del tren, després d'haver vist la cara de la mort, amb una extranya serenor, ara incomprensible... Cal dir que he fet espeleologia a St. Llorenç i he sentit, de vegades, la claustrofòbia, el pes sensible de tonelades de pedra al meu damunt... Avui mateix, aquest migdia, casualment, he escalat en un bulder al barri de St. Llorenç, després de moltíssims anys de no tocar una presa... Sembla un pressentiment preparant-me pel teu relat...
    També em sento una mica rònec, explicant batalletes d'avi...
    Agraïda la passejada pel Conflent i altres topònims entranyables, amb resonàncies verdaguerianes.
    No vull fer-me el sabi, però l'estil de relatsenctalà, sembla que demana un comentari. En algun moment potser el ritme perd lleugerament "el tempo". Res d'important. Gràcies. Francament, de les vegades que he disfrutat llegint...

  • Avui l'he acabat[Ofensiu]
    Bruixot | 08-04-2006 | Valoració: 10

    l'he anat llegint a poc a poc. No sempre les coses s'han de llegir amb avidesa, o més aviat, l'avidesa a vegades és llegir assaborint-ho tot.

    He de dir que m'ha tingut captivat, i he trobat que anava millorant a mesura que avançava i avançava.

    Potser m'agradava més el Miquel, suposo que m'hi sentia més proper, més identificat, amb el que volia fer, amb les seves esperances.

    Amb ell he viscut cada moment de descoberta com si fos jo el que el fes, cada moment com una sorpresa, i també, perquè no dir-ho, com un alliberament.

    També vull dir que, suposo que deu ser el meu esperit una mica "hippy", que he entés molt i molt bé quan el Miquel decideix tornar a Selva.

    Ara bé, la recerca den Genis, una recerca interior però que d'alguna manera repeteix la recerca del Miquel, també m'ha semblat prou captivadora.

    Espero tenir temps per comentar-te algunes parts que m'han agradat especialment.

    Però no volia deixar de donar-te les gràcies per el teu regal: un llibre meravellós!

    Una abraçada,

    Bruixot

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: