Records

Un relat de: moments

Situada a l'extrem del carrer puc veure com s'imposa l'antiga casa de pedra, refermant encara més la meva debilitat.

Amb tremolor de cames m'hi vaig acostant i, rere unes passes em palplanto davant la porta de fusta que, algun dia havia estat massissa. Introdueixo la clau de plom al pany fent-la girar a poc a poc, gaudint del seu soroll, fins a tres voltes. Després, amb una empenta lleu que m'omple el cos d'emoció, la pesada porta em dona pas. Faig una passa endavant que m'obre el camí cap al passat.

El rebedor empedrat, que amb prou feines podia recordar, la finestra, ara bruta, que deixa passar tènuement la claror d'aquest dia primaverenc; la xemeneia, que amb els esbufecs dels dies ventosos ha escampat, o potser va escampar la cendra al seu voltant. Tot plegat, es tant familiar però tant llunyà alhora, tan gèlidament acollidor... Sembla una història oblidada, a punt per reprendre en qualsevol moment.

M'ho miro tot estranyament, però amb afecte; tot, absolutament tot el que m'envolta em fa reviure. Hi ha coses sorprenents, m'atreu especialment una porteta blava. Queda just en front de la porta d'entrada, ni tan sols recordava la seva existència. Ni ara que els meus engranatges oxidats procuren fer memòria puc aconseguir que em vingui al cap on conduïa.

L'empento suaument, amb el pols tremolós, mentre comprovo que, fins i tot rere els anys, s'obre perfectament. M'agafa complex: passat el temps la porta llisca millor que jo mateixa, però, tot i això tiro endavant.

No puc veure-hi a dues passes. L'habitació es amarada de la foscor i la pols que l'han anat omplint a poc a poc. Instintivament la mà se'm dirigeix cap a la paret, a l'alçada gairebé del cap, encenent una bombeta que il·lumina la sala amb llum esmorteïda. Un cable recobert de tela marró la condueix pel sostre, deixant-la suspesa d'un casquet negre al centre de la sala, entre bigues antigues, desemparada, solitària, amb la seva llum groguenca.

Avanço amb pas trèmul encara, per l'emoció del retorn, fins a la finestra i obro els porticons. Necessito fer un esforç per fer cedir les frontisses encallades pel rovell i els anys. La claredat entra en l'habitació ràpidament, em sembla com si giravoltés amb l'alegria del qui retroba un amic. Totes aquelles velles reminiscències ara es veuen il·luminades amb una claredat sorprenent, com si una part de mi mateixa, un esglaó perdut en la memòria, ara estés il·luminat tan nítidament que, crec, ni tan sols aleshores era tan clar.

Tot em dona voltes, els records em giren a gran velocitat mentre destapo capses i trec la pols de veritables antigalles que, sense voler-ho i havent estat oblidades una pila d'anys, formen part de mi mateixa.

El temps no és excepció, passa gairebé tan ràpid com els records, sense poder evitar-ho. Voldria que aquella tarda perdurés, sens fi, fins arribar a ratllar-se, com aquell disc, aquell antic vinil que acabo de retrobar i sempre havia desitjat fos inacabable. Però no és així i passa inevitablement ràpid i esmunyedís i aviat s'acaben d'escolar les poques hores que m'han retornat al passat.

És tant volàtil a vegades el temps..., però no s'hi pot fer res. Ara sí, és hora de tornar. Una altra vegada el camí empedrat i, més tard, l'autobús sorollós que recorre el tram fins a la ciutat. Em fa mandra. No em mouria. Penso que podria viure de l'aire. Li dono voltes, és realment temptador.

Una vegada més, però, no em veig amb cor d'abandonar tothom, perquè més que els records, és la gent qui em fa viure. És fàcil deixar-se portar, si més no, aquesta vegada tornaré abans que la pols.

Comentaris

  • aisha | 18-02-2007

    com sempre, m'agraden els teus finals... "tornaré abans que la pols..". tots en tenim, de llocs d'aquests que viuen més en la nostra memòria que no pas en la realitat. és per això que de vegades es fa difícil tornar-hi.. pot fer molt mal veure d'una manera tan gràfica que és cert que les coses canvien tan de pressa. tal i com em va dir a mi una amiga una vegada: " les coses canvien, els moments avancen, i no ens queda altre remei que seguir endavant". apa noia, continua escribint, estic impacient x llegir més coses teves! :)

    salut i desobediència *

  • El primer...[Ofensiu]
    natasha | 11-02-2007 | Valoració: 9

    ...escrit teu en aquest espai cibernètic i espero que no sigui l'últim perquè deu ni do! M'agrada la forma que tens de desciure un espai sense que es faci carregósa la llista d'adjectius, els detalls precisos per imaginar-se la casa empolsegada de records, aquells que ens fan tornar massa sovint.

    Un petonet
    -.-NaTaShA-.-

l´Autor

moments

2 Relats

4 Comentaris

1920 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Últims relats de l'autor