no cal que m'esperis

El tren era a punt d'arribar, i jo jeia en un dels set bancs de l'estació, en el meu preferit, observant l'andana amb la mirada perduda. Em feia pena deixar aquella ciutat que tan m'havia captivat, i encara més deixar-hi tots els records que hi tenia després de tant temps. Em vaig recordar d'aquella frase; " Viatjar és com flirtejar amb la vida. És com dir m'agradaria romandre aquí i estimar-te, però he de marxar, aquest és el meu tren*. Així és com em sentia jo, volia quedar-me a Londres i estimar-la per sempre.

Però com que els comiats no m'agradaven i volia guardar una bona impressió d'aquell indret tan meu, em vaig posar a observar la gent.

Les estacions són llocs on regna la tristesa, l'enyor i la pèrdua. Si t'hi fixes, pots veure gent que viatja sola i d'altres que no, però quasi sempre coincideix que ningú somriu. Fixant-m'hi vaig localitzar una parella que s'acomiadava, probablement per no veure's durant un llarg temps. Aquests eren els meus preferits. Sempre allargaven el moment fins al punt que el que havia de marxar quasi perdia el tren. Encisador.

També hi podies veure els policies que voltaven amunt i avall buscant captaires i rodamóns a qui poder fer fora. Recordo que un dia vaig veure com en "desallotjaven" a un. Els vaig odiar. Era un home d'uns 40 anys, que jeia sobre uns cartrons i demanava diners per a menjar alguna cosa. Estava excessivament prim. Suposo que a l'estació hi dormia, doncs les nits a Londres podien resultar realment fredes si no tenies una manta amb què tapar-te. L'home els deia; "please, please, something to eat!" però als policies semblava importa'ls-hi poc.

Va passar el primer tren per davant meu, fent el soroll característic dels trens quan frenen. Molta gent es va aixecar i carretejant les seves maletes o cotxets o objectes diversos ( aquesta era una de les coses que més m'agradava de Londres, que al tren o al metro t'hi podies trobar des de l'empresari més ric de la ciutat fins a l'obrer més mal pagat ) van entrar al tren com si fossin formiguetes. Jo els observava aspectant des del meu banc i mirant-ne alguns a la cara intentava esbrinar què devien pensar.

Després de passar una estona més pensant en què faria un cop a Catalunya, em vaig començar a preocupar. Suposadament el meu tren arribava a les 7 del matí, i ja eren quasi les 8. vaig preguntar a un noi que passava per allà, i em va dir que el meu tren havia passat a l'hora concretada just a l'altre andana. En un principi vaig maleir la meva mala sort, però un cop calmada vaig pensar que allò era un senyal, i me'n vaig tornar per on havia vingut arrossegant les motxilles i, per primer cop en el que anava de dia, amb un somriure als llavis.

Vaig trucar en Joan i li vaig dir: " Joan , no cal que m'esperis a l'estació. Em quedo a Londres."