ara... i mai més en un segon

Mai havies escrit sobre la mort. És per això que ara et sents trepitjant un terreny prohibit i desconegut per a tots els éssers que, com tu, viuen.
Si t'has posat a escriure és perquè mai havies tingut un tracte tan estret amb ella. L 'única experiència que recordes és la de la mort de la teva àvia. Tenies 5 anys, y per tu les coses encara eren molt senzilles. Ni tan sols recordes que algú t'hagi dit: l'àvia és morta. Simplement vas deixar de tenir-la al costat quan estaves malalta, va deixar de cantar-te cançons i de llegir-te contes. Tu no li vas donar importància fins anys després, quan vas poder-ho entendre, però llavors ja era massa tard per a plorar-la.

És curiós com de petit de vegades entens més les coses que quan se suposa que tens més capacitat per a comprendre. En qüestió d'hores, potser ni això, qüestió de segons, passa de l'ara al mai més, un cos deixa d'estar viu i passa a estar inert. És... i deixa de ser. La malaventurada mort, que sempre ens agafa desprevinguts, ha tornat a fer presència al teu cor, i aquest cop ja no tens 5 anys.

T'agradaria poder veure-la amb vida una vegada més. Seure al sofà i veure com ve remenant la cua i mirant-te amb els seus ulls foscos demanant que la hi deixis pujar. I no pots creure't que ja no tornarà a fer-ho mai més.

Penses si ella t'estarà veient ara mateix des d'algun lloc. Te'n recordes, de l'ultim que vas dir-li? De la seva última mirada? esclar que sí. Tu marxaves de casa, li deies adéu. Ella no va seguir-te com feia sempre. Es va quedar com esperant a la porta del garatge. Com si sabés que anava a morir. T'hi vas acostar. Et va desconcertar que actués d'aquella manera i vas anar a despedir-te d'ella sense donar-li importància. Li vas fer una caricia suau i un petó i li vas dir t'estimo abans de tancar la porta. Ella no es va moure. I així vols recordar-la. Com abans. Com sempre. Amb la mirada viva, els ulls lluents... és per això que no vas voler veure-la morta. Perquè per tu no ho estarà mai, de morta... per tu només ha començat un viatge mol llarg.

Saps que la trobaràs a faltar sempre que arribis a casa, sempre que mengis, que t'estiris per la tarda a descansar una estona... saps que sempre serà a la teva ment, i potser de principi et fa mal, et dol saber que no hi és i no tornarás a acariciar el seu pèl suau, però algun dia entendràs que d'aquesta manera, si la guardes bé dins un racó de la teva memòria, no morirà mai.