He llegits els teus relats, tots tenen alguna cosa en comú...dir el que tots pensem d'una manera bonica i potser en algun punt sarcàstica!
M'encanten tots..et seguiré llegint!!
Felicitats.

He hagut de parar de llegir-lo i continuar mes tard. M'he emocionat, i no com quan plores en una pel·lícula externa a tu...

Has dit exactament el que corre per dins meu dia a dia, i també vaig decidir escriure....amb diferents paraules no tan ben posades.

Et felicito. Em pensava que aquesta alliberació que sents ara, després de treure-ho, només passava quan era un escrit teu. Però he descobert que quan veus els teus pensaments al full d'un altre...l'alliberació és mútua..

Crec que és possible..espero que sigui cert.

gracies per aquets escrit.

sempre

be reina, aquest escrit el tinc a sobre la tauleta de nit del meu nou pis a roma....i realment es molt bonic...

crec pero que simplement son coses de la vida..no haguessis pogut pretendre res i si ho haguessis fet ara no hauries escrit aquest precios poema

Anims reina que tot va a ratxes!!!
testimo molt

un peto desde terres italianes!
Sempre

espero de veritat sentir-te cantar aquesta dolça canço...

Petons des d'aqui, no és tant lluny...
mua!!

No t'havia llegit i m'ha impressionat aquest relat, descrius l'amor, les contradiccions que sorgeixen, l'oblid, el dolor, la por...tot d'una manera sincera, simplement espectacular...

Et continuaré llegint! un petó

sempre

ultimament et veig aixi..et sents sola...i si, tothom fa la seva vida però fixa't que tu també fas la teva...

Digan's que fer perquè no et sentis aixi.

No ets una espectadora de les nostres vides, ets una actriu mes dins l'escenari...on no hi ha public..estem en un teatre sense public en que cadascu fa lo seu...

No estic d'acord en que la gent t'oblidi..com si ja hagues fet el correcte per la seva conciencia..la gent pensa i fa coses per tu molt mes del que ara veus i valores...espero que algun dia te'n adonis...perquè tens sort de tenir tanta gent al teu voltant..que esta amb tu fins i tot quan tu no els vols...

Tens molta gent que et valora, t'aprecia i t'estima...de veritat!

Buf. És molt dur el que expliques, vas amb inercia davant la vida, tires per on s'ha de tirar per pura inercia.

Ho trobo molt lògic que et sentis buida, extranya, amb somriures mecanics, però espero que quan tot aquest dolor que et menja i que s'apodera de tu mateixa, deixi de fer-ho, vegis que darrera d'aquest taló dangoixes de sentiments durs, i de situacions horribles, hi ha un public que està esperan-te, hi ha una vida per endavant que te moltes portes obertes per tu, i hi ha mil nens que volen somriure't i que depenen de tu, que seras un referent per ells,...Hi ha tantes coses que ara no veus que faran que siguis una dona feliç.

Perquè els fets condicionen però aquest no et privarà de ser feliç.

Lluita per ser-ho siusplau! T'estimo molt!!!

muaaaa

nena!!!el millor relat...amb més sentiment i dolçor dels que t'he llegit...

realment és un homenatge, un final bonic dins de la duresa de la situació.

segurament tens contradiccions al cap del que vas viure i del que vas veure..crec que la imatge d'un final com aquest perdurarà en tu primerament amb dolor i després donaras gràcies per haber estat allà en tot moment, per haver-la vist obrir els ulls i dolçament adormir-se.

continua escrivint , t'ho diré sempre.

SEMPRE

Uau!!!
Preciós....

Admiro la teva fortalesa en situacions així.
M'ncanten aquests versos, segueix escrivint reina!!!que hi ha molta gent que et necessita!

t'estimo moltíssim! un petonas!!!

no puc fer res mes que plorar davant d'aquet text...

no soc ningú per donar consells, ni reaccions perfectes....

simplement et vull dir que segueixis escrivint si pots, jo et continuaré llegint

estic amb tu. un petó!

acabo de descobrir que enamorar-te d'un amic és trair la seva amistat...jo també he trait ..però és inevitable i no som culpables no creus?

un poema molt intens, m'ha agradat molt!

m'agrada molt com escrius...i aquest relat és molt bo!!!

gracies pel comentari..algun dia trobare el secret..mentrestant..buscant el meu sol!!!
gracies!!!
segueix escrivint que jo et segueixo...

No m'agrada aquest escrit, reina!!!es massa trist, encara que literariament estigui be!
No m'agrada sentir-te dir això, i menys sent algu del mon aquest al qui fingeixes...no et cal fingir, no cal desmostrar que ets forta i que les coses no t'afecten, perquè ja sabem que ets forta per molt que ara t'ensorris, i perquè veiem que el teu somriure és inercia i rutina, d'uns dies que tafecten, si que et fan patir, que et desequilibren, i que?
Per tant perquè fingir si no et cal desmostrar-nos res?

be només el de sempre, quan decideixis treure't la màscara jo soc aqui. un petonas!!!

bua!!!m'ha encantat!!és molt clar...quina sort tenir les coses tant clares i saber delimitar l'amistat i l'amor..

Pot ser bo, escapar-se d'un sentiment tant rapidament, si realment és possible explica'm el secret...

un 10 per la originalitat de l'escrit!!!pell de gallina, riure i plorar és el que m'ha suggerit aquest escrit. La veritat és que no ser pq he plorat, ...però mira m'ha emocionat...

Merci per la part que em toca, educadora en un centre de rehabilitació...bé directora!!!uau!!!jejeej

Be, reina, només dir-te que espero que hi hagi molt de real en aquest escrit, que mirem enrere i no sigui tant diferent com ara,i no en la feina, marits, fills...si no en nosaltres!!!!
un peto..t'estimo moltíssim!!!