Posant els records sobre paper

Un relat de: queta

El més difícil? Oblidar. Oblidar-te. Tantes vegades ho he intentat, de tantes maneres ho he provat sense obtenir cap resultat que imagino que deu ser un impossible. Però en el cas que pogués... ho hauria fet? Ni en un atac d'odi. I encara et preguntes perquè? Perquè els millors records que tinc fins ara són al teu costat. Perquè si escric és gràcies a tu, perquè un dia vas dir-me que podia fer-ho. Perquè, fins i tot, si ara estic aquí t'ho dec, en part, a tu. I perquè el secret no és oblidar. Perquè oblidar, si el que has viscut ha valgut la pena, no oblides mai.
Suposo que ho recordes, tampoc fa tant de temps, que vaig decidir no parlar-te. I vaig esborrar el teu telèfon i vaig llençar el paper on tenia escrita la teva direcció i vaig voler desfer-me de la foto que em vas donar i del poema que em vas escriure. Però no vaig aconseguir ni oblidar el teu número, ni la teva adreça, ni tampoc llençar la teva imatge, ni les paraules que em vas escriure. Vaig voler començar de nou sense res que em pogués recordar a tu. En aquell moment començar de nou semblava l'única opció. Et dic, per si ho dubtes, que no ho vaig fer per venjança ni per orgull ni per res semblant. Simplement necessitava intentar refer la meva vida i buscar alguna cosa que em fes seguir endavant i que no fossis tu. Sabent, ja des del principi, que no seria cap solució, tenia la necessitat i l'obligació de provar-ho. Jo només et podia prometre intentar acabar amb tot allò tan aviat com em fos possible. Tant aviat com comprovés que no parlar-te era la bogeria que pensava. Però pensar no em servia. Jo necessitava comprovar. Necessitava que l'angoixa i les llàgrimes em demostressin que mai t'oblidaria. I també ho havia de fer per poder-me dir, ara a mi mateixa, que almenys ho havia intentat. Per no sentir-me culpable quan les llàgrimes m'envaïssin, quan en el meu pensament només hi fossis tu, quan el meu somni portés el teu nom.. I per tot això m'ho vas deixar intentar, malgrat no estar-hi d'acord. Van ser uns dies, unes setmanes, uns mesos massa llargs. Almenys per a mi (mai he sabut que et va passar pel cap durant aquella temporada). Jo el que pretenia era no saber res de tu. I ho vaig aconseguir. Però clar, en el fons no era el que volia. Hagués preferit que em truquessis, que hem vinguessis a veure, ves a saber. Però no ho vas fer. I mai, encara que no t'ho hagi dit, t'ho he pogut perdonar. No és que t'odiï per això, encara t'ho agraeixo, però... El temps, per sort, va continuar passant, i si acabava de fer una ximpleria, ell s'encarregaria de posar-hi solució. Un malentès, unes amigues, (el destí potser?), van fer que al cap de no massa tornéssim a parlar. Però ja no com abans. Tot i així, però, no teníem por, ja ens havia passat abans (per desgràcia m'he equivocat moltes vegades) i sempre ens n'havíem sortit. Ara no seria diferent. Ho això vaig voler creure. Començàvem a parlar, a parlar de res; ens fèiem les mateixes preguntes que es farien uns complets desconeguts, o gairebé. I cada vegada que sorgia una nova oportunitat per parlar del tema preferia no fer-ho. Jo ho preferia, per tu mai ha sigut un problema.
I el temps ha seguit avançant fins avui. Un avui on encara em fan mal moltes coses. On hi ha massa sentiments que es neguen a apagar-se. Perquè tu saps que encara t'estimo. No ho he amagat mai. I quan agafo el tren de la via dos, o passo per aquella església oblidada per quasi tothom, o vaig al castell del meu poble gairebé solitari, o entro en qualsevol provador a riure'm de les coses que la gent és capaç de comprar-se, o m'assec en aquells bancs que segurament ni recordaràs, o quan m'amago del món en aquelles escales de les afores de la ciutat, o quan em menjo un xiclet de maduixa o quan... i són aquestes petites situacions les que em fan impossible no recordar-me de tu, de tu al meu costat. De tu al meu costat i pensant ves a saber en qui. I quan tu no et recordes de mi durant un temps ho noto, ho sento. Intento creure que no tens temps, que tens altres preocupacions, que tens altres problemes, que... I res em convenç. I la ràbia em crema per dins quan t'oblides del meu aniversari (ja van dos anys seguits... els anys que, d'altra banda, fa que ens coneixem...). I quan necessito parlar amb algú i et busco (ets l'únic a qui puc explicar-li tot el que sento sense tabús, sense pors) i em dius (o em dones a entendre) que no pots... Aleshores començo a imaginar, a inventar. I crec que tot aquest temps que m'has parlat a sigut per llàstima, per pena, per remordiments, perquè ets bona persona...però que en realitat quant et necessito corres per escapar-te del pes que se't cau al damunt buscant una excusa. I també les invento encara que no les escrigui, algunes per massa irreals i altres per no haver de saber mai si són certes. M'has repetit un munt de vegades que si fas això és perquè vols, què no tens cap necessitat de quedar bé amb ningú, i que si ho fas és perquè ho sents... I jo intento creure't. Saps de sobres que sempre ho he fet. I sé que tens raó. Ho sé per convicció i perquè, d'altra banda, no tens cap necessitat de mentir-me... Però també has d'entendre que una part de mi vulgui arrossegar-me a creure que el que em dius és falç. Per mi les coses serien més fàcils: tindria una excusa prou bona per voler oblidar-te i odiar-te i desitjar-te lluny, molt lluny de mi. Però mai cauré en el parany de creure-m'ho, almenys de creure-m'ho del tot. En el fons ho saps tant bé com jo.
Ara em toca a mi reconèixer que algunes vegades no t'he parlat perquè, en aquell moment, no ho he cregut oportú o no he tingut prou força o em feia massa por o vergonya o ves a saber què més. I no m'ha calgut buscar una excusa (em coneixes massa com per ser necessàries). I també has vist que molts cops t'he parlat sense ganes només perquè tu ja m'havies parlat abans i que he hagut de fer veritables esforços. Però tot això no creguis que ho faig perquè no vull parlar amb tu, sinó que ho faig per por a dir-te, com he fet des que ens coneixem, el que en porto dins. Sé que a tu no et molesta. Que no t'ha molestat mai. Però a mi ja saps que l'explosió de ràbia que porto dins no m'agrada deixar-te-la anar així, sense mesura. I ara, per ser-te del tot sincera, et diré que algunes vegades no t'he parlat perquè la meva imaginació ha tornat a jugar amb mi i m'ha fet creure coses que, avui per avui, tan sols existeixen al meu cap. Intenta imaginar el que sento si penso que el que parlem li vas explicant a ella... o que potser no cal ni que ho facis perquè està al teu costat i pot anar-ho llegint... Només imagina-t'ho. Ara ja tens un altre motiu pel qual, tot sovint, no et contesto. Tot això ho crea el meu inconscient, petites histories que estan entre la realitat i la fantasia. I em reconforta saber que tot això només són imaginacions. Mai t'ho he dit, cert. Però t'ho has pogut imaginar. I no t'ho he dit perquè no vull arribar a saber mai si alguna de les meves versions de la realitat és això, real.
Continuo pensant. Continuo recordant el que, un dia i un altre, em va passant pel cap. I de sobte em trobo inventant una altra realitat, però aquest cop futura. L'escena d'aquesta pel·lícula comença ara: jo imaginant, o somiant, que no ens parlem durant molt de temps, durant anys, i que ens retrobem, cadascú amb una nova vida però amb un records compartits que han deixat de fer mal. Bonic retrobament per una pel·lícula, res més. Ni tan sols m'agradaria que passés. Que tindrem per compartir? Unes vides completament diferents? Uns records? Massa difícil... Un cop deixes d'estar en contacte amb algú és difícil que es pugui reprendre altre cop la relació... I ara no ens arriscarem.
Ja no t'enyoro. He après a no fer-ho. A saber-te lluny de mi. A assumir que segurament no et veuré més. Que potser, a poc a poc, ens anirem oblidant. I que arribarà un dia en que només seràs un record. Ara ja no sóc capaç d'imaginar que algun dia tornem a sentir allò que ja no sé si era real o no. Ni tan sols sóc capaç de veurem altre cop al teu costat. Les coses, en aquest sentit, han canviat. I cada dia ho fan una mica més. Però encara no sóc capaç de deixar d'estimar-te. I menys encara d'estimar-ne a un altre. Fa massa mal. No necessito que em diguis, però, que el temps s'encarregarà de fer allò que jo no he pogut, que d'aquí no massa trobaré qui em faci feliç, que em tornaré a adormir amb un somriure als llavis, que em tornaré a emocionar . Tot això ho sé. No ho he pogut comprovar per mi mateixa, però sé que és cert. Arribarà el dia en que seré feliç. Aquell dia s'haurà complert el meu somni. Tanmateix em fa por: aquell serà el dia que ja t'hauré oblidat. O potser no. Potser aquell serà el dia en el que el dolor s'haurà convertit en el meu company de viatge. Hauré après a conviure amb ell. Hauré après a treure forces d'un record quan no en pugui treure d'enlloc més. Perquè jo sempre t'he necessitat. I quant siguis només un record em continuaràs fent tanta falta com fins ara. Tu, en canvi, mai m'has necessitat. O potser sí, però tens una manera diferent de demanar les coses. Potser m'has necessitat sense dir-m'ho. Però no em preocupa. Jo he fet tot el que pogut per tu. I tinc la satisfacció de saber que he tingut cura de tu, que t'he estimat, que t'he demanat perdó quan ho has necessitat, que t'he donat, en definitiva, tot el que tenia. I mentres tant, jo m'anava omplint, subtilment, de tu amb cada paraula, amb cada mirada, amb cada vers, amb cada petó....
Però recorda que la meva felicitat no és que tu siguis feliç (i amb això no vull dir que no desitgi que ho siguis, prou que ho saps). Ni seguir estimant-te. La meva felicitat és poder-te recordar amb un somriure als llavis, sense llàgrimes, sense enyorança, amb alegria. I ho aconseguiré. Ho estic fent. I aviat, quan llegeixis això, ho comprendràs. Arribaràs a entendre'm, segur. Perquè, per més que pensis el contrari, em coneixes millor que ningú, millor que la gent que em coneix de tota la vida, millor, fins i tot, que jo, per més que et n
eguis a creure-ho.... I recorda també que això ha sigut el primer gran pas per seguir endavant. I que ara, amb totes les cartes sobre la taula, sóc una mica més lliure. Ja no cal que dia rere dia doni voltes al mateix. Ara ja tot està escrit i ho tinc davant. I malgrat haver escrit tot això entre llàgrimes el dolor ha començat a desaparèixer...

Queta

(I a tots els que hàgiu llegit això sense ser-ne el veritable destinatari em queda dir-vos -ell ja ho sap- que haver-lo conegut m'ha ajudat a veure les coses diferents, m'ha ajudat a créixer, a ser com sóc, ha significat molt per mi).

Comentaris

  • Fantàstic.[Ofensiu]
    sempre | 22-08-2006 | Valoració: 10

    He hagut de parar de llegir-lo i continuar mes tard. M'he emocionat, i no com quan plores en una pel·lícula externa a tu...

    Has dit exactament el que corre per dins meu dia a dia, i també vaig decidir escriure....amb diferents paraules no tan ben posades.

    Et felicito. Em pensava que aquesta alliberació que sents ara, després de treure-ho, només passava quan era un escrit teu. Però he descobert que quan veus els teus pensaments al full d'un altre...l'alliberació és mútua..

    Crec que és possible..espero que sigui cert.

    gracies per aquets escrit.

    sempre

  • Genial![Ofensiu]
    Ester | 21-08-2006 | Valoració: 10

    Aquest relat és un d'aquells que mentre l'estàs llegint et dona la sensació de que l'estàs vivint...
    A mesura que m'endinsava en les teves paraules, començava a reviure una antiga història que té un cert símil a la teva. Realment se m'ha ficat la pell de gallina, no sabria descriure tots els sentiments que m'has fet sentir.

    Només em queda una cosa per dir-te, no sóc gaire bona comentant ni com a crítica, tot just començo, però malgrat tot, enhorabona per l'escrit! personalment, genial!

    Et seguiré llegint, salut!

  • q puc dir...[Ofensiu]
    incert1 | 28-06-2005

    En aquest text i as posat absolutament de tot...
    es cert q en el nostre vocabulari el nombre de paraules és impresionant però les que tu as posat en l'escrit i van fetes a mida...
    no diré res més, només que m'agradaria comentar-lo en tu si no és molta molèstia, m'ho permetràs? ja em diras un si o un no suposo.

    Fins aviat.

  • Un relat de dolor...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 28-06-2005

    ...de la pèrdua i l'absència, extremidor, explícit. un remolí que es remou com el llom d'una bèstia.
    Tornarà la claror. Ajuda't tu, pensa't al marge d'aquest ésser, basa't en les persones que et donen, que t'accepten. Conversa, somriu a tot allò que pot retornar-te la calma, vés cap a uns objectius positius, només teus. No donis tant de valor a algú que no es queda amb tu. Molta gent et pot entendre.

    També he llegit això que em deies, que has viscut una experiència de maltractaments com la que relato jo. Només puc dir-te que no et deixis rendir. Creu en tu, cerca allò que pot sostenir-te. No et deixis afeblir pel que no et dóna res. Guarda les distàncies i protegeix-te.

    Si necessites res: 93 675 56 94. No dubtis en trucar-me.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de queta

queta

17 Relats

54 Comentaris

30228 Lectures

Valoració de l'autor: 9.65

Biografia:
"Quan un nen diu que no creu en les fades, en cau morta una; aquesta és la raó que en quedin tan poques"

I són aquestes fades i follets i bruixes... les que ens fan més persones!

No deixem de somiar!