Vermell

Un relat de: Aleix de Ferrater

Vermell


El senyor de vermell estava aturat, com sempre. El carrer, gairebé solitari, s'enfosquia amb rapidesa. De la cantonada en sorgí una moto sorollosa que va trencar el silenci dominant. Passà davant del senyor de vermell, aturat com sempre, i desaparegué amb rapidesa deixant darrera seu un ressò d'espetecs i una olor penetrant de benzina. En pocs segons el carrer va tornar al seu silenci habitual.
No hi havia manera de parlar amb ningú. A l'altra banda del pas de vianants el bar era l'únic establiment obert. Ara era el torn del senyor de verd, l'única persona amb qui podia parlar el senyor de vermell, però gairebé sempre desapareixia abans que pogués dir-li res. Era un minut de foscor total, de silenci total, d'incomunicació total.
Malgrat el pas dels anys, aquella situació esdevenia cada cop més insuportable. A més a més, el senyor de vermell no es podia moure gens. Estava sempre quiet, dret i amb els braços caiguts. En canvi, el seu company de verd sempre estava en moviment, caminant. L'enveja l'anava corroent dia a dia i aquell maleït silenci augmentava cada cop més la seva angoixa.
Mentre s'esperava, de nou sol i dret, el senyor de vermell intentava pensar com podria fer-ho per posar-se en contacte amb el seu company. Disposava d'un minut i mig abans que es tornés a quedar a les fosques. Ell sempre estava per sobre del seu veí. I com que aquest, a més a més, sempre dúia la gorra ben calada no el podria veure mai. Evidentment tampoc li podria dir res. O bé hi era un, o bé l'altre. Però mai hi eren els dos alhora. No coincidien mai. Per tant, ni podien parlar, ni es podien veure tampoc. S'alternaven, això sí, però no coincidien mai.
Només hi havia una sol.lució: buscar una tercera persona que els posés en contacte. Molt bé, però quí? Potser aquella parella que ara sortia del bar del davant, sí. Però com ho faria per cridar l'atenció d'aquella parella que semblava més ocupada en xerrar i xerrar que no pas en creuar el carrer? Ara semblava que sí, que anaven a creuar. Ara però, s'aturaven de nou i continuaven xerrant i gesticulant, i gesticulant i xerrant. Per què no creuaven aquell maleït pas de zebra d'una punyetera vegada?
Va tornar el minut de foscor. Aquell cop semblava més etern que mai. La possibilitat de poder-se comunicar amb el seu company de sempre l'angoixava frenèticament. Quan finalment recuperà la visió del pas de vianants la parella havia desaparegut. Què havia passat?
Simplement havia passat el que passava sempre: quan ell, el senyor de vermell, aturat com sempre, desapareixia aquell minut en que també desapareixia el món de la seva vista, no havia pogut veure el que passava al seu davant. Segurament, o millor dit, lògicament, aquella parella havia creuat el carrer sense que ell els hagués pogut veure, ni tampoc haver pogut dir res. Simplement no hi era quan ells creuaven. No va poder ser. Una altra vegada no va poder ser.
Van passar dos taxis junts, l'un al costat de l'altre. Les finestretes abaixades, els dos taxistes xerrant i conduint alhora. La parella d'abans, gesticulant i xerrant també alhora. I ell, el senyor de vermell, el senyor de vermell que sempre, sempre estava aturat, sense poder caminar, ni xerrar, ni tan sols poder aixecar els braços, sempre caiguts, plantat com un estaquirot. Ell que només desitjava poder xerrar amb el seu veí verd de sota, aquell que amb aquella maleïda gorra, sempre ben calada, el que sempre estava en moviment, caminant com un desesperat, doncs ara tampoc hi podria parlar; ni cinc segons ni deu, ni aquell inacabable minut en que perdia tot el món de vista, de tacte, d'olor i de tots els sentits de la mare que els va parir!
No hi podria parlar mai. Era una simple qüestió d'existència, la seva o la del seu veí verd de sota. O hi era un o hi era l'altre. Però mai coincidirien tots dos alhora.
L'endemà al matí el semàfor del senyor de vermell era a terra. Una furgoneta matinera de repartiment, potser massa matinera, hi havia xocat arrancant-lo del seu lloc habitual. Abans però, el senyor de vermell, incapaç de suportar aquella incomunicació amb el seu company de color oposat havia decidit desaparèixer forçant al màxim la seva potència de wats i restar per sempre més en negre.


Comentaris

  • I el de verd, què deu pensar?[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-04-2020

    La incomunicació, l’aïllament, fan mal. I un dia rere un altre ha de ser ben insuportable. Pobre senyor de vermell, m’ha fet llastimeta.
    Amb molta imaginació i domini del llenguatge desenvolupes tot un relat en que els protagonistes podrien ser els humans, de fet els pensaments del senyor vermell són ben humans; però al final es tracta d’una màquina “només”. Cal pensar i reflexionar, és com una faula de la que treure’n una lliçó.

    Espero que ja estiguis ben recuperat. Vaig llegir el comentari anterior, de la Pinya de Rosa i vaig mirar els malalts de covid-19 que hi havia a Ribes de Freser i no n’hi havia ni un! Això em va tranquil•litzar. Espero que continueu tots bé. Aquí al meu poble, a dos carrers de casa, van morir nou avis a la residència d’avis. Són temps difícils però ens en sortirem!

  • Guaita, quina casualitat![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 20-03-2020 | Valoració: 10

    Com que estàs malaltó, avui he anat a cercar la teva primera publicació a Relats en català. I, Bet aquí que el títol és Vermell. Em recordo perfectament del sentiment de tendresa que em va causar aquest personatge. Aquella fugida em va semblar molt positiva.
    Un petonàs
    Pinya de rosa

  • Originalitat des de la quotidianitat[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 13-07-2014 | Valoració: 10

    És difícil trobar temes originals d'aspectes tan mundans com un simple semàfor. Això ja és un punt a favor de l'autor. Però, és clar, després cal desenvolupar el nus del relat i saber-li treure un suc que, en contacte amb les papil·les gustatives del lector, sàpiguen a plat exquisit. També en aquest cas dones en el clau i mantens l'interès fins al final. Dos reptes resolts d'una manera senzilla i efectiva.
    Enhorabona, Aleix, seguim en contacte!

    Lluís

  • D'estaquirots i cinètics[Ofensiu]
    llamp! | 11-02-2013

    Hola Aleix,

    Gràcies pel darrer comentari que m'has fet. M'has deixat molt ben parat. De petites obres mestres n'hi ha arreu, però cap de definitiva. Això és la bondat de l'ésser humà, que es reinventa constantment, essent cada cop més competittiu, fins i tot alhora d'escriure poesia, en que l'home furga entre les seves capacitats la manera d'arribar a l'exterior de manera que quedi palesa la seva actitud o la seva visió vital.

    Ahir va morir un filòsof insigne: Eugenio Trias Sagnier. El recordo, encara que sigui en aquest comentari, perquè la seva obra i la seva visió filosòfica m'han tingut una estona entretingut investigant sobre el que va escriure aquest home. Ens parlava del límit, de raó - no raó, d'enteniment - passió, d'estètica i d'ètica, de l'evidència rere les coses, del diàleg amb el món de l'art i a religió, del binomi raó-símbol, de que la filosofia en aquests temps ha de ser musical, etc. I algú ha dit que els seus assajos éren molt poètics també.

    Sí noi, quan la poesia, la música i la filosofia es creuen, surten meravelles.

    El teu primer relat penjat en aquesta web és insospitablement crèdul. Mai havia llegit un relat sobre els homenets dels semàfors i estic content de llegir-lo. Crec que moltes vegades menystenim aquests habitants de la ciutat, tan cívcs i ben plantats en creuar els passos zebra. És un relat d'una imaginació extraordinària, que bé mereix ésser tingut en compte. Si no és una obra mestra, almenys diexem dir-te que és una obra encantadora!!!!


    Salutacions ben cordials!






    esllampegant!

  • Un cas peculiar.[Ofensiu]
    joanalvol | 28-05-2012 | Valoració: 10


    L’home vermell sap que passen coses sense assabentar-se per què passen. És conscient en certa estona i tot seguit deixa de ser-ho. Desconeix el mecanisme global del funcionament de tot plegat on ell és una peça que fa una funció i prou.
    Gràcies això tot rutlla fins que de sobte tot resta a les fosques per un accident que provoca un curtcircuit fatal.
    Em recorda situacions on moltes vegades es poden patir lapsus similars per no tenir una idea de com funcionem.
    Molt ben tramat i explicat
    Una abraçada, Aleix
    Joanalvol

  • no hi ha res[Ofensiu]
    Lèvingir | 25-04-2011

    que pugui canviar el que som nosaltres

    Lèvingir

  • No és la primera vegada...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-03-2011

    ...que llegeix alguna cosa teua, encara que em sembla que sí la primera que et comente.
    El relat enganxa. I el desenvolupament de l'acció, ben acceptable dintre el tema del realisme fantàstic, acaba amb un final sorprenent, però esperat.

    PS. T'he llegit també "Escoltant la sal', que m'enviaren de "JoEscric", amb algun altre exemplar, per una recepta de cuina amb premi.

  • Vermell i solitari[Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2011

    Avui he decidit començar pel començament, és a dir, obrir i llegir el teu primer relat, o al menys el primer que vas enviar per ser publicat aquí.
    Considero que els primers sempre són especials, per una o una altra raó, així que aquest primer publicat bé es mereixia una mica d’atenció.
    ( Si vols veure el primer meu, només cal que vagis avall, avall de la llista... però per si vols anar directe, aquí tens l’enllaç: Amb les cames separades )

    Em veure’l classificat dins la categoria de ciència-ficció, ja he pensat que contindria una bona dosis de fantasia.
    En llegir-ho he comprovat que en efecte, és un relat singular, al menys respecte al Pare Nostre, l’únic escrit teu que jo havia llegit anteriorment, d’un caire molt més costumbrista.

    Aquest destaca el problema de la incomunicació que sofreix aquell que no coneix iguals, ja que l’únic éssser semblant a ell mateix el sustitueix, sense coincidir mai.
    La vida, entretant, segueix al seu voltant, subratllant la seva solitut, la seva especificitat, el seu torment.
    Realment, el protagonista fa patir, ja que la seva situación no sembla senzilla de solucionar... i la solució arriba finalment arrel d’un accident; com la pròpia vida, de fet, en què de vegades el destí sembla en mans de l’atzar.

    Un cop comprobat que ets capaç de tractar temes ben diferents, tinc més clar que abans que tornaré a passar per descobrir nous textos teus. Fins la propera!

    T’envio una abraçada vermella i verda,
    Unaquimera

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

112 Relats

2209 Comentaris

139228 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.