El retrobament de dos amics

En una tarda assolellada de primavera, Francesc va decidir tornar al seu poble natal, un indret ple de records i encanteri. Després de vint llargs anys lluny, havia decidit fer una visita sorpresa al seu vell amic d'infància, Joan. Tenien 15 anys l'última vegada que es van veure, quan els pares de Francesc van haver de traslladar-se a Madrid per motius de feina. La vida els va separar, però el record de la seva amistat perdurava.

Quan Francesc va arribar al poble, gairebé no va reconèixer els carrers, ara plens de vida i canvis. Però, a mesura que es dirigia cap a la vella cafeteria on solien passar hores jugant a les cartes i parlant del futur, va començar a retrobar-se amb l'essència d'aquell lloc. Amb el cor palpitant, va entrar al local i, a la taula del fons, va veure un home que li va semblar conegut, tot i que els anys havien canviat les seves faccions.

Era Joan, assegut amb una tassa de cafè a la mà, mirant la finestra. En un moment, els seus ulls es van trobar, i tots dos van somriure amb una barreja de sorpresa i alegria. Aquell moment de reconeixença va ser com un viatge en el temps que els va transportar a les seves aventures juvenils.

Després d'abraçades i salutacions, van demanar dues tasses de cafè, igual que quan eren joves. Van començar a parlar, posant-se al dia de les seves vides. Francesc havia esdevingut un arquitecte de renom a Madrid i estava casat amb dos fills. Joan, d'altra banda, havia continuat vivint al poble i havia obert la seva pròpia botiga de llibres antics.

Van recordar les seves proeses juvenils, les seves disputes i les seves aspiracions. Els anys havien canviat moltes coses, però l'amistat entre ells era tan sòlida com sempre ho havia estat. Aquell cafè va ser més que una trobada casual; va ser una reunió d'ànimes afins que havien après a apreciar la importància de l'amistat en la seva vida. Amb la promesa de mantenir el contacte i fer visites més freqüents, Francesc i Joan van acomiadar-se, amb un somriure als llavis i el cor ple de gratitud per haver-se retrobat després de tots aquells anys.