Flaix

...de moments feliços i fugissers que deixen empremta. Una poesia entranyable plena de tendresa i sensibilitat.
Una forta abraçada

Un poema preciós com sempre, m'encanta com escrius. Al final, però, no se si l'entenc correctament, el monstre pessigoller tenia bones intencions?

"escolta bé el tacte fred del ferro vell,
per saber ben bé on és el foc
que et feia balancejar les entranyes..."

Jo l'interpreto com si estigues empresonat i reflexionant sobre els seus actes. No se, tinc molta imaginació. Una abraçada Aleix.

Un poema preciós escrit amb mestria i amb una gran sensibilitat. De petita, a casa, hi havia un mostre pessigoller, un avi que es passava de rosca amb una germana meva. No sé ben bé en quin sentit ho dius; a mi m'ha fet recordar coses bones i coses no tan bones. Però el teu poema té una bellesa i un sentiment tan gran, i està tan ben escrit que només puc felicitar-te.

Una abraçada,

Materile

El monstre pessigoller segur que s'ho passava tan bé com el petit que reia per les seves pessigolles. És un record comú a tota la quitxalla que ha tingut parents juganers: la mare, un oncle, l'àvia... I què se n'ha fet d'aquests monstres meravellosos i d'aquelles criatures enriolades? Ja només viuen els records del passat, agafant-se ben fort a la barana de ferro. Vivim el present, però ens fascina el passat de la infantesa. Jo en vaig escriure tot un llibre sobre aquest tema: Temps d'innocència.
Les costelles, mmmmmmm, què bones!

... i cada vegada l'aigua es més clara i més bona.

Tens molta raó.
Hi ha una ‘visió pejorativa’ del Llobregat jussà – del tot injustificada – que serà difícil d’esborrar.

Amb les teves paraules m'has fet evocar a mi moments d'infància oblidats dins el calaix dels records. Tardes de pa amb oli i sucre de la meva mare, mentre mirava el nostàlgic Barrio Sésamo..jeje.

Moltes gràcies pels teus comentaris tan encoratjadors. No t'enganyaré, m'afalaga i molt que agradi tot allò que escric. Tot allò pel que visc.

una abraçada ben ben gran.

Et felcito Aleix, és un poema preciós, molt divertit, que m'ha fet evocar records d'infància. Et felicito i a seguir escrivint.
Edgar
PD: Gràcies pel teu comentari. Jo també et dic: Visca la lletra!

Hola Aleix!

Vós, els poetes, sí que en sabeu, d'imatges boniques. Potser un dia te n'inventaràs una relacionada amb alguna història de metro. Aquest de quatre vegades al dia. No baixo gaire a Barcelona, quan ho faci haig de recordar passar per la gàbia. No sóc massa de loteria, no fos cas que em toqués, però serà un plaer fer una encaixada.

Hola, Aleix, m'ha agradat el Flaix. Mostres una naturalitat que et deixa un bon sabor d'esperit.
Ah! Gràcies pels teus comentaris. T'ho torno a dir que et vindré a felicitar personalment, el que em costa de trobar el día i el moment, però vindré.
Una abraçada

Després de llegir aquest preciós poema, un pessigolleix agredolç m'envaeix l'ànima. Agre per la por que em produeix pensar en la dissort de la pèrdua, i dolç per sentir, a través de les teves paraules, el sortilegi dels instants feliços.Les teves poesies contenen, benvolgut company, les entranyes del sentiment.

Gràcies pel teu comentari. Jo també vaig passejar per aquest indret de Montjuïc dissabte passat. Quina casualitat! En aquell moment plovia i hi havia bastant boira, però tot i això, era preciós. Un dia de sol haig de tornar-hi amb els meus néts; m'han sentit cantar moltes vegades la cançó de "La font del gat", però no l'han visitada mai, deuen pensar que no és real.

Una abraçada molt forta, Aleix,

Pilar

Hola, Aleix, he decidit llegir-te més. El teu registre és clar, el vius i el mostres. Espero un dia poder fer-te una abraçada.
Angelina Vilella Ros

ara que tots han dit coses meravelloses, no et puc dir res més. M'emociona el final del poema.... les baranes fredes del balcó, els ulls que diuen que ja ho han vist tot no poden rendir-se.

Una abraçada tendra

Molt tendre, Aleix. I, alhora, transmet certa angoixa, por a la pèrdua d'aquests instants.
Gràcies per visitar-me i comentar-me!

Un poema que impacta per la seva tendresa, la melangia dels bons moments passats predomina. Sempre tindrem aquests moments a la memòria i ningú ens els pot prendre.
Una forta abraçada Aleix

ets genial, com a poeta i com a persona !!

un poema preciós, ple de força , enyorança i coratge alhora

una abraçada ben forta amic aleix

joan

Amb els dies, he tingut ganes de rellegir-la . Quan saps que significa , que hi ha al darrera , la fas més teva. Es una llàstima injusta que passin aquestes coses.
Ho sento molt.
Anna

Flaix d'Amor
dissol qualsevol por.
No cal ni tan sols record.
Flaix d'amor
és per SEMPRE més
tan sols. ARA.



flaix brutal de blau
m'agafo fort,
i escolto el tacte fred
del ferro vell,
ara se, on és el foc
que em fa balancejar
les entranyes

Ets un flaix!
Poeta, amic!
amb tot l'amor
de tots el poemes!

M'encanta aquest poema, ple de frescor i de bons moments, de dies plens de joia i sobretot de bons records que no deixem.
Gràcies pels teus comentaris i per ser tan amable.
Abraçades!!!

Es confonen els temps, al llarg de les estrofes, superposades en el continu de l'experiència fugissera que es vol retenir, com es vol perllongar la rialla de l'infant.
Els infants -nosaltres mateixos, és clar, ho vam ser i encara ho som en alguna part de la nostra memòria assedegada-, s'entreguen a l'instant, pletòrics i estrenus. la pessigolla de l'ànima que ens inquieta, que ens turmenta, és el pressentiment del que ja se'ns esmuny entre els dits, aquest monstre que ens albira des de l'altra banda del nostre propi infant.
El fred s'instal·la als ossos, ens apaga la mirada, ens els buidaria si no fos per tot allò que hem viscut, pel flaix dels moments tan rics.
La nostàlgia és perillosa, infiltrada en l'experiència del present és agradolça, ens assalta i ens demoleix, però si no ens impedeix fruir el plaer de l'instant, si només és un refugi per al fred del pas del temps, sigui benvinguda, fresca i riallera com un joc infantil.
Un poema que, a base de jugar amb el temps, té ecos intemporals, benvolgut Aleix!

Salut de nou Aleix,

Gràcies, company, per entretindre't una altra estona al passar pel meu barri. I batejar al protagonista: Hamlet Rústic. A mi ja m'està bé. Una de ferma!

i a la seva olor
i al seu tacte, per sempre
al record més bell:
quan érem protegits i
isolats encara
del vent adolorit que duu la vida.


Aquests Flaixos, estimat Aleix, són els records més bells que portem i ens fan brillar, a vegades. Ets un gran poeta, penso. Una abraçada

a

Ostres, Aleix, em fas recordar les infanteses perdudes amb una força punyent! Què de més meravellós, que la rialla d'una nena? Ës la força del vent, la pluja fresquívola d'estiu, una nit de lluna plena, em dones idees per a escriure'n quelcom.
Gràcies pel teu comentari.

de sentiments, ens fas riure l’anima i tornar a la infantesa fent-nos oblidar per uns instants les maleses del món.
Una abraçada.

al bell mig de la retina. T'han fet comentaris tan bons, que em costa trobar una visió diferent de la dels meus companys. Coincideixo amb ells en la tendresa de les teves paraules i el desig de agafar-te fort a les sensacions experimentades anteriorment.
Hi afegeixo que has estat molt encertat en transmetre els sentits com el del tacte, la vista i 'oïda amb tot el pessigollet, el falix brutal del blau i les rialles d'infant.
Un pema deliciós.

Salut Aleix,

Vull agrair-te sincerament els teus comentaris. Engresquen.

"i escolta bé el tacte fred del ferro vell". Com sou els poetes! Enhorabona per les publicacions i molta empenta.

Una de ferma!

Ho tens d'enganxar a la barra de adreces d'Internet.




Por favor únete a esta campaña: http://goo.gl/EBzKu
Les persones que necessiten medicació psiquiàtrica al ser hospitalitzades, son automàticament privades de la mateixa. Això te greus conseqüències, des de una crisi d’angoixa a recaure en qualsevol dels símptomes o malalties, que es pateixen. Un greu patiment gratuït i riscs varis per la persona. Ho fan per comoditat ; tampoc es demanar tant fer una interconsulta amb el psiquiatra.
Anna, vocal de l’Associació d’Agorafòbics de Girona.

Recorda bé, agafa’t fort, escolta bé. No podem perdre aquelles sensacions i vivències que van formar part de la nostra felicitat. Amb el temps s’han convertit en flaixos vitals, tenyits de tots els colors de l’arc del cel. Pessigolles, rialles, silencis en la mirada, en l’escalfor de la falda...

Ara mateix exerceixo de padrí enamorat. Tres criatures bessones són l’alegria de la meva edat madura. I en llegir el teu poema he notat les pessigolles com si fossin a les meves mans o a les meves costelles. Ralet, ralet.... Tot allò de quan era un infant que es va perdre entre les urgències de fer-se gran; tot allò de quan era pare que es va diluir entre les exigències de la feina i dels estudis; tot allò d’ara mateix que he après a guardar a la punta dels dits i que es desplaça pessigollejant fins al cor.

Aquest sentiment era present al meu relat Hola, padrí! Doncs, això.

Gràcies per recordar-me on és el foc que em fa balancejar les entranyes.

Raül

El poema és entranyable i reflexa amb exactitud aquestes sensacions que ens venen de cop i volta i que tenim tan adherides dins nostre...i que enyorem, potser sense saber-ho,
en aquells moments que estàs en tu mateix i potser quan tens por de perdre algú molt especial. El poema creix a partir de...Recorda bé monstre pessigoller...amb aquests dos versos
agafa’t fort, si pots, agafa’t fort a la barana
i escolta bé el tacte fred del ferro
per saber ben bé on és el foc vell

Que a partir del contrast del fred i al foc i d’aquesta barana, a mi em dona un espai concret on situar l’acció. El final magnífic!

El meu poema dels àngels és d’una sèrie que volia encaminar-se més cap a problemes socials i també explicar com escriure a vegades també es fa des del dolor.

Volia donar-te també es gràcies pels teus comentaris sempre en els meus poemes. Pel que veig ets un dels que et dediques a comentar periòdicament. Un acte de generositat que diu molt de tu. L’altra dia xafardejant pel teu perfil vaig escoltar una entrevista que et van fer a la ràdio i tot allò que deies i la teva veu em va apropar més a tu. A veure si algun dia em deixo caure per la teva garita i ens donem una abraçada personalment. De moment t’envio aquesta virtual.

Abans que me n’oblidi: moltes felicitats pel que hem vas explicar del teu casament!! ... gràcies realment és un gran testimoni!

Pel que fa a aquesta poesia m’ha agradat molt. Realment com més escrius més podem apreciar l’agilitat que tens per narrar i “fotografiar” moments tant senzills però que a la vegada se’ns presenten complexos i emocionants.

Una abraçada gran.

Eloi

T'he de dir Aleix que aquest poema em rememora bells/vells temps. Es pot dir que m'ha fet pessigolles. D'aquelles que et fan somriure, riure i recargolar-te d'alegria i felicitat, com quan era una neneta que el meu pare també em feia moltes pessigolles. Però que, al mateix temps, en apreciar-les com a llunyanes, et posen a prova, et resituen per fer-te adonar que han quedat lluny, i aquí és quan entrem en allò de la nostàlgia, l'enyor que et deia al començament.
Sentiments a flor de pell, això és el que respiro cada cop que et llegeixo. És un gran plaer llegir-te bàsicament per dues coses: perquè ho fas de meravella i perquè traspues sinceritat per tots costats. Et felicito molt sincerament, company.
Una abraçada,
Mercè

Tu ets el nen que ha crescut i parles al monstre(pare), que et feia riure !!! I en dies de por(malaltia del pare), t'has recordat de quan jugàveu? No no em lliga amb la darrera estrofa on sembles parlar-te a tu mateix!! Oi que m'he embolicat? SI tu ets el monstre que juga amb un nen lliga el principi i el final ,però no se perquè tens por de perdre'l...es fa gran? Bé o una o l'altre versió deu ser. No sé perquè ara sempre els ull entendre a més de sentir-los.
Molt bon poema com ens tens acostumats. Les imatges les metàfores.Els riures la tristesa, l'enyor...un bon ramillet de sentiments!
Anna

tot ell és un pessigolleig als records d`’un mateix que és reviu en sentir i compartir les rialles d’un infant i aquest “flaix brutal” que dibuixa en la nostra ment aquells instants d’amaronar-nos en la juguesca.

M’agrada especialment el contrast que ens deixes en els versos finals.
Passa el poema de ser divertit, dolç i innocent a tocar la realitat crua per a esser més conscient del fugisser moment de felicitat compartida.

Aleix, m’agrada molt el teu estil, en els teus poemes els sentits sempre són reveladors de sentiments i emocions.

Una càlida abraçada
Núria

I el seu riure no tindria prou adjectius per ser descrit.

Riure encomanadís que demana més i provoca el teu somrís (això com a mínim) i que et fa tornar criatura. Són instants que queden i que un dia s'enyoren i resssonen aquelles rialles al cor i el somriure torna, no?

Mena (d'això mateix va un dels meus primers relats a RC, 'El bon dia al petit de casa', tot i que aleshores ja tenia vuit anys i ara ja en té nou i escaig...i encara és el petit i jo no vull deixar de ser petita).

Quiun flaix més entranyable i tendre. Se m'ha vessat un verdader somriure. Ets clar i sítmic en els teus poemes.
Amb admiració, una abraçada afectuosa.