REPTE LIX: La mudança!

......Si qualsevol home creu ésser l'amo de la casa, que faci el següent : col.laborar en una mudança.
Gaudirà d'una "llarga" existència, esperant trobar verí a la sopa.
Si decideix posar en caixes, qualsevol andròmina de les que durant anys han estat vivint en algun racó, corre el risc de que li posin de penitència classificar els eixugamans, els de rus separats dels de cotó.... per a no parlar d'embolicar amb paper de diari, cada peça de la vaixella de la iaia.
El que mai ha d'insinuar l'home davant aquest atrafegament de paquets, és preguntar si ja està controlat el contingut, en cada cas. Podria ser que passés la primera nit , observant només la façana, de la nova llar, i intuïnt des del carrer, el començament d'una crisi.
I passen les hores .... Ja ets al nou domicili. Tot sembla tornar a la normalitat..... però , sorpresa ..... la sogra.
Masses emocions en un dia. Llavors, aprofites per anar a fer els recadets d'última hora, però amb tantes presses, que entrebanques al replà, i et fots un bolet contra la planta artificial horrorosa, que la teva dona s'ha entestat a col.locar just allà.
Adolorit, obres la porta principal de la teva estimada casa, per a topar-te amb el paio de l'empresa contractada per aquella tortura, que et refrega la factura per la cara, tot desitjant-te un bon dia.

Què content que estiiiiiiic!!! Anem a viure a Barcelonaaaaaaaaa!! Teníem una caseta de 350 m2 a Parets i l'hem canviada per un fabulós pis de 45 m2 a Gràcia! Què contents que estem la meva dona, jo, els tres crios, el gos, el lloro i la sogra! Aquest matí han vingut els tres camions de les mudances; ara estan carregant l'orgasmotrón. Ja he parlat amb els nous veïns sobre l'andròmina; han posat uns ulls com a mandarines i m'han dit que si no fa massa soroll, que me'l deixen posar al replà. Bé, els he dit que si no crida massa el de dins,... i els he donat una fitxa orgasmotrònica a cadascú. La presidenta pesa 10 arroves; diu que si pot entrar de canto. Al lloro el penjarem d'un ganxo a sobre el safareig. Al gos el penjarem de l'eixugamans pel collar. A la sogra,... La calaixera de la tieta Virtudes la posarem al 2º 1ª. Al propietari li he donat dues fitxes. Les bicicletes les guardarà la portera. Tres fitxes. El llit dels besavis amb la mosquitera, a dalt a la terrassa comunitària. El piano el col·locarem a baix al celobert; el podrà tocar tothom. He aconseguit emportar-me la barbacoa, que em feia molta ilu. Aquesta la posaré a baix a la vorera enganxada a la façana. L'urbà diu que farà la vista grossa. Sis fitxes. La llenya me la guardarà el jutge de barri. Quatre. L'escalextric...
- Nanuuuuuu! Vigila amb l'orgasmotrón, recollones! Encara et clavaré un bolet!

La mudança li venia de gust als seus nou anys. Intuïa que era una fuga cap endavant; deixar enrera, sense fer-hi front, els conflictes aparentment irresolubles i canviar de poble. - Intentar comprendre el mon i al mateix viure-hi és cruel -.

Sensació, doncs, de temporal alliberament, però hipoteca vital per temps!

L'arribada al nou lloc es presentava com una prova difícil sinó impossible: resoldre el problema d'apropar-se als altres sense ser rebutjat; i amb quina carta a la butxaca, si estava buida d'experiències? S'ensumava que l'esperava el difícil paper de l'estrany que entra a un saló on tots es coneixen.

- De debò que de vegades cal ser, un inconscient o poder ser molt i molt intel·ligent; a la pràctica, però, - ho sabria més tard, - ni una, ni altra cosa són necessàries, l'únic enfocament possible és confiar en les pròpies forces, mantenir la façana i fer, honradament, el possible. I funciona!: la gent t'accepta tal com ets -.

La pròpia tensió nerviosa va fer que s'adormís, un cop arribat, sobre les andròmines, del viatge, tapat amb un eixugamans. Sabia que ningú tindria motius per ajudar-lo o ser amable i altres - els menys afortunats -, creurien tenir dret a utilitzar-lo com a voc expiatori. L'examinarien i el seu futur dependria de l'atzar d'aquells moment. Això creia, però no, no era exactament així. Deixar-se anar - això tan difícil - , deixar que actués la naturalesa, no anticipar el clatellot, el bolet pel darrera, donar la mà, mirar endavant, era la solució.

En Grill habitava en un bolet molt bufó. Estava molt content amb el seu entorn, però volia descobrir món. Va decidir que faria les maletes!
Remenant, va trobar aquella andròmina vella. Era una capseta petita on hi havia unes paraules gravades que mai havia pogut desxifrar. Sempre havia sentit curiositat de saber-ne el significat i va desar-la amb l'esperança de descobrir-lo algun dia.

Cap al vespre sortia ja amb totes les bosses quan va trobar-se la marieta Meri:
- Bon dia Grill! Podries deixar-me un eixugamans? És que mentre passejava, un grup d'ocells ha aprofitat per buidar l'estómac i les meves precioses ales s'han omplert de taques que en desfan l'elegància!

En Grill, tot rient, va començar a remenar entre les bosses. El somriure va esborrar-se-li en recordar que l'havia desat al fons de tot amb la seguretat que no l'hauria d'utilitzar. Va haver de desfer la bossa que tant de temps havia estat per muntar. Ella va marxar tota contenta amb les ales impecables.

Després de refer la maleta, en Grill va girar-se per mirar per últim cop el seu bolet. La façana estava descolorida, ja no era d'aquell vermell pigat de taques blanques que el va enamorar el primer dia. La imatge d'aquell lloc on tants anys havia viscut va estar a punt de fer-lo tornar enrere. Però la il·lusió de començar un nou viatge va tornar-li a la ment i eixugant-se una llàgrima que baixava lliscant-li les ales, va emprendre el camí cap a una nova llar.

Contempla l'apartament; no hi queda ni una adròmina.
Se li trena un nus al cor.
Les vivències reverberen per l'habitatge: les noies que hi ha estimat; els amics que han quedat enrere; les vetllades, als estius; els mal de caps per arribar a fi de més...

-Ja te'n vas? -li diu el veí -. N‘hi ha que naixeu amb la flor al cul... Sis numerets i au... quatre milions d'euros...!
-La vida segueix...
-I on vas...?
-Al gòtic
-Jo et feia a Pedralbes...
-No.
-Si arreplegués la pasta que t'ha tocat a tu... -diu el veí-. No t'oblidis dels pobres...! Em vindràs a veure, oi...?
-És clar.
-Si no... et ventaré un bolet...!

S'atura en un carrer estret, ombrívol, davant d'una façana fosca.
Li arriba la fortor del menjar fregit d'un restaurant barat; l'orina de gat, de gos o de vagabund; el fum d'una furgoneta de repartiment.
Puja una escala estreta que grinyola amb cada trepitjada.
Amb un eixugamans, neteja la pols del pom daurat i obra la porta.
El pis no és gaire gran, però té un terrat des d'on es veu el mar, un bosc d'antenes, i les teulades de la Barcelona vella.
Les parets són nues.
Baixa al carrer.
El transportista se'l mira.
-Comencem a descarregar?
-No, deixi-ho...
-Com?
-No cal...
-I doncs... On porto els mobles?
-Quedi-se'ls.

Descobreix un quadre vora un contenidor.
Se l'emporta al pis; serà el primer que hi pengi...
Per avui ja és suficient, demà començarà a emplenar tots els espais.

Nota prèvia: quetz, estic en un programa que no sé com contar les paraules, però em sembla que més o menys, si em passo no m'ho tinguis en compte, eh?
____________________________________________

L'estil de vida

Totes les caixes esperaven alfabèticament ordenades al jardinet de la casa vella. Les més pesades a sota i les més lleugeres al capdamunt, en estricta successió segons el nom de l'objecte, però sense mesclar mai el que no tocava. Mentre la rialla dels nens jugant amb el gos omplia la buidor del dissabte d'hivern, mentre la dona acabava de recollir algunes coses, ell contemplava en una mena d'estat letàrgic la façana de la casa en que vivia des que es casà.

I estava relativament sorprès. S'assegué sobre la caixa que guardava l'eixugamans (una andròmina caprici seu) i intentà trobar el perquè.Tots els records que li venien al cap, sense excepció, eren buits. No anaven acompanyats dels clàssics sentiments. Eren imatges sense fons. I en girar el cap i mirar enllà, direcció on deuria ser la casa nova, notà que ni el més mínim bri d'esperança cap a la nova vida apareixia.Tot el seu present esdevingué de cop, als seus ulls, com un bolet sorgit del no-res. Els nens, el gos, les pertinences, la seva dona, la feina, el cotxe, les ulleres que portava posades, la gespa que trepitjava... tot era seu, però com havia arribat fins a ell?

Mig marejat, mig espantant, s'alçà sense fixar-s'hi i el seu cap picà contra el cantó d'una de les caixes. En caure al terra va perdre el coneixement.

En un llit blanc, una mena de metge sense rostre es disposava a clavar-li una injecció mentre deia:
- No es preocupi, ja passa això en les mudances. Demà es llevarà i seguirà encantat amb el seu estil de vida.

Andròmines rere una "falsa façana de record" apareixien com bolets, plenes de pols, clamant l'eixugamans. Ahhh!! Per parar boig. Lògica i sentiment han de conviure en número finit de caixes. Ordena-les per prioritats d'ús, alfabèticament, per categories, per famílies, del dret o del revés. Fes-ho com vulguis. Però has de tenir en compte una cosa: La meitat desapareixeran.
No, no em diguis pessimista. Hi ha coses pitjors, quan un sapastre dels què has contractat ensopega i llençà pels aires una caixa ... i vola i roda i penses: No, no és una caixa de roba, no és la dels llibres, no!!! Només els passa amb les copes, els gots, els plats, vaja qualsevol cosa que quedi ben esmicoladeta i que triguis força a escombrar. "Senyora! mentre va recollint la trencadissa anem a fer un cafè" i per "lo bajinis" diuen "que així li pujarem més les hores"
Siiii, sempre passa. Per què tenen comissió a totes les tendes de parament del voltant de la teva nova llar. Ja s'han informat ells "escolti que si ve la senyora X i li encarrega una cristalleria nova, jo en vull un 10%, ehhh! "
Bé, però no tot és dolent quan fas una mudança, No... ( Ara esperes que et digui que hi ha de bo ) No sé, fas neteja? A si ja sé: El nom: Mud dança, bé de fet és Mud fight
Ei! que em passo i volia dir alguna cosa seria. Els records són una espècie concebuda per ésser engabiada. Només són lliures dins del cap.