Visió nocturna

doncs això!!!!

Has de triar quatre paraules, no dues

I sí, tu decideixe el guanyador demà, cap a aquesta hora, quan s'acaba el termini de 24 hores de que s'ha penjat el nou repte.
ok? Més preguntes, aquí estic.

Ah, i des d'aquí dalt et repeteixo allò de baix: felicitats, un bon relat.

foster

jaja, gràcies Annna!!!
A veure... què difícil!!! doncs....
Els PEts i Ratolí.
Annna, m'has inspirat, xD
salut!

Esperant el tren, m'assec en un dels bancs descolorits d'aquesta estació gris d'un poble de comarques. Em fa ràbia això d'adonar-me que sóc l'única nena a qui no han vingut a buscar en cotxe. Sis mesos enclaustrada, en aquella presó que anomenen escola, mereixerien per part dels meus pares un millor tracte. Però no, el pare és a Alemanya, per feina, i la mare en un congrés de pastisseres.
Un aire gèlid em passa per l'entremig de les cames, bo recordant-me que vesteixo aquest ridícul uniforme d'internat: les faldilletes prisades de quadret negre amb fons blanc, i la camisa blava amb l'escut. Me n'alegro que no hi hagi ningú. Em fa vergonya d'anar vestida així.
Obro un paquet de cereals, d'aquells que es mengen amb la llet, per esmorzar, i vaig mastegant el gra, és un dels meus vicis. M'enganxo els auriculars a les orelles i escolto "Els Pets" tractant d'oblidar on sóc.
Amb horror m'adono que arriba un noi a l'estació, és guapo, vesteix una jaqueta de cuir negre, una camisa vermella i uns texans. Em mira i em poso nerviosa. Tant de bo tingués roba per a canviar-me.
Un ratolí passa corrents, com una ombra fastigosa, per terra, dessota les meves cames i el cor em salta. Faig un bot i m'enfilo al banc esgaripant. Els cereals resten escampats damunt les lloses fredes. El ratolí comença a donar voltes al meu voltant, mossegant les volves de blat inflat, i m'alegro que no sàpiga escalar. Xisclo com una beneïta i escolto les rialles del noi atractiu, que em mira. Una cremor em puja a les galtes, però no sóc capaç de moure'm. L'animal marxa i m'atreveixo a recuperar les bones formes. Per la megafonia de l'estació anuncien que, a causa d'una invasió de rosegadors, el tren es retardarà mitja hora. M'aixeco i començo a caminar cap a Barcelona.

Proper tren: 4 minuts 36 segons, 35… 34… i el cabró del Clos dient que el metro de Barcelona passa cada tres minuts, màxim! Si és que... Avui Horta està més buida del sovint. Només un noi amb auriculars, amb cara d'escoltar Els Pets o un grup semblant, una parella de... deuen ser colombians o de Santo Domingo. Un home gran, amb cara d'abatut que mira des de fa estona les escales mecàniques espatllades. Una mare amb un nen, al que alimenta a base de farinetes de cereals i al seu costat un jove que carrega la torre d'un ordinador, amb el ratolí tot penjant de la bossa del supermercat. I jo, vestit d'uniforme, fent-me el interessant per quan passi alguna mossa. Però que té d'interessant algú de la meva professió? Res. Només que quan me'l poso, acabat de planxar, tot recte, m'amaga la panxa i això m'apuja l'ego. D'aquí una estona els passatgers marxaran direcció Cornellà Centre i jo seguiré aquí, canviant les xocolatines caducades i posant-ne de noves, i amagant panxa després de cruspir-me'n alguna, doncs ja que "pringo", em "pringo" de xocolata.

Esperant el tren ...
es fixa en el cartell
en l'anunci del davant
"Els Pets en concert"

S'asseu al banc
on hi jeu un noi
amb uniforme
tacat tot de sang

Porta una cua al cap
té la cara de ratolí
i dent perfilats al davant
com una màquina de cosir

Bocabadat s'exalta
quan una noia
treu de la butxaca
una barreta de cereals

I l'ofereix a l'ensangonat
que se la menja el barrut
mentre el tren va entrant
somicant com un ruc

L'espectacle s'ha acabat
mentre ho veu com un peix
quan el tren marxa desfilant
i de la finestra desapareix

A mi els homes amb uniforme sempre m'han posat calenta. Potser és alguna reminiscència de la infantesa, potser busco algú amb autoritat i fort perquè em protegeixi. Sincerament, no ho sé.

Per això, aquell dia, mentre estava esperant el tren en aquell parador tant petit, entremig de camps de cereals, no vaig poder evitar sentir una coïssor al veure una parella de Mossos d'Esquadra que se'm apropaven. Era en aquell moment del dia en què el cel es va enfosquint lentament, i la foscor d'una via on els fanals estaven espatllats des de temps immemorials feia que es destaquessin clarament les seves figures a contrallum. Al arribar on jo estava un d'ells em va preguntar si necessitava quelcom, que era perillós estar allí tota sola, que el tren encara trigaria a arribar. Devia ser veure aquell ratolí corrent entre les vies, sempre els he tingut una por irracional, el que em va fer llançar-me als seus braços cridant com embogida: Sí, sí, protegiu-me!

El fet és que varem acabar els tres rebolcant-nos entre les herbes, mentre l'últim tren passava sense parar i dins el meu cap es repetia insistentment aquella cançó de "els Pets": Vaig Calent!

Estació de Premià de Mar, 8:15.

En Pau, assegut al banc i mig adormit esperava el tren de rodalies que l'aproparia a Mataró per anar al cole. Mentre es descordava el botó del coll de l'uniforme (cordat acuradament per la mama), amb la punta de la llengua feia moure la dent que li ballava com una baldufa desbocada.
"Com és que no m'han volgut comprar el CD? Si saben que Els Pets em molen una passada! Si vaig treure un MB en Matemàtiques!..." ... "Que arribi l'agost feixuc i mandrós,...nana nanana,..."

********************************

El cobrador remugava darrera la finestreta. Aquell matí es va trobar la bossa dels cereals rossegada i el contingut escampat per sobre el mostrador. Aquell bitxo s'escapolia de les rateres i dels verins!... Qui el va parir!

****************************

El del bar buscava el CD,... on daixonses l'havia ficat?


*****************************


En Peres, el ratolí, al forat d'una totxana del voladís de la teulada, vigilava en Pau. Rossegant tranquil·lament un gra d'ordi contemplava com surava el sol sobre el mar i pensava content que, a canvi d'un CD, aquella nit tindria un fantàstic incisiu per fer-li un altre collaret a la Dentetes. "Coses menudes, petites engrunes, eclipsis de luna, tresors...nanana"

m'ha agradat això dels reptes, no ho coneixia fins que ho vaig veure a la home i reconec que té el seu encant. He de confessar que m'han canviat la vida. N'he fet 2 de seguits i ara tinc son. Em despisto a la feina. Perdo el fil de les converses. Se me'n va l'olla a les reunions. Ahir la petita em va preguntar quin era el continent més petit de món, i jo, pensant en un ratolí davant de l'ordinador, li vaig dir que l'Àfrica. Això no pot ser. Suspendrà.
M'agafaré dos o tres reptes de vacances, sino us sap greu.
Com s'ho deuen fer els columnaires dels diaris?

La Júlia: asseguda al terra, sobre la catifa de coloraines, amb les galtes plenes de restes de papilla de cereals. S'aferra a l'orella del seu ratolí de pelux, mentre espera que el tren elèctric del seu germanet passi de nou pel seu davant fent aquell xiulet que tant li agrada.

Uns metres més enllà, a la cuina: la Carme, recolzada sobre el marbre, intentant sintonitzar una cançó d'Els Pets. L'uniforme d'infermera, rebregat, sobre la cadira.
Fa memòria ... Ja han passat dos anys, la Júlia comença a tenir cara d'infant, ja no és un bebé. Se li dibuixen els trets característics, la mateixa fesomia que ella tenia quan era petita. Tothom comença a dir que són pastades.

Tenir-la però ha estat un gran error, sempre serà un inadaptada i l'assenyalaran amb el dit allà on vagi. El món encara no n'està preparat.
Ella, sempre volent estar a l’avantguarda de tot. Era un honor ser la primera, però ara comença a penedir-se. No sap encara com es va deixar convèncer per aquell metge eixalabrat especialista en clonació humana.

Es mira la Júlia... com s'educarà a si mateixa?