Vaivé

Abans d'ahir el rellotge em va dir que calia aturar-me una estona i restar consirosa. Li vaig fer cas. Vaig buscar un espai òptim, en un pati tranquil, sota el sol que no em cremava en estar repenjada contra una morera protectora. Vaig estirar al terra una catifa acollidora i vaig tancar els ulls. Els ulls tenen ulls adins i fins i tot una veu. Costa molt no fer-hi cas. I així va ser com l'abans d'ahir em va dur al passat, ja sia setmana, mes, any, lustre, dècada. M'hi vaig estar molt, viatjant d'aquella manera i quan van sonar les campanades anunciant una nova hora i vaig tornar al món de les imatges habituals em sentia tant bé que ho vaig celebrar menjant maduixes amb nata amb un amic que vaig trucar.La vam fer petar hores i hores.
Demà passat he previst tornar a fer cas a l'esfera tictaquejaire. Sembla pesada i manaire, organitzadora, sempre la tens present i, no obstant això, et recorda que el que ella controla no és controlable i, en dir-te aquest secret (que no ho hauria de ser) somrius amb la llibertat que comporta i és absurd de no utilitzar.

Sembla un minirepte, per extensió. No sé si és poca, però, i ara sí que uso el mot, l'he escrit al moment -ja aneu sabent com sóc-, en poc TEMPS.
El rellotge del menjador m'ha ajudat molt i li dóno les més fervents gràcies.

- Bon dia. Que té hores?
- Si, senyor. Quantes en necessita ?
- Uhh... No sé. Unes tres hores?
- Vostè sabrà. Li valen, tres hores?
- Si, si, posi-me-les.
- D’acord. Em signarà els papers?. Aquí, a sota.
- A què ve, tanta paperassa?. Només són tres hores.
- Entengui’m: Jo tinc una responsabilitat. Imagini’s (no dic que hagi de ser així, és clar), que vostè vol aquestes hores per fer-se una coartada per un crim. Em demanarien comptes, no és així?. Amb aquests papers vostè es fa responsable del que passi durant aquest interval.
- Ho entenc. Com li he de tornar?.
- Em deurà tres hores i quart.
- Tres i quart?
- Si, clar, són els interessos.
- Però són molt alts, els interessos!.
- Què vol que li digui, és la llei de mercat. Si no hi està d’acord, vagi al Banc Oficial.
- No, si ja hi he anat, però no donen crèdits, per la crisi, es veu...
- És el que passa, s’han quedat sense reserves; van repartir hores, àdhuc mesos, amb tanta inconsciència...
- Si, però això ens afecta als que menys tenim. I vostès se’n aprofiten.
- Miri, jo no em fico en si vostè va ser molt generós amb les seves hores quan semblava que no s’acabarien mai, o va ser prudent i ha tingut mala sort. Jo tinc el meu negoci, i el gestiono. I l’interès pot ser alt però no és usurer. Pot anar preguntant, veurà que n’hi ha de més exagerats, amb el preu.
- Perdoni’m, no voldria que s’ho prengués malament, no vull ofendre’l. Certament, he mirat abans de venir i és veritat el que diu.
- Jo què més voldria que regalar-ho, però és el meu patrimoni i l’he d’administrar. He de mirar pel futur dels meus fills.
- I perquè pensa que em veig obligat a pidolar (bé, a contractar) unes hores?. Perquè no m’arriba per guanyar el pa dels meus.
- Ho entenc. Però vagi amb compte, és un consell. Procuri adaptar-se al que té. Si va gastant hores que no són seves pot deixar-los sense la seva presència massa aviat.
- Vostè no sembla un prestamista, veig que té principis. Li ho agraeixo.
- Si sabés el que van passar els meus pares per donar-me un futur... Bé, ja està, agafi les seves hores i marxi amb la seva família.
- Moltes gràcies. Que té hora?
- Què no n’hi acabo de donar?.
- Perdoni, em referia a quina hora és.
- Ah!. Les dotze i cinc.
- Gràcies. Bon dia.
- Bon dia.

El Josep Maria Pujolàs havia nascut del ventre d’una família acomodada. Va tenir una infantessa fàcil en contrast amb les penúries a les quals s’havien vist abocades milers de famílies, de galtes menys sanes, arran de la recessió que les havia dut a unes condicions més pròpies de l’esclavisme o l’època feudal. Els nous senyors feudals ja no tenien castells, tenien imperis financers que xuclaven sang per negociar un marge òptim amb què reforçar les bastides fictícies de les seves fortaleses. És clar que el seu pare no ho hauria descrit així però ell era un idealista, ho havia decidit en sentir el seu cos prenyat d’un embrió vague que creixia i es manifestava a puntades i que ja havia resolt batejar com a justícia molt abans de saber explicar-se.
Els pares no van estar gens contents que estudiés periodisme. La mare va aixoplugar-li la rebel•lia sota les faldilles amb la timidesa de l’esposa i l’amor del lligam matern; insuficient, però consolador. El pare no amagava el seu rebuig frontal, l’orgull l’empenyia a negar cap veu discordant al bell mig de la seva mansió.
El Josep Maria es va vestir de manera estrafolària, es va deixar créixer els cabells, es va fer dir Pep i, encara, va poblar la barba amb uns pèls d’ofensa airada. Més enllà de la imatge no passava de ser un periodista mediocre. Rebutjava els millors reportatges per no fer mal a la mare argumentant-ho de forma severa quan algú gosava acusar-lo d’auto-enganyar-se, i es conformava amb petites escaramusses que no mereixien cap plana destacada descarregant tota la seva ràbia en elles. Poc a poc, va forjar-se una fama de sensacionalista superflu que només de manera esporàdica eixugava amb algun article interessant. El que va escriure sobre la “sopa de plàstic” que surava enmig del Pacífic fou un punt d’inflexió important. Va fer que s’adonés que no podria contribuir a millorar el món, o despertar consciències, escrivint bajanades sobre rumors de conspiracions absurdes, i el va animar a mostrar històries tangibles, com aquella de l’illa de deixalles, que la gent desconeixia i descobria escandalitzada.
—Quina mena d’històries? —va preguntar el Joan, un amic i company de professió.
—Temes d’actualitat que preocupen a la gent.
—Com la sopa de plàstic del Pacífic? —Ho havia pronunciat amb un cert sarcasme—. Cementiris nuclears, ferralla espacial…, tot això és fum. La gent s’indigna avui i se n’oblida demà.
—Igualment s’ha d’explicar, però no estava pensant en això.
El Pep estava pensant en quelcom més proper i més incisiu: el meteòric ascens de Carles Garcia al capdavant del Partit Unificat. Corrien històries inversemblants sobre la figura d’aquell home misteriós i la seva aparició sobtada del no-res fins a fer-se amb les regnes del partit únic. La seva fam era insaciable i la seva biografia una selva profunda i inexplorada. El Joan va fer una ganyota escèptica. Temia que allò desemboqués en una nova paranoia conspiradora de les que devaluaven el seu potencial.
—No —va fer el Pep amb convenciment—, no em refereixo a investigar si és el diable o un llangardaix d’un altre planeta. Em refereixo al seu passat, a les seves idees polítiques. És un demagog o hi ha quelcom més? Amaga un totalitarisme xenòfob i perillós?
El Joan va mudar l’escepticisme sense deixar-se entusiasmar, encara, per la idea.
—Hi ha una autèntica trama que obscureix tot al seu voltant. Ja s’ha provat i sempre en surten escaldats… —el Joan es va interrompre perquè tornava a veure aquella expressió als ulls del Pep que deia que, en el fons, sí perseguia una ombra de diable o llangardaix.
—Has sentit a dir que té un dispositiu per viatjar al futur?
—I que per això va sempre un pas per endavant, sí. Però Pep…
—Espera —va fer exigint paciència amb la cantarella, acompanyant-se d’un gest de la mà—. Sense sensacionalismes, sense insinuacions, sense ”experts” que analitzin la seva cal•ligrafia o gesticulació. Només tirar per terra aquesta teoria absurda —el Joan va aixecar les celles com a resposta i el Pep va seguir animant-se:— Pensa-hi. Si escric un article en el que desacredito aquesta historia guanyo credibilitat i, després, puc llençar uns quants interrogants sobre els seus aspectes més obscurs.
—Et tombaran igual.
—No podran si trobo alguna cosa, encara que sigui insignificant.
—Ja et dic que aquell home és insondable, no trobaràs cap fil del que poder estirar.
—Si no el trobo no faré l’article.
El Joan va arronsar les espatlles convençut que seria jugar amb xambons.


El Joan es va acomiadar sense arribar a deixar-se convèncer. El Pep va concloure que no podia anar amb aquell plantejament a l’editor perquè es mostraria més hostil que el seu amic. Primer havia d’aconseguir quelcom sòlid, per despertar la curiositat del diari i obtenir el seu permís per desenvolupar un article digne de la primera pàgina i, potser fins i tot, prou digne com per sortir a l’edició digital. Va entrevistar-se, de manera discreta, amb els impulsors de les teories més esbojarrades sobre el senyor Garcia. D’ells va treure el convenciment que era perillós deixar-se dur per la fantasia si no volia tornar a caure en el parany d’escriure un article risible sobre gegants i molins de vent. Tanmateix, tots coincidien en un aspecte crucial: el dispositiu per viatjar al futur havia de ser a Trasllats Garcia, SA. L’empresa familiar d’en Garcia que mantenia oberta per motius, suposadament, sentimentals. A continuació es va entrevistar amb analistes més seriosos que s’havien apropat a la figura del polític des d’una vesant crítica. Tots tenien en comú que havien comès imprecisions en les seves conclusions i aquestes havien estat utilitzades per l’equip del polític per desacreditar-los. El consell unànime que li van donar fou que ho deixés córrer, que ficar-se amb aquell home era dir adéu a la teva carrera professional. El Pep, però, va sospesar els riscos i va decidir que la seva carrera tenia, en la actualitat, un valor relatiu. Va suplicar que li entreguessin les seves notes amb tot el que havien pogut esbrinar, i va dedicar una setmana a destriar-ne les dades. El producte final era insignificant i descoratjador, amb tot, va trobar un episodi obscur que semblava prometedor: durant la revolta d’Euskadi, Carles Garcia havia participat en la repressió dels independentistes des del seu càrrec de delegat del govern de Navarra amb resultats tan efectius com discutits. Hi havia hagut una gran controvèrsia sobre la seva manera d’identificar i detenir els individus sospitosos de ser subversius. Després del conflicte, apagada la revolta, tots els rumors s’havien esvaït com la boira a mig matí, però entre les dades que li havien cedit hi havia prou detalls com per investigar una bona temporada: denúncies de desaparicions, noms, llocs i dates. Amb allò creia que podria convèncer el seu editor, només li mancava la guinda: una prova que el dispositiu fantasiós no existia per demostrar-li que aquest cop sí s’ho prenia d’una manera seriosa.


La millor opció, va pensar animat per la seva impaciència, era anar dret al nucli de la tempesta. Ell no era un d’aquells periodistes avesats a la conspiració sinó que, en el fons, anava a fer-los un favor demostrant que no hi havia res a amagar darrere Trasllats Garcia, per tant, no hi havia motiu perquè no li facilitessin la feina. Tanmateix, l’aura de poder amb què s’havia vestit la figura d’aquell home no era fictícia i les dificultats per accedir a ell es van manifestar des del primer moment. El seu equip li va anar donant llargues, permetent que s’entrevistés amb persones insulses que no li aportaven res, mentre l’investigaven a fons i decidien quina postura adoptaven. Se’n va adonar de seguida perquè a cada entrevista les preguntes que li feien eren més punyents i encertades. Al final va quedar clar que no podria, com a mínim de moment, accedir a entrevistar-se amb el senyor Carles Garcia. Per ara s’havia de conformar amb els seus ajudants personals que en la darrera entrevista ja mostraren una animadversió absoluta. En l’última cita que li fou concedida, al despatx del director de Trasllats Garcia, aquest li va negar la visita que demanava a les instal•lacions ni a res que pogués ajudar-lo a demostrar que les teories del dispositiu màgic eren falses, animant-lo, de manera burlesca, a que publiqués el contrari. En Pep va sortir de l’entrevista sospitant que no havia captat totes les amenaces camuflades en les seves paraules ensucrades.
Mentre baixava en l’ascensor va sentir l’impuls felí de deixar sortir el reporter que sempre havia dut dins. Prop de la sortida hi havia un trencall que duia a unes estances de manteniment, un munt de caixes embalades i dos guàrdies de seguretat que no li treien l’ull de sobre. Va recórrer aquella distància demorant-se tant com li era possible, adonant-se que no tenia cap manera d’escapar a la vigilància dels guardes, fins que va trobar-se enmig d’ells a un pas del carrer. Llavors va aparèixer la seva oportunitat. Uns operaris descarregaven el nou mobiliari de la planta dels directius. Les caixes ja ultrapassaven el vestíbul i s’amuntegaven a la vorera. Un vehicle policial va aturar-se per exigir que alliberessin el pas al mateix moment que una taula de vidre relliscava de les mans dels operaris que la duien trencant-se en mil peces i oferint-li uns instants de confusió. Ell es va acomiadar dels guardes mentre aquests discutien amb els agents i apareixia un núvol d’operaris a recollir la destrossa. Es va ocultar a la seva mirada i es va esmunyir cap a les estances de manteniment.
Va esperar tot el dia fins a la fi de la jornada laboral. Llavors va creuar el vestíbul i va pujar per les escales a la primera planta, la que no tenia accés des de l’ascensor de visitants. Va sorgir de la foscor per encarar-se amb una porta. L’ofegava aquella buidor intimidant en la clandestinitat. Amb tot era conscient que no el duria enlloc fer-se enrere. Fugir d’allí sense ser descobert podia ser una tasca tan acovardint com seguir endavant, i decebedora tan bon punt li baixés l’adrenalina. L’única manera de sortir airós era fer-ho amb la resposta que havia anat a cercar. Una mà tremolosa es va recolzar sobre la porta i la va empènyer suaument amb el desig que fos blocada i li garantís una excusa prou digna per convence’s que ho havia intentat. La porta no li va fer cap concessió maternal. Va obeir a la sinapsi neuromuscular amb l’altre resultat possible: obrint-se amb la lentitud que heretava de la mà fins franquejar-li el pas. Va creuar el marc i es va envoltar de la foscor més absoluta, com si un cop sec li hagués negat la facultat d’acollir fotons i traduir-los en imatges. El món va rodar i ell va sentir que cauria. Que queia.


Va obrir els ulls sense veure-hi encara enmig d’un estrèpit feridor, amb un mal de cap insuportable i la boca seca. Li costava respirar i va boquejar com un peix fora de l’aigua per adonar-se que la dificultat residia en l’atmosfera viciada que el rodejava. Sentia a tossir i a plorar. Sanglots inintel•ligibles que arribaven dels quatre costats. Un pes mort l’esclafava contra el terra brut i moll i una coça el va convèncer que totes aquelles percepcions eren presències físiques. Va aconseguir, amb molta dificultat, desplaçar aquell pes del seu damunt i les primeres llums que van tornar a visitar-lo ho feren per descobrir-li que s’havia tret de sobre el cos d’un home mort. Un vell mal vestit que pudia a excrements i orina. Es va mig incorporar entre tots aquells sanglots que prenien forma humana i el miraven sense esperança. En fer-ho, la mà li va anar a parar dins una galleda que feia les vegades de latrina empudegant-lo per dins i per fora. Quatre parets de fusta malgirbades, impregnades amb la fortor del bestiar, acotaven aquelles ànimes sense molestar-se a repartir-los aire fresc. De la paret més propera, esquerdes de llum evidenciaven la separació entre la llibertat i el captiveri. Com va poder es va arrossegar fins a ella, apartant cossos afeblits, per poder mirar enfora.
Era dins un vagó. El podia veure emmirallat als vidres de la finestra de l’estació. Amb dificultat va poder distingir unes lletres gargotejades prop de l’escletxa per on ell mirava. De l’inrevés, en guix blanc cridaven “AUSCHWITZ”. Per davant del reflex, uns oficials nazis reien despreocupats mentre un sospir metàl•lic sacsejava el vagó i, amb molta desídia, el tren es posava mandrosament en marxa.

Després d'uns mesos de treva i de placidesa, ahir va tornar a discutir amb la seva dona. Per una nimiesa sobre l'educació de l'Ènia, la filla que tenen en comú. Sap que ara vindrà un període hostil i silenciós, sobretot en absència de la petita. Mentre hi sigui ella, guardaran la compostura. I es besaran, com a molt, a la galta i gairebé sense notar-se.

Per evitar mals majors, ha dormit al sofà i, en despertar, es dutxa silenciosament, es vesteix i no espera que ella li prepari l'esmorzar. A més, encara dorm. Pren un cafè en una esgarrapada i surt de casa, amb la intenció d'enterrar el mal tràngol. I oblidar la discussió de la nit anterior i tot el que incumbeix. Causes i conseqüències incloses. Avui trobarà a faltar la cadència del tendre comiat de l'Ènia. L'imagina. Adéu, pare, diria la petita amb somriure i bigotis de cacau i llet.

I en tancar la porta, amb fermesa però amortint el cop, és quan s'adona que s'ha descuidat la còpia de les seves claus dins de l'apartament. I el més dramàtic. També les del cotxe. Tocarà anar a peu a la feina i telefonar abans del migdia a casa perquè la seva dona tingui la deferència de trobar-se a casa. Almenys fins que ell arribi després de plegar. Llavors, ja negociarà el preu de l'armistici. Es corda la gavardina i surt del portal cap a l'ampla avinguda. Es mira el canell i no hi troba el rellotge de polsera. El matí ha començat ben descuidat... Sap, però, que el marge que li queda és ampli per arribar a l'hora.

Tot just despunta el dia. No està acostumat a veure la ciutat a aquestes hores i li sembla nova, estranya fins i tot. L'avinguda té matisos que mai abans no havia percebut, les fesomies de la gent, endormiscada encara, o els cotxes estacionats d'una forma diferent a la que, per costum, ha vist dia rere dia. Però continua caminant. Amb cadència i fermesa. Potser calen trenta anys de vida laboral per adonar-se de petits detalls, pensa. O caminar més sovint...

A la primera cruïlla, es guia per l'instint més que per la coneixença. Distingeix zones però no s'ubica amb precisió. L'estranyesa d'haver esdevingut per un dia vianant forçós el descol·loca en part. S'adona que és com un nounat que comença a donar les seves primeres passes. Insegur, perdut, desorientat inclús. El rellotge digital de la farmàcia que es troba pel camí brilla de forma verdosa. Ja no pensa en el seu, de rellotge. Només en la brisa matinera, que refresca l'ambient; per això, s'apuja més el coll de la gavardina. A punt de deixar l'hivern i la temperatura encara és baixa, sobretot al matí i al capvespre.

Però té l'assossegament de contemplar l'harmonia que l'envolta. Escolta el trànsit que, quan ja ha deixat la gran avinguda, es calma. I esquiva una tifa enmig de la vorera. No és ell l'únic incívic... el traç mig esborrat de guix al terra el porta a descobrir una xarranca de la tarda anterior, segurament. Una pedra és al número 3 i saltaria per jugar com anys enrere feia. Però ara és un home adult, seriós, amb una compostura... Entre carrers secundaris, i amb les seves idees rondant-li pel cap, no sap si ha fet bé de desviar-se i deixar l'avinguda. L'orientació no és el seu fort, i menys si el trauen del seu hàbitat natural que és el cotxe. El cotxe i l'oficina, pensa. Malgrat que ara no sàpiga ubicar cap dels dos, ni en el pensament ni en el lloc exacte.

Al cap de cinc llargs minuts, o això calcula, el cansament apareix. El sedentarisme té això: quan el costum no és anar a peu, el cos es relaxa, perd la tensió, la forma. El to muscular diria aquell que es forja els bíceps al gimnàs. Ara està segur que arribarà amb retard. On sigui, arribarà més enllà de l'hora fixada. Per això, decideix descansar les cames una estona. En la tranquil·litat d'un parc, prou gran per calmar-lo i dissimular la seva veritable desorientació. Seu en un banc a prop de la zona d'entreteniments. Entre gronxadors i tobogans, aquest matí asolellat poc més demanaria. Sobretot després de seure, que les cames s'alleugen a l'instant. Es descalçaria si no fos per la gent i la graveta que cobreix el terra de l'indret. O una becaineta per alliberar-se de cabòries absurdes. Hauria de saber inventar millors excuses. Tot i que no en tingui, de motius. Tot i que intueixi que el seu tarannà no és així. Potser és bondadós i, en realitat, és un malparit que no suporta les persones. Potser es creu bon amic i no hi hagi ningú a prop seu per oferir-li ajuda. Potser sigui que...

Adéu, pare, adéu! Mira'm bé, que no fujo! O potser sí!

La cadència metàl·lica el desperta. I la veu que sembla cridar-lo. Una nena es gronxa, un home l'empenta amb suavitat. Més fort!, reclama ella, però ell no li fa cas. Riu, un somriure ampli quan l'home, que deu ser el seu pare, la impulsa amb una mica més de força. Finalment, enmig dels pensaments, s'ha adormit. Instintivament, es mira el canell. Una capa de brutícia el tenyeix, igual que la gavardina. En llevar-se, els peus trepitgen la grava. Descalços ara. No ha servit de res la dormida. El cap li rodola de nou, sentint-se contrariat. La nena para de riure amb ganes i el mira. S'adona que l'ha despertat potser? L'envolta una olor poc agradable, com si un gos hagués aprofitat per pixar-se a prop d'ell i, fins i tot, l'hagués esquitxat. Però no és que sigui pròxim el pixum. És la seva pròpia roba la que desprèn aquest resclum. Mira a dreta i esquerra i, a banda del pare i la filla, no hi veu ningú més. Preguntar l'hora? Saber on es troba? Des de quan?

Instintivament també, s'alça i es clava més encara la grava a les plantes dels peus. No té les sabates a la vista, només un parell de botes rònegues i apedaçades en diversos llocs. Però les ignora, igual que ignora el carretó que hi ha just al costat del banc que ocupava. El gronxador segueix balancejant-se però la nena n'ha saltat i ha corregut cap al seu pare, que l'ha abraçada. Ara són els dos que el miren. Fins que el pare estira el bracet de la petita. S'allunya decidit, però la nena gira el coll i l'esguarda encara, com hipnotitzada.

Deixa estar la parella i s'apropa a una cabina. O el més semblant a un telèfon. Regira les butxaques on sembla embotir-se tot d'objectes estranys, però res de xavalla. Despenja l'auricular i escolta el to. Trucarà al 012 almenys. Sense diners, què més pot fer...? Però abans de prémer l'u, deixa caure l'auricular i observa el reflex d'un rostre demacrat. Una barba de setmanes pobla aquesta cara i uns cabells descuidats i llargs, llardosament embullats, cauen damunt de les espatlles. Sent terror amb el primer que li ve al cap. Però en voler tornar per on ha vingut, no recorda la direcció que ha de prendre. Passa pel banc que ocupava fa poc i els cartrons que el cobreixen puden de la mateixa manera que ell put. I un bric de vi tombat ha escampat part del seu contingut al terra. El panorama que ha descobert és de tal desolació que només desitja despertar d'una vegada d'aquest malson. Es mossega el llavi fins que nota el gust de la sang. Sent el dolor.

Sanglota i el sanglot agafa ritme, una cadència similar a la de les llàgrimes que brollen dels seus ulls, abans que les mans els cobreixin. Per no veure la decadència que el rodeja...


d.

–D’on ha sortit això?

En Lorth va observar la presència d’en Doriath. Va contestar amb desgana, com si no tingués cap importància.

–Ho he creat jo.
–Per què?
–Perquè fins que ho he fet no passava mai res, aquí a l’Eternitat. Ara en canvi...
–Què vols dir amb “ara”?
–He creat un nou concepte i amb ell van associats una sèrie de termes: ara, després, abans. Serveixen per posar ordre.
–Per posar ordre a què?
–A això. Es diu Univers.

En Doriath va observar amb deteniment l’esfera que havia creat en Lorth. Dins d’ella s’encenien i apagaven llums de diversos colors que alhora es movien en diverses direccions, probablement seguint alguna mena de patró. De fet, semblava que allò s’anava fent cada cop més gran.

–I això per a què serveix?
–És un cronòmetre. Serveix per mesurar i posar ordre als canvis de l’Univers.
–Has creat un objecte que serveix per mesurar els canvis en el propi objecte? Ets conscient que et caldria ordenar-lo si no l’haguessis creat?
–També ens pot servir a nosaltres per ordenar la nostra existència.
–Què vols dir amb “ordenar la nostra existència”?

En Lorth va influir en l’objecte i aquest va fer una variació brusca, es va encongir una mica i després es va tornar al seu moviment habitual d’expansió.

–També ens pot servir a nosaltres per ordenar la nostra existència.
–Què vols dir amb “ordenar la nostra existència”?

A en Doriath li va semblar entendre com funcionava l’objecte creat per en Lorth i el concepte que havia hi havia darrere: a mesura que anava endavant i enrere, passaven coses. A continuació es va quedar en silenci, observant l’Univers d’en Lorth i intentant entendre els seus patrons. A grans trets va observar que a mesura que s’expandia, la lluminositat era cada cop menor. De fet, va arribar un moment on es va apagar completament.

S’havia esgotat l'energia que movia el rellotge i tots dos tornaven a estar a l’Eternitat.

–Puc fer que torni a començar. Només cal treure-li l’entropia. Serà un moment. Ja està.

Quan en Lorth va acabar tot el dispositiu estava concentrat en un minúscul punt molt lluminós que es va anar expandint, alhora que creava un altre cop formes lluminoses de tot tipus.

–És molt interessant. Podria tenir-ne jo un d’igual?
–Bé, en puc crear tants com vulgui però em temo que si n’hi ha més d’un, el nou concepte ja no es comporta de manera tan senzilla. Quan hi ha més d’un Univers es torna molt confús, molt... relatiu. Ni jo mateix ho podria entendre.
–I no pots fer que el mateix dispositiu creï la manera d’entendre’s a si mateix?

El novel·lista segueix cada matí la mateixa parsimònia. Des de fa quaranta anys, no ha canviat els seus hàbits. És despertat pel servei, remuga gairebé sense fer-se entendre i es regira en el llit fins que troba una nova postura per trencar el son mitja hora més. Llavors, la criada que l'ha avisat per llevar-se, sempre a l'hora exacta, té ordres de deixar-lo dormir i de no destorbar-lo més. Aquestes dèries tenen els rics, sobretot els que viuen de renda, li xiuxiuejava els primers dies la més veterana de les serventes.

Immediatament, aquests sons indestriables cessen per deixar pas a un lleu ronc constant i oscil·lant. Ara és quan és més perillós despertar-lo. Hi hauria renecs i malediccions, i alguna plantofa aèria fins i tot. Per això, la casa se sumeix en un tràfec silenciós. L'amo crea mentre dorm també. En aquella cambra hi ha l'alquímia dels seus arguments, dels seus diàlegs, d'aquells finals rocambolescs que, enmig d'un àpat banal, gosa d'explicar. El seu cercle d'amistats, tan abundós com els seus cabals, l'escolta amb interès, sempre amb el cuc de la curiositat rosegant per dins. Tothom sap que es troba immers en el gran projecte de la seva vida: una novel·la tan important com Les Misérables, de Victor Hugo, igual de monumental, o més. I sense obsolescència. Tal com els explica, els seus personatges són apassionats i sensuals, carregats de qualitats que ningú no ha trobat, juntes, en cap altra persona.

El novel·lista es lleva quan el dia ja fa hores que ha despuntat. Un esmorzar frugal, que serà servit quan ell ho indiqui i al seu despatx, per desentumir els membres i aclarir el cervell. Cal ordenar les paraules que ha anat engendrant en el seu interior. Per això, és l'únic moment que permet l'entrada d'algú, a part d'ell, al seu despatx de treball. La criada duu la safata amb por, per si de cas la seva presència pot desconcentrar el novel·lista. Quasi tots els matins el troba amb roba lleugera i s'endevina un cos blanc i malgirbat, però amb gràcia. Si no està murri, li brindarà uns paràgrafs acabats de somniar. Com si la impaciència s'apoderés de la seva boca, elogia cada línia que crea, cada fesomia que veu perfecta en visualitzar-la. I ella bada la boca, innocent com és, i es deixa seduir per aquells mots plens d'erotisme. És quan l'esmorzar s'allarga més del normal. Però no hi ha murmuris ni represàlies pel retard.

Damunt de la taula, les piles de llibres creixen dia rere dia. Envolten el tinter i el munt de fulls en blanc preparats per ser escrits. I un canelobre al mig presideix l'escenari. Per quan el crepuscle faci minvar la llum del sol. Aquell escriptori és sagrat, i els calaixos més encara. Cadascun té una clau, que el novel·lista guarda zelosament. La neteja d'aquest santuari domèstic i literari és minsa, just un plomall de tant en tant perquè la pols no s'hi acumuli, res d'ordenar el contingut dels calaixos, això mai. I davant dels ulls excrutadors de l'artista. Com si aquelles carpetes, que ella imagina prenyades de fulls escrits, puguessin desaparèixer si se'ls aplica un ordre diferent de l'estipulat per les mans de l'amo.

El novel·lista no menja massa la resta del dia. A no ser que hi hagi visita. Llavors, el despatx s'omple de buidesa. Les visites es reben, sense excepció, a la sala més gran i lluminosa de la casa: la Biblioteca. I les safates de menjar corren igual de ràpid que les ampolles de vi i de licors. Rialles i converses al voltant de la nova troballa en l'argument debatut en l'anterior reunió. Perquè només és permès de parlar de les seves idees, com si es tractés d'un dèspota que durant anys ha imposat aquesta llei no escrita. Ni política ni esports ni literatura d'altri. És excèntric però s'ho pot permetre: els diners l'ajuden a mantenir aquest tarannà estrafolari. I a donar peixet d'aquesta manera.

Quan fosqueja, després d'haver estat tancat dins del seu despatx gran part del dia, demana que se li serveixi el sopar. Només uns fruits secs i una grossa tetera amb una lleugera infusió, que sovint ni toca. Amb la recerca de situacions enginyoses i de frases intel·ligents se li passen les hores sense adonar-se'n. Per això, es lamenta en comprovar l'hora al rellotge de la Biblioteca. Sopa amb la rapidesa que no té al matí per llevar-se, i s'assegura d'haver tancat amb doble volta la porta del despatx. No cal donar opcions als ratolins, murmura amb malícia. Encén les dues espelmes de la tauleta de nit i busca, en el seu llibre de capçalera (Hugo, per descomptat), el punt on va abandonar la lectura la nit anterior.

El novel·lista sap que els paràgrafs de la prosa d'Hugo són extraordinaris. Però barrina encara en allò que ha pensat al llarg del dia, que ha deixat sense escriure ni anotar enlloc. Ho repetirà mentalment tres o quatre vegades i, a l'endemà, encara se'n recordarà quan es llevi. Té tanta memòria... Una nova trama enmig del nus de la història es barreja amb el que havia pensat, un fill desconegut trobat en els llunyans mars del Sud o un parentesc amb un noble que ha passat a millor vida, per homenatjar les lectures anteriorment llegides. O qui sap si l'odi resultant d'un ajustament de comptes d'avis, que ha passat als fills dels fills d'aquests primers. Tindrà en compte totes les alternatives.

Al final, de ben segur que les emprarà. Aquests apunts mentals li han estat útils des de fa quaranta anys, quan va començar a gestar aquesta magna obra que podrà eclipsar la novel·la hugoniana. Amb aquest pensament megalòman, el novel·lista s'adorm, amb la mateixa parsimònia que ha seguit durant quatre dècades. I amb la idea que demà, finalment, passarà a net aquests apunts mentals que s'amunteguen dins del seu cap. I que no oblida ni escriu encara. Pura alquímia, la seva memòria de novel·lista brillant...


d.

Són les vuit i quart. M’ha despertat el parrup d’un colom que s’ha posat a la finestra de la meva cambra. Com fa molta gent del barri, hauré de penjar-hi algun disc perquè quan s’hi reflecteixi la llum, els coloms s’espantin.

Són tres quarts de nou. Ja he fet prou el mandra. Però ben mirat no hi ha pressa, avui tot el país està paralitzat per la vaga general. El meu home no va a treballar i els nois no tenen classe. Voldrà dir que no cal que jo faci res avui? Ho dubto! Com a tot arreu, s’hauran de complir uns serveis mínims, i sé del cert, que en aquesta casa em tocarà a mi fer-los. Crec que des que estic a l’atur, els meus tres homes pensen que ara la meva feina és estar al seu servei. Avui, aprofitant la vaga, seria un bon dia per asseurem al sofà amb una pancarta i reivindicar els meus drets.

Són les nou i quart. M’he entretingut al bany, primer amb mi mateixa i desprès deixant-lo un xic més decent. Em canso de ser la rondinaire que –poso un exemple entre tants- sempre esta dient que qui esquitxi el mirall, el netegi. Si no el netejo, pot quedar brut i llardós durant uns quants dies. El problema és que al tercer dia ja no tinc més paciència per esperar quin serà el dia que ells se'n adonin.

Són un quart d'once. Ja hem esmorzat tots. A la cuina no parava d’entrar l’un i l’altre i jo pendent de que tots estiguessin ben servits. He endreçat tot el que era pel mig des d’ahir la nit, he posat el rentavaixelles i la rentadora amb tota la roba que hi han anat deixant els nois.

Són quarts de dotze. Les hores passen volant i jo tinc ficat al cap que avui he d’escriure per participar en un parell de reptes de Relats en Català. Voldria aturar tot lo altre. El meu fill més jove m’ha dut un pantalon amb un set. Li arreglo.

Passen de les dotze. Pelo unes patates i tallo la col mentre descongelo el trinxat al microones. Escombro la cuina i el menjador. Ja fregaré un altre moment. Poso la roba al cubell , la duc al terrat i la penjo.

Ja són gairebé un quart de dues. Em miro l’ordinador a distancia i penso que se m’acumulen les idees del que vull escriure. S’han d’esperar. L’olla xiula perquè la pressió indica que ja ha acabat la cocció. Preparo l’amanida i arrebosso la carn.

Gairebé les dues. Obro l’ordinador i faig una ullada al correu, al facebook i a Relats. Vaig al word i començo a escriure. Sento com l’agulla dels segons del rellotge de la cuina va fent: tic-tac, tic-tac. El meu cor sembla imitar-la. Agulla i cor no s’aturen. El cor millor que no,penso, però l'agulla ja podria fer una excepció.

Són les dues i quart . Entra el meu fill gran a la cuina i com que em troba asseguda al racó on tinc el petit ordinador portatil, em diu:
-que no dinem avui?

I per dins penso: “ I la meva estona?”

Cada cop que la truco la imagino asseguda al seu menjador assolellat i senzill, la terrassa quadrada plena de grans testos amb plantes. Ella agafa l’aparell amb la seva mà fràgil, al rostre l’expressió de l’esforç que fa per tenallar la dispersió, la mirada com astorada en la seva desorientació, el cos quiet, una mica empedreït. I amb una energia punyent que li ve d’algun lloc intern desconegut, un força rotunda que empeny el seu cos sencer al moviment. És la meva mare. Aquest agost farà vuitanta-set anys. Camina a passos curts, lents, una mica trontollants, sempre agafada de bracet amb algú per sortir al carrer. No pot anar enlloc sola, no pot viure sola, no es pot fer càrrec de res. No és només el cos que no l’acompanya, també la seva comprensió del món s’ha reduït, i resten dins la seva ment les primeres estructures apreses, les més elementals, un esquelet bàsic per a la comunicació amb els altres, amb el món i amb ella mateixa, que repeteix, un cop rere l’altre, sense acabar d’adaptar a la situació. No té cap record definit de res, només n’hi arriba un ressò, però ja no pot concretar, ni perfilar, ni extreure’n cap essència. Diu que ha perdut la memòria, però no s’adona, gràcies a déu, de la dimensió del que li passa. Ha perdut les estratègies que componen el fet de viure, i s’ha fet del tot dependent. Ella ja no hi és. Ja no té dimensió, ja no pot adonar-se del que significa res. Li ha desaparegut la capacitat per a les relacions complexes, per a les emocions profundes, i dóna consells que són un calc de tot allò que va aprendre quan era nena, i segueix transmetent, sense cap picardia, com si ningú hi pogués deixar de participar, els valors d’un món ja desaparegut. Curiosament, vol seguir demostrant que creu, que està del tot disposada a obeir. Li van ensenyar l’obediència com el valor principal per sobreviure: l’obediència a qui talla el bacallà en tots els àmbits de la vida, un poder que en el seu món era representat pels homes, i prou. Els homes manen, i les dones creuen, i en això es basa el mecanisme de l’ordre i de la supervivència. I ella segueix fidel a aquest principi. La rebel•lia no ha entrat mai als seus plans, sinó més aviat la captació, la influència, l’intent de convèncer a qui detenta l’autoritat, i en darrer terme, sense exagerar tampoc, també creu que es pot permetre una manipulació discreta. Per això ha sacrificat les noies, les seves filles, davant el despotisme del noi, el fill petit. Per això ara és ell qui en té cura, qui l’ha portada a viure a prop seu, qui li ha posat una dona perquè visqui amb ella i es faci càrrec de tot, que faci de minyona, d’acompanyant, d’amiga íntima. Només que en aquest darrer apartat no pot complir aquesta funció. Per això jo m’hi he acostat molt, per ser per a ella una confident i amiga, sempre, però, en un grau relatiu, perquè s’ha tornat desconfiada, i sobretot sempre que en quedi indemne el meu germà. També té necessitat de mostrar que ha complert de manera absoluta amb la moral establerta a la seva època, que no ha discutit mai, sinó que ha defensat acèrrimament, i que ens volia inculcar a les noies, davant la qual cosa ha fracassat. Diu: “A mi no em va tocar cap home abans del teu pare”. Ho diu sense que vingui a la conversa, com una part important del resum de la seva vida. I a mi això em fa mal, perquè sé com ha sigut de desgraciada amb aquest home, el meu pare, i com amb ell ha perdut la vida. També té necessitat de treure’s de sobre la responsabilitat dels maltractament i el dolor que aquest home ens va infringir. Diu: “Sembla mentida, el teu pare, quan érem promesos tot era una meravella, i després, guaita com es va tornar.” Ho diu perquè li queda el gust de fracàs de la nostra família desgraciada, dels seus fills trepitjats. Però ella es va haver de sotmetre sense pal•liatius. Diu: “I tan ben plantat com era”, com per justificar l’error d’haver-s’hi casat, perquè no li puguem retreure res. “Deixa-ho córrer, mama. Tot això ja va passar”. “I tant, ja forma part de la vida”, respon ella, però ja no sap què ha sigut la seva vida. La seva vida és només el seu present, els petits plaers del present, l’activitat de l’ara mateixa, la sensació que tot està organitzat. I el record de seva família propera, el seu pare, els seus germans, també la seva mare, les vivències de quan vivien plegats. Diu: “Sempre hi penso, i em fa molta pena, perquè ja no hi són.” I aleshores torno a adonar-me que és aquesta família la que és de debò imprescindible per a ella, en comptes de nosaltres, els seus fills. Igual que ella serà sempre imprescindible per a mi, més que cap altra persona. I es fa del tot evident que per a ella avui nosaltres hem perdut entitat.
I aquesta nova realitat, simplement, no ha estat més que un procés, amb alguna inflexió més acusada: el de la vellesa, el de la senilitat, el de la preparació per a rebre la mort, aquesta mort particular que va amb cada un de nosaltres, que hi ha nascut, i que de tant en tant va manifestant-se. Aquesta mort que un dia la rebrà, quan aquesta energia punyent que l’empeny a girar al món es desgasti en el seu moviment de rotació. Ara, però, és quan cal més estimar-la. Està perduda al món, a mercè de tot, sense orientació, sense força per batallar, qualsevol aire fort la tombaria. Necessita protecció, tant física com mental com emocional. No es recorda de res i només cal recordar-li el millor, ajudar-la a seguir al món apartant del seu davant els entrebancs, fent-li camí, arranjant-li la passera on a ulls veients hi ha la tanca que ja no podrà traspassar. La vida ja ha estat viscuda, amb els seus errors i encerts, les seves felicitats i desgràcies, els seus amors i terrors. I en queda la carcassa, un esbós primari de la que havia estat, aquella mare absoluta que jo sempre he necessitat peremptòriament. Ella ara pot romandre al món, però ja no caminar-hi. Ja no se li pot retreure cap acte, ni aclarir cap fet que va enterbolir l’amor, ni demanar explicacions sobre cap error. Potser ara és l’època per aprendre que hi ha moments en què cal deixar-se anar al vaivé del no-res.