Somnis

1.- Sèrie de pensaments, imatges i emocions que ocorren amb aparença de realitat durant la dormició.

Abans en tenia molts, de somnis, a la meva època de somiar despert degut al haixix, quan tornava a casa desprès d'una singular reunió de somiadors en hores baixes. Els meus interlocutors d'aquelles nits estaven esgotats de somiar, la decepció sobre la ment, la ment sobre la matèria, la matèria barrejada amb tabac i entaforada dins un paper d'arròs sense filtre. De fet, només haurien de passar uns mesos per que la roda dentada de la realitat social els(ens) enxampes i els(ens) fes passar pels seus engranatges. La desintegració de la meva adolescència era imminent, com el proverbial judici, però jo encara no ho sabia. Habitualment, no recordo els somnis. Sempre son prototípics, somnis standard. Del que habitualment si m'encordo es dels malsons, tan vívids i reals com qualsevol dia d'estiu. El meu malson predilecte es aquell on una ombra sense rostre em persegueix per un passadís molt estret fins que m'atrapa i m'esbudella com si fos un rodaballo dins la llotja de Palamós. Sempre he extret millors idees dels malsons que dels somnis. Els malsons son la base de la cultura occidental, sens dubte.

2.- Imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles. Esperança o projecte que sembla difícil de realitzar. Il·lusió agradívola, idea quimèrica.

Sempre he volgut tot allò que no tingut, o que he perdut. De fet, quan mes temps passes en aquesta bola de fang que col·loquialment anomenem Terra (suposo que per la seva constitució) però que hauríem d'anomenar Merda, mes me'n adono que somiar impossibles es senzill i dolorós, però somiar en allò que hem perdut es molt pitjor. Es el pitjor somni que hi ha. Aquell amor perdut, aquella errada que va costar llàgrimes, vides o patiments. Aquell dia que hauríem d'haver girat a la dreta en lloc de girar a l'esquerra...

3.- Son.

M'encanta dormir. Dèria inexorable que porto a sobre des de fa molt temps. Ho faig sempre que puc. I tot i que no vull desaparèixer (encara) tinc molta curiositat pel somni etern de que parlava Hamett. Espereu expectants, ja us ho explicaré, a veure com em va.

Els somnis a vegades són capritxosos i persistents. En tinc un, que em visita justament els dimarts i els divendres al vespre durant gairebé fa un any.

Ara, us el passo a relatar:

Arribo a la feina de bon matí com sempre, però molt més somrient que de costum. Saludo als companys amb senzillesa i afecte i me'n camino cap al despatx del fons, el del secretari de direcció.

D'un cop de peu obro la porta, deixant a tothom amb expectació, li dic quatre paraules ben dites, giró cua i tanco amb un altre cop de porta. Marxo tranquil·lament per on he vingut tota satisfeta.

Sempre la mateixa cançó, la d'anar directament cap el despatx del secretari, a vegades algú m'atura un moment per preguntar-me alguna cosa, però jo només duc la mateixa dèria al cap.

Avui, és dimarts i ja m'està pujant la mosca al nas encara no n'he tret l'entrellat, doncs em queda la recança de saber que li dic al secretari i quina cara li queda quan torno a tancar la porta. Fins a tal punt n'estic d'intrigada i decepcionada, que he pensat d'anar a veure un professional.

- Ui! quina hora es? Pregunto al meu company de feina

- Les deu, l'hora d'esmorzar- respon

- Caram com passa el temps! Marxo un moment que vaig a tirar la 6/49 per demà.

Existir i Conèixer
Heus aquí dues paraules que resumen els meus somnis.
No es pot conèixer sense existir i el pas per el cosmos és curt.
Els viatges son molt interessants hom pot trobar-hi el que hi busqui, ja sigui cultura, diversió, sexe, compres etc... però quan fa dies que rodes pel mon, cansen, i tens ganes de tornar a casa.
A l'endemà del meu retorn, ben descansada, dutxada, asseguda en el meu còmode sofà i mentre prenc un olorós cafè, vaig recordant i revivint cada un dels moments de meu periple i sento la satisfacció de haver aconseguit complir una de les meves dèries.
Fer el viatge no era senzill, despertava molta expectació i molts se'n varen endur, en tenir que quedar-se a terra, una gran decepció. Era qüestió de diners, amistats, influencies, inclús poder; al final en Quico i jo varem empatar. Quan en un partit de futbol hi ha empat, se juga a guanyar per gols a porteria, doncs bé el nostre desempat, no va ésser a gols, sinó a fer el pet més llarg i sonor. Vaig guanyar jo i apa cap al coet, a voltar per l'Univers. Del temps que vaig estar per l'espai, no puc explicar res, és tot tan diferent ! me falten paraules per descriure-ho. Només un sentiment, la petitesa de la Terra, un gra de sorra.
En tinc d'altres de somnis i d'aquests no n'he reeixit .No sé si tindré temps, ja el tinc molt gastat però jo cerco i no paro.
Voldria fer l'Amor, deu ser meravellós, tothom en parla, un home i una dona -dos homes o dos dones? no en sé res ,no hi entro- ara, no es penseu que soc una arrugada verge, he estat amb homes, tots guapos i hem fet sexe, amb uns més complaent que amb altres, però sexe. No defalleixo i espero trobar un home a qui estimar i que m'he estimi.
L'últim desig meu, una fantasia, potser impossible d'aconseguir, voldria el do de la eterna joventut. Somio, en el son de la nit, amb la dona, tal com era als vint anys, jugant partits de futbol amb els nets. Trencaré miralls despietats i viuré d'una il·lusió. Potser?

1
Jo somio un mugronet
una teta on agafar-me
que quan xucli surti llet
i estar aferrat al teu coll
faci calor faci fred

4
I qui m'ha pres la pilota?
caca, moco, pipí, cul!
que baixi aquest poca-solta
i m'agafi a mi la senyo!
és ben senzill el que vull

6
Ja em sé la taula del zero
demà ja vaig per la de l'ú
és que això mai més s'acaba?
jo vull jugar i estar amb tu

9
Quina castanya més bèstia
baixant baixada he fotut
se m'ha sortit la cadena!
pare, pare, corre, corre,
deixa-ho tot, adreça ràpid
el manillar boterut

14
Ara no sé k somio
suïcidar-me, aixekar el vol,
ser més alt i sense akné
estar en grup però jo sol
decepció i més decepció
Kina merda, no sé k fer...
el porro és meu, desgraciat
potser un tatuatge o un piercing
rapar-me al zero
un forat
sms
d Kiko
k b

18
Doncs jo vull sortir de nit
ja tinc ales per volar
la meva moto, els amics,
uns estels, un entrepà
prendre la lluna i el sol
i una birra per privar
i el mugronet no diré que no, no

24

Et somio, el vull, t'estimo.
La meva dèria i falera
és com trobar la manera
de veure el teu despertar,
la meva gran il·lusió:
dir-te bon dia en directe
i transformar-me en l'objecte
de la teva expectació

31
Vull veure aquest homenet
que surti sisplau, que surti
serà el centre del meu món
quines ganes d'agafar-lo
i d'omplir-lo de petons!

45
Vull cancel·lar la hipoteca
vull que estudiïn els meus fills
que m'apugin el salari
que ja em toca un cotxe nou
que em deixin llegir el diari
i no em toquin massa els ous

57
Somio tenir més somnis
on és aquell mugronet?
també vull una pilota
i el manillar arreglat
vent de popa
una palmera
i estar sempre al teu costat

80
Somio que tu somiïs
i que somiem tots dos
que el somni que somiàvem
seguim somiant més dolç

?
Si encara em queda una espurna
d'esma i força en somiar
us desitjo que us somiïn
plego veles
que el que vull és
descansar

La Soledat, quan era un embrió, ja orava històries fantàstiques sobre l'avenir fora del claustre matern. En tota la infantesa no va deixar de narrar-se el seu propi conte. El somni era el seu pa. Se'n servia tota la nit sense descans.

Dibuixava fantasies a les blanques parets de la tieta Clara i jugava amb quimeres en el sorral del pati de l'escola. Acompanyava amb percussió, determinada de colors, les veus blanques del cor d'escolans. Per berenar, assaboria il·lusions amb xocolata i, per sopar, a cullerades. Amb la plastilina modelava poesia. Tota la tarda joguinejava de modista acariciant la troca de llana en el balancí de l'àvia. Escollia el seu amic Joanet, d'ulls ametllats, per pujar a les golfes a jugar a papes i a amants.

Un dia, la gent va voler compartir els seus anhels sense concessió i a un ritme veloç. La van convidar a abandonar la seva inspiració cacofònica per una melodia embafadora, els seus dòcils guixots per lletres tossudes que se li escapaven de la ratlla. Deixar d'inventar cels i de confabular-se amb els estels, per jugar a tocar sense parar, a fer petons i acariciar sens cortejar el significat.

La van fer cantar a cor, però es va silenciar. Les abraçades col·lectives li van lligar les mans. Li volien regalar autonomia, però la van engabiar. Des d'aquell moment, la Soledat passeja en blanc i negre per carrers sèpia, i es deixa robar els petons sense consol.

Cansada de pensar sense matisos i arrossegar llàgrimes pesants, va tenir la dèria de cercar el somni perdut: antic company espavilat i enginyós que es devia haver escapolit de la presó el dia que ella hi va internar. Mentrestant, amics i familiars, decebuts i preocupats pel seu posat neguitós, estaven a l'expectativa de la possible retrobada amical.

Un matí de jovenesa, una flor va treure el cap entre les reixes. La seva flaire li va recordar l'olor d'en Joanet a les golfes. Pensar en els ulls ametllats va revelar-li que el seu somni desatès era tan senzill com voler tornar a somiar!

Aquell dia es va adonar que les flors tenen melodia, que les olors tenen tons, les veus colors, i els colors, sons.

-Ai, Eilen, jo només somio en deixar aquest país de merda.
-No et deixis vèncer per la decepció, Lila, que així només perds força, i la que et falta, encara, per tirar endavant!
-Però, mira, la Yuriel ha estat malalta i no hi hagut un maleït metge que l'hagi volguda visitar.
-I què li ha passat? Per què no me n'has dit res?
-No et volia amoïnar. Ha estat tres dies vomitant.
-No m'estranya, amb la pudor i la merda que hi ha als carrers. Això és un podrimener. I ja està bona?
-Està més bé, però només ha pres aigua amb sucre. No he pogut pagar el metge i no tinc ni per menjar.
-Però la sanitat aquí és gratuïta, oi? Hahahahaha.... ai, si no fos que n'hi ha per plorar...
-Si no és per dòlars, ningú no treballa.
-Clar! És ben senzill. No fem el mateix, nosaltres? Els pesos, millor llençar-los. Són una misèria fastigosa. No s'hi pot comprar res.
-Elein, tu em pots deixar diners per la Yuriel? Ja saps que el menjar de racionament està podrit.
-Lila, de diners no te'n puc deixar. Però aquest matí deixa'm la Yuriel a mi i vés a treballar. Encara et podràs treure alguns dòlars amb els turistes.
-Hi ha hagut clients, aquests dies?
-Sí, tot tios fastigosos.
-El meu somni sempre ha sigut haver nascut en un país on pogués viure treballant en una feina corrent. Hi pot haver més paradís que aquest?
-Vinga, no somiïs, que estàs perdent temps. Porta'm la Yuriel, que jo li donaré menjar.
-Al client que trobi li faré barat, perquè la competència és ferotge.
-Ferotge? No em facis riure! Tota la ciutat és un prostíbul! Això no pot anar més a la deriva.
-De vegades, si vas amb nens, pidolar és més rendible. Als turistes els fan pena les criatures desnodrides.
-Així se senten bons per un dòlar.
-Quin fàstic, tot plegat. Encara no t'he dit que nit i dia somio en fugir?
-Ves quina una de nova! Aquesta és la dèria de tots els cubans de l'illa! Però ara vés per feina, i estigues atenta a l'expectativa de treure algun calé per tirar endavant el dia d'avui.

Havia quedat amb en Dídac en aquell local. Malgrat la seva amistat, la feina els unia encara més. Havien coincidit a l'universitat quan estudiaven la carrera de biologia. En Dídac era la seva dèria. Ell era capaç de posar en ralentí totes les accions de la seva vida. L'esperava. Eren quarts de quatre de la tarda i la granja era gaire bé buida; de fons se sentia el dringar dels gots i plats que els cambrers netejaven o recollien a la barra; el fil musical omplia tots els racons amb una música de balades. Li agradava aquella granja decorada amb motius modernistes, les cadires de fusta i boga, la barra de marbre blanc i les vitrines de vidre. Era molt acollidora, res comparat amb la mullena insuportable de la pluja.

-Hola! no cal que pregunti com va oi? tot negre? he,he
-Fas broma o què?
-No, no què va!-va rectificar maleïnt-se interiorment.
-Mira la Laura m'ha co-mu-ni-caaaat que se'n va! i jo que faig diga'm. No m'ha deixat ni les engrunes… s'ha gastat tots els estalvis que teníem, em quedo sense feina, sense casa… -Però i com…?
-Si, veuràs… ja feia mesos que havia emplenat les sol·licituds per una plaça a Brusel·les i no m'ho ha dit fins avui. Què et sembla la llunàtica aquesta, quina decepció! Ja se sap sempre hi algú que interromp els nostres somnis! -es va queixar tot marcit.
Ella el va mirar desconcertada, incapaç d'emetre una paraula.
-És molt senzilla la solució: vine al bufet a treballar amb mi! -va etzibar de sobte, amb to murri i persuasiu.
-Però… jo… estic acostumat al treball de camp, a la observació… -Tu tranquil et buscarem un lloc! Què me'n dius?

En Dídac va quedar quiet, mut, no s'esperava aquella proposta. La va mirar amb expectació. A fora continuava plovent. L'aire escupia les gotes cap als vidres de la granja. La Laura mirant cap al cel enbogit, esperava amb anhel la seva resposta, mentre feia gargots en silenci al vidre entellat.