Detall intervenció

Solitud

Intervenció de: solstici | 06-01-2011

Solitud


Sempre la solitud
que s’enrosca com un llençol suat,
nits vermelles amb el pols afuat,
com una alarma.
El pensament de la mort,
i la vida
que no basta,
no saber com celebrar-la
tot el que sense consciència
ens ha abandonat,
tot allò per sempre arrabassat.
Tombs en l’aire carregat
del pensament i l’estança,
i a la vora un abisme
que ens clava.
La solitud com una nul•litat
que ens secciona i arrasa.
I molt tard, molt lentament,
cansat, ve el matí,
com un consol,
com una transformació esperada,
com el terreny on s’esdevindrà la calma
i l’esperança en el canvi del destí
i de les arrels de l’arbre
on avui
tenim l’esdevenir.


Respostes

  • La vostra mort no pot ser real
    Marc Freixas | 30/12/2010 a les 20:27
    Vosaltres sou els culpables
    de voler morir dins d'un amor desconegut.
    Preteneu destrossar-me
    perque la princesa ha perdut el rostre
    i el princep ha deixat de ser rebel.
    Us penseu que teniu la rao pura dels sentiments,
    pero no enteneu res...
    no creieu en el vostre desti!!

    El crepuscle de la vida pateix un trencament agosarat.
    Haure de fer-hi cabre el vostre sexe
    per veure si aixi aconsegueixo que feu les paus
    i us petonegeu amb bogeria
    fins que folleu pels descosits, fora de limits.

    No puc creure que la vostra mort sigui real.
    He de fer reviure els vostres instints
    perque l'amor ha de coneixer els vostres cossos tendres.
  • Ímpetu/Línia (fora de concurs)
    deòmises | 04/01/2011 a les 22:36
    Has interrogat cada resquícia del teu cor
    A la recerca dels misteris que mouen
    El món amb mans destres, àgils moviments?

    I tornes a guarir les ferides obertes
    En la pell intacta, en els desigs que saben
    Quins límits té l'ànima humana, quines inquietuds
    Han de manllevar el seny i l'ímpetu.


    L'horitzó és la línia més abastable
    Quan parlo del teu cos, amada esquiva,
    Quan encens la paraula amb la més viva
    Flama que em crema el pit inhabitable.

    I tresco per camins closos, per la riba
    Estreta, inundada del dolor perdurable,
    I caic per precipicis on la llum no arriba.

    Callo els mots que m'inunden la boca,
    Jec en jaços buits, en l'herba molla
    Pel rou d'un matí estrany, esquàlid,
    I sé que tindré el passat com a penyora:

    I els errors es paguen, i els dubtes embarguen
    Tot marge de vida que resta amb mi,
    Pensant-te, estimant les hores d'enyorança.


    Sents el silenci cada vegada que sorpira?
    Fereixes de la mateixa manera l'aire
    Quan els teus dits de solitari captaire
    Arriben a solcar els camps de la ira?

    Demanes almoina, cor meu, com qui degolla
    El matí per veure la llum en el pou, i estira
    El temps per no sentir-se enfonsant-se amb l'argolla.



    d.
    • Si, si... fora de concurs, pero que bons que son els teus poemes deo!!!
      Marc Freixas | 05/01/2011 a les 11:46
      El trobo pur i plaent
      alhora que tendre i dur al mateix temps... amb una intensitat en els versos increible.Em fa pensar en una tendresa d'aquelles grises i fosques, volgudes per qui ho escriu.Tambe hi ha rabia... una rabia descrita molt poeticament, com tu ja saps destriar-ne els mots mes adients en cada vers, estrofa. -No se si l'he encertat, pero es el que m'ha transmes aquest immens poema deo... ja sabem que la poesia ens fa sentir diverses coses i entendre-ho de maneres tambe diverses, oi?-
      Et felicito per tot... per la proposta, pel teu talent
      i pel bo, bonissim poema que has parit.
      Una abraçada ben literaria.
  • Indestriable
    medusa | 05/01/2011 a les 16:19

    Deia la paraula “tu”
    i em pensava que seria
    massa veritat
    la meravella,
    inabastable del tot
    la descoberta,
    i en canvi era exacta,
    senzilla,
    per a cada un dels meus
    insòlits confins.
    Sense saber com, podia
    predir-te a l’extrem de la línia
    del mapa dels somnis
    que dibuixava,
    ja plena abans,
    sense coneixe’t,
    de qui series,
    abans d’arribar.
    Només per les nostres nits
    i l’avidesa dels llavis
    tenia sentit la vida,
    planetes rotant
    en l’univers definible.
    I aquell eres tu,
    indestriable en la línia
    de pell olorosa,
    on jo m’obria.

  • Solitud
    solstici | 06/01/2011 a les 17:27
    Solitud


    Sempre la solitud
    que s’enrosca com un llençol suat,
    nits vermelles amb el pols afuat,
    com una alarma.
    El pensament de la mort,
    i la vida
    que no basta,
    no saber com celebrar-la
    tot el que sense consciència
    ens ha abandonat,
    tot allò per sempre arrabassat.
    Tombs en l’aire carregat
    del pensament i l’estança,
    i a la vora un abisme
    que ens clava.
    La solitud com una nul•litat
    que ens secciona i arrasa.
    I molt tard, molt lentament,
    cansat, ve el matí,
    com un consol,
    com una transformació esperada,
    com el terreny on s’esdevindrà la calma
    i l’esperança en el canvi del destí
    i de les arrels de l’arbre
    on avui
    tenim l’esdevenir.
  • Sotabosc
    gypsy | 07/01/2011 a les 00:19

    T’he vist passar des de la finestra, amb la camisa per fora i amb una gorra de llana verda. Caminaves tranquil, com si el món fos per sempre. Fumaves una cigarreta que et penjava del llavi i el vent et bellugava els cabells esbullats. He sortit corrents al teu darrere i he sentit l’olor de pluja i el fred a la cara. T’he agafat de la mà per sorpresa i m’has mirat un instant. Has seguit al teu pas, però no m’has rebutjat. Hem arribat al sotabosc on sempre et cerco, al teu amagatall secret. T’he omplert de petons perquè tenia set de tu, de les teves mans, del teu sexe. Tu, t’has deixat estimar, encara que sé que no sents gaire res per mi, potser una simpatia minsa. És aquest temperament delicat que t’impedeix ser groller i ferir a les persones i aquesta ànima que t'habita plena de llibertat la que em permet perdre'm dins teu. Mentre gaudeixo del plaer del teu cos nu,
    m’imagino que l'univers som tu i jo, i el sotabosc travessat pel darrer raig de llum d'una tarda que ja s'acaba.
    Et miro quan marxes amb la camisa per fora i amb la gorra de llana verda. Camines tranquil, el vent - tossut - segueix bellugant els teus cabells esbullats. Espero que et giris per dir-me adéu amb la mirada, malgrat saber que no ho faràs.
    M'aixeco i torno cap a la barraca que em fa de llar. Sento l’olor de pluja i el fred a la cara. El goig dels sentits encara m'aclapara.

  • Sotabosc (Aquí)
    gypsy | 07/01/2011 a les 00:26

    T’he vist passar des de la finestra, amb la camisa per fora i amb una gorra de llana verda. Caminaves tranquil, com si el món fos per sempre. Fumaves una cigarreta que et penjava del llavi i el vent et bellugava els cabells esbullats. He sortit corrents al teu darrere i he sentit l’olor de pluja i el fred a la cara. T’he agafat de la mà per sorpresa i m’has mirat un instant. Has seguit al teu pas, però no m’has rebutjat. Hem arribat al sotabosc on sempre et cerco, al teu amagatall secret. T’he omplert de petons perquè tenia set de tu, de les teves mans, del teu sexe. Tu, t’has deixat estimar, encara que sé que no sents gaire res per mi, potser una simpatia minsa. És aquest temperament delicat que t’impedeix ser groller i ferir a les persones i aquesta ànima que t'habita plena de llibertat la que em permet perdre'm dins teu. Mentre gaudeixo del plaer del teu cos nu, m’imagino que l'univers som tu, jo i el sotabosc travessat pel darrer raig de llum d'una tarda que ja s'acaba.
    Et miro quan marxes amb la camisa per fora i amb la gorra de llana verda. Camines tranquil, el vent - tossut - segueix bellugant els teus cabells esbullats. Espero que et giris per dir-me adéu amb la mirada, malgrat saber que no ho faràs. M'aixeco i torno cap a la barraca que em fa de llar. Sento l’olor de pluja i el fred a la cara. El goig dels sentits encara em doblega.
  • Nota: aquestes dues línies al centre
    gypsy | 07/01/2011 a les 00:31
    no haurien de sortir. és un text seguit. Només hi ha un punt i a part després "d'una tarda que ja s'acaba."
    No sé perquè la frase del final surt al centre. Bé, és igual. La cosa és la mateixa: centrada o sense centrar.
  • Carícia
    mirna | 07/01/2011 a les 14:46
    Es faria una carícia
    per a mi
    un dia
    des d’una mà volàtil
    masculina?
    Només aquesta mà
    recompondria vida
    només la carícia
    refaria ponts
    i peces escampades
    que no em trobo,
    escindides,
    em reconstituirien,
    prendrien el meu nom.
  • Sotabosc (darrera versió)
    gypsy | 07/01/2011 a les 14:59
    T’he vist passar des de la finestra, amb la camisa per fora i amb una gorra de llana verda. Caminaves tranquil, com si el món fos per sempre. Fumaves una cigarreta que et penjava del llavi i el vent et bellugava els cabells esbullats. He sortit corrent al teu darrere i he sentit l’olor de pluja i el fred a la cara. T’he agafat de la mà per sorpresa i m’has mirat un instant. Has seguit al teu pas, però no m’has rebutjat. Hem arribat al sotabosc on sempre et cerco, al teu amagatall secret. T’he omplert de petons perquè tenia set de tu, de les teves mans, del teu sexe. T’has deixat estimar ans no sentir res especial envers mi, com a molt, una simpatia minsa. És aquest temperament delicat que t’impedeix ser groller, ferir a les persones i aquesta ànima que t'habita - plena de llibertat - la que em permet perdre'm dins teu. Mentre gaudeixo del plaer del teu cos nu i sofert, m’imagino que l'univers som tu, jo i el sotabosc travessat pel darrer raig de llum d'una tarda que ja s'acaba.
    Et miro quan marxes amb la camisa per fora i amb la gorra de llana verda. Camines tranquil, el vent - tossut - segueix bellugant-te els cabells esbullats. Espero que et giris per dir-me adéu amb la mirada. No ho fas. M'aixeco i torno cap a casa. Sento l’olor de pluja i el fred a la cara. El goig dels sentits encara em doblega.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: