Salvar les hores (Madrigal XXVII)

Termini: Fins diumenge dia 25 abril a les 10 de la nit.

Poesia o prosa poètica o antipoesia o antiprosa antipoètica.

XX

La bella agonia - I

Escoltava la teva patètica cançó,
tou de paraules estrangeres
melancòliques i distants
que res em sabien dir,
fora d'una planyívola sensació
de desassossec irrefrenable.
Violins de segles passats
parlaven d'una terra
d'un país sense fronteres
-ni de futur Càndid Volterià-,
on el so els és bandera.
I lluny de tramuntana,
i de les seves gotes d'aigua,
un piano marca el ritme,
lentament, i en el fred missatge,
degoten en un terra de cristall,
(trencadís de sensacions).
Llàgrimes de fàcil oblit
-masses líquides i esfèriques, salades-
que ni l'aire s'endurà,
les sento fora del meu cor
lluny del meu llit.
I morta la cançó,
expira en el silenci del neguit,
impregnant-me d'una àrida reacció,
contraposades percepcions,
estèrils treballs de comprensió
i algun esborrany de sentiment,
a tocar del meu pit.

Salvar les hores ens oferirà la immortalitat dels records,
La immutabilitat del que és caduc fora del nostre món particular
Bastit de tendres nits de mots, d' instants diürns d'esguards i de silencis,
Amb l'òrbita secreta de les pells tancada per un pacte de besades.

Prenyar la llum ens retornarà la vida en el bressol del consol,
Els braços que esperen un cos per aferrar-s'hi com l'onatge a la mar
Esclatant de sal i de desig al rocam viu de l'encontre,
Fins assaciar la set amb el suau vol del bes gestat en l'alba càlida.

Ensinistrar els llavis i els ulls ens salvarà del foc del bes i de la fam
De la mirada, ens fendrà fins al moll dels ossos per aprendre a viure
La magnitud de l'univers secret de la nuesa que, innocents,
Abastem amb el sol frec de les nostres mans entrelligades.

Viure tan sols ens ajudarà a comprendre la bella agonia que hi ha
A frec de pell quan el desig duu el teu nom i la meva ànsia. Sense demà.

La branca es mou; la brisa la gronxa, bressol
D'ombres i de llum, clarobscurs de la vida
Que només s'arrecera en els cors més dèbils
Quan sap que l'agonia és bella com un cos nu.

Devessall de carícies; núvols enllà, la mar i el sol
Són calidoscopi i prisma, enigma, llindar i eixida
Cap al món on les formes són òrfenes i flèbils,
I han de lligar l'existència a la figura que se'ls enduu.

Mentre el fanal escup el fastig d'un pensament vetust,
Amb fàstic i amb efluvis propers de peix putrefacte,
Dorm la glòria de l'ahir al jaç de la lentitud:

És inhòspita l'aspror dels braços que acullen el just
Sols per les aparences, desconegut el gest intacte
Que no canvia encara que el mal afecti una multitud.


d.

S'eleva el crit de la forca,
del clos que remet les dones a presó,
de la nit que batega obscura i fosca,
del dolor que no troba claror.

S'eleva el crit entremig la sordesa
d'un pantà abrupte i tenebrós,
allà on mai no vindrà cap contesta
i és esglai, i torna tot crit sord.

Respiro el plany que porta l'aire
captiu del vent dels records
els violins ploren esgarips llunyans
la foscor cobreix la nit d'absència
però sento el mòrbid cant adolorit
en les hores mortes que riuen
la nostra efímera existència.
No em deixis orfe de coratge
no vull ser miserable solitud
marcida en el darrer suplici.