RepteClàssic DCCXXXIV: La Conversa

I tant!

–Sí i tant que això és una conversa!
–Jo més aviat crec que és un guirigall. Difícil és entendre res del que es diu. Encara més difícil intervenir.
–És que tu ets molt primmirada i tens poca corda!
–Ah! Jo creia que era una bona conversadora i ja veig que estava ben equivocada.
–Bé, vist així sí que és veritat que, de tu a tu, et fas entendre.
–Ah! Doncs encara sort!
–Passa que així en grup tens poca paciència. Cal mantenir el ritme a moltes veus.
–Ah! Hi haig de pensar. Vols dir que encara que el que es parla sigui inintel·ligible, per a mi és clar, haig de posar-hi cullerada i dir-hi la meva a veure si l'encerto i algú m'escolta?
–Això mateix, veus dona? És més fàcil que no sembla!
–Ah! I divertit també ho és?
–Sí… crec que sí. Bé és socialment acceptat.
–Ah! Em sembla que ho vaig entenent. Així quan a les tertúlies de la televisió tothom parla alhora i es trepitgen els uns als altres, també és conversa?
–I tant, veus ja hi vas entrant.
–Ah! Que bé, m'agrada aprendre coses noves, ja ho saps. I m'agrada conversar. Ara mateix m'ho estic passant d'allò més bé aquí parlant totes dues.
–Va bé, però t'esquitlles. La nostra conversa anava de xerrar en grup.
–Ah! És veritat, és que em costa una mica, encara.
–De mica en mica i ja veuràs com t'ho passaràs bé quan siguem una colla tots parlant a l'hora.
–Ah! M'animes dient-m'ho, però tinc un dubte…
–Digues, digues…
–Veuràs, és que... xerrar i xerrar sense solta ni volta, a què treu cap?
–Ai! Mare meva tanta conversa i tornem a ser on érem! Ja seguirem amb una altra conversa, un altre dia. Et sembla!
–Ah! I tant a veure si ho vaig captant...

Picabaralles

- M’agraden els homes que porten faldilles.
- Doncs jo ho trobo una bajanada.
- Per...?
- Sempre han anat amb pantalons i ara això de les faldilles per què? Només per cridar l’atenció.
- Depèn de les cultures... els escocesos porten faldilles de quadres..., els països àrabs van amb túniques, els..
- Calla, calla. Tu sempre fent-te la intel·lectual! La multicultural... ecs nena sempre vols ser la més moderna.
- Ho dic perquè és veritat i tu, sols perquè jo opino una cosa has de dir la contrària.
- Ai, quines ganes de discutir. Sempre obres debats inútils. Et creus la més llesta.
- Era només una opinió. Els homes en faldilles volen trencar els estereotips
- I això de què no existeixin dos sexes, sinó que és qüestió de gènere, que hi ha qui no és binari...també et sembla bé?
- Ni bé ni malament. Són opinions. No sentir-te ni home ni dona deu ser fotut.
- Només has de mirar quin òrgan sexual tens i això ja t’ho defineix.
- Tot és més complexa...
- Mai et defineixes. De petita ja feies el mateix. Vols entrar amb les noves tendències però no en tens ni dea.
- Les coses noves em fan pensar.
- Pensa, pensa, que et sortiran bolets al teu cervell. Més val que miris a ca teva, als teus fills: amb pírcings i tatus, i sense estudiar ni treballar... No m’estranya com que sempre els hi has donat tanta llibertat surten com surten..
- No et fiquis amb els meus fills, perquè mira que els teus!. L’Elena tot el dia de compres, aquell parlar... és una esnob de manual. I l’Albert soso de collons, seguint la feina del pare per poca iniciativa amb res.
- Per què sempre hem de discutir? Mira a on hem anat a parar. D’una opinió, com una altra hem passat a atacs personals. Au nena, ja ens veurem un altre dia!!!
- Si millor. Deixem passar la tempesta. Que amaini. .

El Mundial de Qatar.


Com que només hi havia un aparell de televisió a cada casa, en totes dues ocupat en exclusiva pels respectius marits, l’Anna i la Carme es feien un tip de xerrar per telèfon, aquells dies del Mundial de Qatar. Quan els reis de la casa arribaven a mitja tarda elles quedaven al cine, a la sortida tornaven a casa per servir el sopar i després de fregar plats era quan podien comentar la pel·lícula.

—Hola, Carme. Ja heu sopat?
—Jo sí, ara t’anava a trucar. He sopat a la cuina en un moment, però en Ramon encara té les postres a la tauleta. Embadalit com està, davant la tele, crec que ni sap el que menja. Perquè fes via li hauria d’estar donant culleradeta a culleradeta, com a un nen.
—Nosaltres hem sopat a taula, plegats. Això sí, en Carles amb la mirada clavada a la pantalla. Si ara li demanés què ha menjat, tampoc sabria què dir-me. Ni tan sols m’ha preguntat què havíem anat a veure o si m’havia agradat...
—Ja t’ho he dit abans, que em sabia greu anar a veure "As bestas" amb tu, perquè quan hagi acabat aquest coi de Mundial encara estarà a la cartellera i al Ramon li hauria agradat. Ja em veig dintre d’una setmana tornant al cine amb ell... Però crec que tampoc em faria res tornar-la a veure, perquè, després dels saldos de pel·lis d’aquest estiu, aquesta potser m’ha convençut tant com ho va fer "Alcarràs".
—A mi se’m fum si en Carles la volia veure. Que el bombin!
—Dona, tampoc és això... Tampoc són d’aquells que s’enganxen als esports cada cap de setmana, com el meu germà Miquel o el marit de la Rafeleta...
—Només faltaria!
—Bé, però ara digue’m: què t’ha semblat la pel·li? Oi que traspuava realitat, malgrat les situacions límit?
—Sí, he trobat tan acurada la posta en escena que te n’oblides que estàs veient una pel·lícula. Però també hi fan molt les interpretacions: la protagonista està genial, en el paper de mare coratge. I mira que el malparit aquell...

En arribar la mitja part, van interrompre la retransmissió del partit i en Carles va aprofitar per anar a fer un riu.
—Apa, que us passeu el dia penjades del telèfon! —deixà anar quan passava per davant de l’Anna. I a l’altre extrem de la línia telefònica es produïa la mateixa escena, amb paraules gairebé calcades.

Col·lotge

- Bon dia!
- Que sigui bo també per vostè. Digui'm, què desitja?
- Conversa, voldria conversa.
- Voldria o vol?
- Ah, sí ... vull conversa.
- Doncs, són dos euros.
- Com? Em cobra abans de donar-me el que vull?
- Just és el que li acabo de donar, conversa.... Que no ha llegit el menú de tarifes? .... Miri, en lletres ben grans posa que la conversa per demanar conversa la cobrem a dos euros cada període de tres minuts, a descomptar del total de la factura final.
- Ah, no ho sabia. He llegit les tarifes i no m'hi he fixat..... Tingui, els dos euros.
- Anem bé. Ara digui'm quina mena de conversa vol?
- Bé, jo vinc perquè a un amic meu li vàreu donar una conversa de mirades i en va quedar molt content.
- És molt savi el seu amic. Amb una conversa de mirades s'aprofundeix com no és possible fer-ho amb cap altra mena de conversa.....Vostè porta ulleres. És miop?
- Sí, tinc dues i tres diòptries.
- El tarifari no ho posa, però a la tarifa de conversa de mirades per miops s'hi aplica un percentatge d'un 10% per cada diòptria. ....Ha d'admetre la dificultat que suposa per al professional fer-se entendre amb la intermediació de vidres oculars.
- Bé, ostres, no hi comptava... Però ho accepto.
- Avancem, doncs, i té idea del tipus de mirada amb què vol conversar?
- Ui, sí. La de la noia rossa amb ulls blaus!
- Pica molt alt vostè! ... Li haig de dir que la mirada de noia amb ulls blaus té un recàrrec del 100%, a la que se n'hi ha d'afegir un altre del 30% pel caprici de cabells a demanda.
- Apa!, que jo també soc una noia. Perquè haig de pagar aquest recàrrec?
- Miri, aquí no fem distincions de gènere, vostè pot tenir el que més li convingui. Aquí ens regim per l'oferta i la demanda. I la demanda de mirades de noia rossa amb ulls blaus, és el top del top. Ja hem esgotat els primers tres minuts.....Ara me n'hauria de donar quatre per continuar, perquè en menys de sis minuts no ho enllestirem.
- Sap que li dic, que se'n pot anar a fer punyetes! .... Perquè no em diu res?.....Val, val, no cal que s'enfadi que ja me'n vaig!