REPTE POÈTIC VISUAL 286. Jo i el desert [VOTACIONS]

Enllà i ençà de la boirina d’aquest desert insondable heu desfermat i deixat anar tot un seguit de poemes plens d’humanitat, amb tot allò que porta d’implícit un viatge com aquest devers quelcom desconegut.

Ara, doncs, sou vosaltres qui heu de decidir amb els vostres vots -TRES per ordre de preferència- quin és el poema que més us ha convençut.

Ho podeu fer fins el proper diumenge, 17 d’octubre, al migdia.

Som-hi, doncs.


01. Fronteres

A la frontera tangible del desert
no hi veig passes ni camins.
Dins la boira d'arena
els perfils s'esborren,
es desdibuixen entre serpentins.

Si veig una figura
que em precedeix en el camí,
miro de seguir-la i demano
als déus misericordes
que el seu sigui el meu destí.

Sé que el mar sempre arriba
però el desert tot o devora.
Arenes, camins o figures,
tot s'esborra en fronteres
irreals i boiroses de sorra.


02. Sentir-se desert

Enfront teu em sento desert,
com àrid mar de sorra
que flueix entre les dunes
sota l'ocàs d'un cel encès.
Arraulida a la penombra,
crepitant entre foc i fred,
contemplo com ma vida,
ressò d'antic paratge
d'un temps que va albergar,
són òrfenes petjades
sobre pell de mant daurat.
I ara, em trobo aquí asseguda
davant la immensitat que desborda,
albirant l'inici d'un horitzó llunyà,
enyorant camins, memòries d'arena
que la tempesta va esborrar.


03. Nòmada >

Soc nòmada
que travessa la planura
en aspra i ocre solitud.

Vinc d’un oasi
amb ulls de dona
que evoco boirina enllà.

No miro enrere
per no perdre el nord.

Els embats del vent,
salvatge i furiós,
em volen sorra en simbiosi perfecta.

Però jo soc aigua
i m’hi emmotllo
amb cada fibra que m’envolta.


04. Margaridoia

Aquest matí la llum és aspra
no goteja cap pluja fina,
però la sorra fa música.
En el desert hi creix una margarida,
i la cullo per oferir-la a qui enyoro,
ja sé que el camí serà llarg,
perquè no conec cap drecera,
però quan la rebi sabrà
que ja és primavera...


05. Sense títol

Algú ha posat
granets de sorra
un a costat de l’altre
fins fer un mantell d’or
-no hi ha camí-
per on camino.


06. Somni

Damunt la sorra gelada,
que de dia era ardent,
contemplo embadalida
aquest immens firmament.

En són milers els diamants
cosits en un mantell negre.
Il·luminen els meus somnis
de tenir-te al meu costat.

Fa molts dies que camino
esperant aquest instant.
Mirant lluny, a l'infinit
més enlloc t'he entrellucat.

Ara contemplo els estels
Sabent que el nostre desitg
ja mai aquí es complirà.
No et pot arribar el meu crit...

No viurem junts el desert.


07. Il·lusió òptica

Hui camino sobre l'arena
anant, anant, a pas a pas,
aquesta és tan esgotadora,
tinc en el meu cor el color
d'un enfilall de perles verdes
que no voldria perdre-les.
Vull portar-les entre el meu camí
en tota la meva concordança,
per a regalar-te-les en abundància.
Quan arribo al final del desert
el teu avenir se'm difumina,
crec que t'he vist entre petjades...
No sé si és algun miratge,
però sé que t'he vist i ets tu.


08. Encaminar-se

Camí que traces en la llum minvant,
sense horitzó, però el vent a l'esquena;
ni sarró, ni aigua, ni bastó,
solitari en el destí incert:

a l'atzar del que passi, amb l'ànim ferm
cap a tot o res sense manual.


09. La llar dels fur (Darfur)

El desert recull els silencis després de la matança
a la llar dels fur,
massacre en què s’escull bàndol pel color de la pell.
Grotesca satisfacció amb la humiliació d’un poble
davant la tortura, la violació, el segrest
i la mort.

Impotents, aquells qui poden, fugen de la seva terra
cercant camins d’esperança, lamentant viure en l’oblit.
Deixen enrere una casa, un ofici, potser una família,
qui sap si el dolor d’un dol inacabat.

La sang vessada embruta les mans del món, quan calla.
Qui s’atreveix a mirar-se les seves?


10. Sense esma

Camino perdut i sense esma
amb la calitja del desert
com a únic horitzó.
L’aire tèrbol, terrós,
feixuc i trist,
i un únic futur
sense ornaments,
cru i despullat,
amb només la motxilla
d’agres records
que valdria més perdre.





FORA DE CONCURS

01. Camino de rautortor

Camino,
rebutjat pel meu destí,
per camins que encara no existeixen.
Sol, desert com el desert.

Tenia una família, amics, casa,
un poble, camps, treball. Tenia.
No fa gaire, va irrompre la perfídia.
La vida va perdre la raó d’ésser.
Difícil de pair, difícil d’oblidar.
Impossible.

Algun cretí pensa potser que he tingut sort
perquè estic viu?
Viu, dins d’una vida cadàver?
Sang sota el llit, sang fins als núvols,
sang, sang i més sang,
l’escorxador de l’apocalipsi.

Camino.
Hi ha alguna mà amiga
més enllà del mirall de sorra?


02. Desert enllà de rautortor

Necessito caminar
molt enllà de no sé què
i no vull mirar enrere, no em cal.
Si em preguntes perquè ho faig,
no ho sé, però camino malgrat tot.
Fa dies que transito pel desert
sense nord ni meta
i potser sense esperança.
De vegades penso que estic somiant
i que no puc despertar-me.
Me’n vaig, emigro, fujo?
Qui sap si el que intento
és trobar algun lloc nou,
inèdit, on pugui ser qui sóc.