Repte Clàssic DCCLXIII Moment de plenitud. Comentaris i veredicte

Relats presentats
------------------------


Condescendència (o profètica)

Endormiscat, l'individu ronca a cor què vols. Descansa, amb la pau dels justos, satisfet de la feina enllestida. És diumenge i no li cal tenir constància de l'hora, ni tan sols de què farà durant tot el dia. Més aviat somnia, amb imatges vívides, en tot allò que ara el rodeja. La volta del firmament ben atapeïda d'estels, la terra fèrtil curulla de verdor i de rastres dels animals i de les bestioles que hi habiten, la mar que empara peixos i monstres marins, el cel reblert d'animals alats. També pensa en les llegendes i les faules que suscitarà aquesta feinada dels darrers dies.

Un desfici inexplicable li ha insuflat la inspiració i el desig de crear sense mesura. Amb tot l'ànim encès, ha treballat amb un gest de les mans ple de perícia allò que el seu magí ideava, com un caprici capaç d'engendrar-ho tot. Es remou en el jaç, murmura mots intel·ligibles on la satisfacció s'hi intueix, i un somriure amb certa subtilitat se li dibuixa als llavis. S'abraça a la dona nova de trinca, i remembra la còrpora atlètica del seu company, tan fidel a la imatge que havia imaginat que se'n meravella.

Endormiscat, l'individu ronca a cor què vols. L'observes amb un bri de condescendència, mentre li xiuxiueges a cau d'orella un nou lliurament de premisses. Aquestes seran el germen d'un reguitzell de somnis des del deliri i la benaurança a la profecia i la fi. Deixes les ordres ben clares al fons del seu subconscient, hi poses l'accent en què l'individu estigui convençut de les seves capacitats i de la seva destresa i, amb una ganyota sardònica, abandones l'estança.

Desfàs el camí que has recorregut fa una estona i recapacites en allò que has aconseguit tan fàcilment. I aquest rictus es metamorfosa en una rialla prou forta per a despertar aquell personatge que, amb ulls entelats de son, t'observa allunyant-te viarany enllà. Però no pararà esment en tu. El distraurà tot el paisatge que l'envolta. Intuirà que és gràcies a ell tot aquest espectacle de bellesa i de fecunditat. I veurà que tot el que ha fet és molt bo. I hi haurà un vespre i un matí, i serà el setè dia. Encara. I seguirà reposant de tota l'obra que ha fet.

Mentrestant, tu ja hauràs abastat el teu reialme subterrani, i aquella pobra ànima continuarà creient-se omniscient, omnipresent, omnipotent pels segles dels segles.


I ja em van veure prou

Jo, sabeu?, vaig néixer en un barri humil, però amb uns pares honrats que s'escarrassaven per la seva Rosita i els altres sis germans.

Les cançons?, ah sí, les cançons les vaig aprendre escoltant Ràdio Tele Taxi al forn on treballava perquè el pare es bevia la setmanada cada dissabte, quan cobrava.

Per això havia d'estar dreta darrere del taulell, dia si, dia també, des de les sis del matí fins a les vuit del vespre amb l'afegit que l'hora de plegar era la de més feina, la del berenar de les criatures.
Estava tipa de tallar les tornes, pesar-les i no encertar mai el bocí correcte. Cansada de triar barres per clientes pesades; aquesta no, una més blanca, aquella altra no, massa cremada. M'oblidava de lliurar el bastó als nens i la mestressa em renyava; deia que era cortesia de la casa i feia vendre més. Jo només volia cantar la bienpagá i a tu vera, que em sortien de puta mare.
Per acabar-ho d'adobar, havia de parar els peus al forner que em grapejava fins i tot al davant de la seva dona. Quin fàstic quan aprofitava per refregar-me l'engonal en posar les barres a les lleixes i em tocava el pit amb els colzes quan passava prop meu pel taulell!.
Perquè la meva il·lusió era cantar. D'amagat, telefonava a l'emissora per demanar cançons. Quina il·lusió quan el Justo em dedicava amigo conductor de la Perlita i deia: "para Rosita, del horno de Sant Adrià, con mucho cariño".

Fins que ja no vaig poder suportar més aquell esclavatge. Vaig demanar permís per plegar més d'hora i, com que duia uns botons de la bata mal cordats i em llepava subtilment el dit tacat de crema amb expressió múrria, el forner va dir que és clar, que ja entenia que una nena de setze anyets s'havia de preparar i estudiar comerç i que quan tingués el títol podria encarregar-me de passar-li els llibres, que a casa seva sempre hi tindria feina.
Li vaig fer un petó a la galta, procurant no apropar-me al davantal enfarinat. De cua d'ull, mirava la Guzzi del meu germà gran, l'Evaristo, a qui tothom deia Elvis, que m'esperava a la vorera, sota la pluja. A la bossa, doblegats, portava els quatre duros de la caixa que em pagarien el bitllet de tren fins a la fama.


Recuperar Bellmunt

Serà una subtilitat sense importància, però m'agradaria mantenir l'eufòria a mig gas, així que prou de whisky. Abans que la consciència se m'enterboleixi necessito fixar l'atenció en una imatge que em procuri serenitat. La que més, potser, aquella panoràmica des del mirador del Santuari de Bellmunt, no pas la de l'última vegada que hi vaig pujar, amb seixanta-set anys i al límit de la resistència perquè la colla de senderisme havíem començat la caminada des de L'Esquirol, sinó la de cinquanta anys abans, quan sortia de Sant Pere, hi arribava sense massa esforç i, en un estat de plenitud que m'obligava a omplir els pulmons d'aire fins gairebé fer-los esclatar, restava embadalit contemplant aquell petit món als meus peus: muntanya avall, passat Torelló, la Plana de Vic oculta per una boira espessa que no escampava fins al migdia; més enllà, al sud-oest el Santuari d'Els Munts i el Lluçanès, al sud el massís del Montseny coronat pel Matagalls i al sudest el Collsacabra, amb el perfil característic del Pla d'Aiats i Cabrera separats per l'osca del Coll del Bram.

No, ara no et vull aquí, Laura. Ara no vull recordar el camí que vam fer plegats ni la meva covardia en posar-hi fi. Ara no m'ho puc permetre, ni puc permetre que els flaixos d'aquells estius entre Sant Feliu i Palamós s'hi interposin i desplacin la serenor contemplativa des de Bellmunt. Ara que m'havia afermat en el propòsit del punt i final no puc afeblir-me i acceptar pròrrogues que em farien acabar desistint. Vull recuperar la innocència perduda. Necessito recuperar Bellmunt.

No, a què treu cap ara reviure el record d'aquella maniobra canallesca a l'empresa, que va comportar la no renovació de contracte a tres auxiliars, l'acomiadament de dos treballadors amb més antiguitat que jo i el meu ascens saltant per damunt d'en Manel, que em precedia en l'escalafó i que em tenia pel seu millor amic? El mal fet ja no té remei i ara mateix no estic en condicions de penedir-me'n sincerament, no és el moment. No vull exposar l'ànim a res que em pugui dur a fer-me'n enrere. Necessito recuperar Bellmunt. Necessito recuperar aquell Bellmunt...

Sembla que el lorazepam comença a fer efecte, perquè la son s'apodera de mi. Espero dormir profundament quan li arribi el torn al pentobarbital sòdic que em va facilitar el carallot del meu cunyat veterinari. M'agradaria lliurar-me a la mort sense adonar-me'n.


Comunió

La primera vegada va ser amb un noi que també era verge com ella i de manera maldestra, van trobar-se despullats al llit, sabent només el què els havia explicat els seus amics i amigues més avesats. Va ser una trobada amable, però no va sentir la satisfacció de la qual parlaven com la gran descoberta. Després es va enamorar bojament d’un altre amb qui hagués anat fins a la fi del món. Ella només el volia complaure però com que era un enamoradís, cada dos per tres tenia dubtes de què sentia per ella. Així que es van separar i va ser quan ella va començar a buscar, desesperadament, un home que la satisfés. D’un llit a un altre, d’uns braços a uns altres... però mai en tenia prou. D’aquestes experiències, però, va descobrir el plaer, que no necessàriament es corresponia amb l’estimació.
Se sentia partida: amb alguns gaudia molt i amb d’altres que li agradaven, era incapaç de passar-ho bé.
S’adonà que entre l’enraonaria de les monges i la propaganda de l’amor romàntic amb la qual havia estat educada, l’havien partit pel mig.
Tenia com una barrera que li impedia lligar plaer i amor.
Això la va portar a un desassossec que no podia controlar. Va renunciar a estimar i a ser estimada com ella volia.
Però coses de l’atzar, quan ja no ho esperava, el va conèixer, es van fer amics i van gaudir del sexe des del primer dia. Sense tabús i sense promeses, les seves trobades van anar aprofundint el que sentien un per l’altre.
Va ser una nit que no recorda quan, després de fer l’amor, que es van abraçar amb tot el cos. Amb els braços i les cames entortolligats van formar un bressol que embolcallà el més pregon dels dos. Va pensar i em sembla que ho va dir en veu alta: tant de bo ens moríssim com avui, estimant-nos.
Perquè no va ser només l’encontre amb l’altre, va ser com si tot l'univers l'abracés.
Li va venir el cap la paraula comunió, que havia rebutjat per les connotacions religioses, però que ara entenia com un moment de plenitud.


BROU DAURAT

La Manela s'alça d'hora. A les sis ja és fora del llit.
Està nerviosa. Avui els tindrà tots a taula i ella ja no és la mateixa d'un temps ençà.
Ja li diuen que s'ha fet gran, però encara no se'n sap avenir de com va perdent…
Ella que gaudia de preparar uns àpats abundants per a tants, ara s'atabala quan n'hi ha de venir només quinze entre fills, nets i afegits.
Però ja els ho va dir: – Faré escudella i prou! Vosaltres porteu les postres!
És clar que avui farà un invent amb el brou. Ho va llegir en una novel·la. És que això de llegir no ho ha perdut pas. La seva afició preferida. Llegir i escoltar la ràdio. Que no li vinguin amb la televisió… la caixa "tonta" n'hi diuen…
Bé rumia, el canvi en l'escudella serà tan subtil que frisa per veure si se n'adonaran.
Feineja tot el matí fent bullir les carns, els llegums i les verdures. Ah! És en les verdures que hi ha el canvi, però esperarà que ho notin sense dir-los res.
Són hores del xup-xup, no és una menja difícil de cuinar, però vol molt de temps. Ja cap al final cou les pilotes i les botifarres. La negra els agrada d'allò més, aixafada amb la col, i patata…
És hora de parar taula. Es van oferir a ajudar-la, però ho va refusar. Només ella sap com li agrada posar les grans estovalles tan blanques. Aquelles que tenen les inicials que va brodar-hi de joveneta quan preparava l'aixovar. I la coberteria i la vaixella i la cristalleria de les grans celebracions.
Una de grossa en celebren avui. Els seixanta-cinc anys del fill gran i els seus vuitanta-cinc, que van néixer el mateix dia i més, sols que amb vint anys de diferència.
Quina manera de fer ballar el cap amb tants pensaments…
Ja han arribat tots. Moltes rialles, abraçades i petons.
Seuen a taula i els lliura la sopa de galets. Fumeja i…
– Què li has fet al brou, àvia? La més petita de les netes ho ha vist que és diferent.
– Per què ho dius?
– Àvia! És daurat!
Aquest és el moment de plenitud que desitjava. Se n'ha sortit molt bé!
Amb tot no els dirà el secret del brou daurat. Pertany a la cuinera i a aquella novel·lista que ho va escriure sense donar-hi importància.
UN MOMENT DE SORT

Havia lliurat la vida al que havien decidit per ella. Estava contenta. Vivia tal i com volia o això creia.
És curiós com la subtilitat de l'educació, la família, l'època, actuen com un cuc persistent que et menja l'ànima, les idees... On queden els somriures, el sentit de l'humor, l'essència?
La pròpia consciència normalitzava situacions, moments, tractes gens normals...
La rutina, la comoditat. Trampes planeres que esquivaven les muntanyes que volia pujar!
Inconscientment, vivia en un límit a punt de trencar-se; se li exigien canvis que altres no eren valents per fer.
Va tenir un moment de sort.
Un puntal de la seva vida va decidir fer un canvi. El va recolzar, animada per aquell tom, la valentia d'espolsar-se de sí mateix les pròpies mancances.
Un dia, era a casa i ell va arribar, blanc com un full de paper. Dues paraules: "M'he equivocat".
La vida és tan subtil, el lliurament a l'abisme fa tanta impressió! Només calen dues paraules per sentir com es trenca la corda que et sosté, com el cor se't parteix per la meïtat, com et veus caure en un forat sense fi.
Si, ell s'havia equivocat. Si, ella i la seva vida se'n van anar a fer punyetes.
El camí va ser llarg, preguntes a respondre's, patiment, lluita, moltes muntanyes per pujar.
Els amics li repetien la sort d'aquell moment que la va ajudar a veure la llum, que li va obrir el camí al canvi.
Se'n va fer creus de les pors que generen els canvis a les persones més properes, tanta que no van parar d'intentar boicotejar-la. No va ser fàcil. Tampoc es va deixar vèncer. Però això seria una altra història.
Te 40 anys i està a l'auditori de la Facultat de Psicologia. Sent emoció i incredulitat. Ha pogut esquivar tots els impediments que li van lliurar a cops de pal, paraules enverinades, vides frustrades. Malgrat el dolor, què li tindrà l'ànima trencada durant molts anys posteriors, és el seu moment de plenitud, sent l'èxtasi de la victòria, la satisfacció de l'auditori que l'acull amb dolçor. L'èxtasi fa que el seu cos tremoli, que les llàgrimes ploguin dels seus ulls, sent calfreds, rep tantes carícies que aquest moment de plenitud li recorda el plaer que la fa arribar a l'orgasme.
Sap, però, que li costarà recuperar la pau i que mai rebrà la complaença dels que no l'han volgut veure triomfar.


Només Euclides, en solitud, ha contemplat la bellesa nua

Havia estat tota la tarda lliurat a l'elegant i cristal·lina resolució d'un problema d'oscil·ladors harmònics. Els seus sentits encara eren afectats per la insòlita i subtil precisió dels vectors de l'espai de Hilbert i continuaven enlairats per les sensacions que només la perfecció del que acabava d'experimentar li podien proporcionar. Només en moments com aquests entenia que el nirvana podia ser un estadi accessible als mortals. Però li era impossible admetre que s'hi pogués arribar fora de l'àlgebra lineal.

Surant en el seu somni, sense ser conscient de com ho va fer, es va trobar davant la porta de casa de l'Emma. La va obrir amb la seva clau i, amb pas vacil·lant, va anar a l'habitació i obrí la porta. Tal com li havia dit, estava allí. La seva forma admirable, harmònica, de contorn perfectament definit, amb uns límits que englobaven l'excel·lència i noblesa de l'infinit, l'atreien com un poderós imant.

S'hi va acostar, emocionat, va allargar els braços i la va prendre amb les mans.
"Però què fas, perquè agafes l'esfera que m'ha regalat ma mare?" La veu el va espantar. Era l'Emma que, nua sobre el llit, li parlava de forma cridanera. Pertorbat, sense saber articular una resposta, va girar cua i va sortir de la casa, corrent, amb l'esfera a les mans.


Comentaris i veredicte
-------------------------------

Condescendència (o profètica)

Un creador original descansa satisfet de la seva obra. Ha tingut un desfici inexplicable per engendrar-ho tot. Seria el moment de plenitud. L'individu creat rep en el seu subconscient les ordres i normes amb les quals haurà de funcionar.
No serà conscient de qui l'ha creat, que ha estat creat per un altre individu, sinó que amb un cert fetitxisme es torna cap al creador original, sinó cap a la seva obra de gran bellesa natural.
L'actor principal desapareixerà un cop feta la seva obra, l' "home", i li semblarà a aquest "home" que ell és l'autor de tot el que hi ha. Un procés, doncs, contrari a la alienació religiosa per la qual la pròpia humanitat sublima la seva essència i es transmet cap a un ser superior en qui dipositaria tot el que l'home representa.
Ric lèxic i original història. En la qual el moment de plenitud queda en cert sentit desplaçat.


I ja em vam veure prou

Complex mon dels suburbis de la gran capital en un entorn de certa necessitat on es barregen somnis amb la dura realitat de barriada obrera.

Els personatges semblen trets dels anys 50 o principis dels 60. la cultura és musical. La trama engloba família i treball i la necessitat de fugir cal al mon dels somnis que reeixiran o no. Poden molt fàcilment acabar a la Model o a la presó de dones de la Trinitat.

És franquisme sociològic: abús o espavila't. Servirà la picaresca individual per salvar una vida individual? El relat culmina amb la sortida corrents del sub-mon com un descans i una venjança satisfeta.


Recuperar Bellmunt

Bellmunt és per l'autor aquell indret poètic, esplèndid que s'ha assolit en la joventut en un moment de plenitud i que ara en la maduresa avançada costa d'assolir. La vida no ha estat tan generosa i bonica com podia fer preveure les magnifiques vistes de lluny, des de dalt, de la realitat. El protagonista no vol meditar ni recordar el passat. Parla amb ell mateix, amb el seu record de les coses, perquè sembla trobar-se sol. Davant seu es perfila la mort que possiblement ell mateix s'auto provoqui essent clar que aquell Bellmunt de plenitud ja no tornarà.
Poètica de l'enyorança.


Comunió

Les necessitat físiques i emocionals no concorden: unes lliguen i les altres volen ser lliures. Però hi ha una necessitat de plenitud de comunió on les dues facetes, física i espiritual es trobin. La cerca és difícil però en cas de trobar l'alter ego la energia generada per la fusió (igual que la nuclear) és superior a totes les altres. Repàs emocional a la recerca de la plenitud.


Brou daurat

Ens transporta a aquell moment que sembla marcar, per a la protagonista, el punt més àlgid de l'existència. Aquell que, semblant d'eternitat, donarà pas inevitablement a la caducitat de la vida, tot deixant al mateix temps un bon record en els que seguiran. Molt ben ambientada la reunió familiar amb un primogènit totalment identificat amb la mare. Els detalls en aquesta vida acaben sent molt important: les tovalles, la col, la pilota, les botifarres. Entranyable. Res no importen les petites diferències que segur que sorgiran a la sobretaula.


Um moment de sort

La protagonista du una existència relativament plàcida en els convencionalismes en que l'han educat. Un sobtat trencament emocional li permetrà salvar les traves que aquest canvi de rumb li provoca i encarar i enfrontar-se a allò que veritablement desitja que és obtenir el reconeixement acadèmic, és a dir el reconeixement a la qualitat de la seva persona. Es pot parlar de sort? O la sort ens la busquem i hauríem de parlar de determinació?


Només Euclides, en solitud, ha contemplat la bellesa nua

Un magnífic homenatge al pensament pur, ja ho diu el títol (que és una cita), i comprenc aquest sentiment que, en una altra de els seves lliçons (l'anterior, sobre expressions d'incredulitat) expressa Kefas. Semblaria que el pensament té autonomia pròpia, vida, fora del cap del pensador. O potser "només" és un artefacte de la ment per abastar la realitat, qui sap! Les formes naturals, esplèndides, quedarien en un segon terme. Només aquella esfera perfecta (que la mare lliura la filla) seria l'expressió màxima de la bellesa. Quelcom inabastable (allò que lliura la mare!) sinó és en la solitud de l'estudi.
Magnífic, ja m'estava imaginant, més ordinàriament, un simple vector per l'esquerra ( o per la dreta, tan se val) encarant disciplinadament una ordenada matriu i creant un nou vector...deixem-ho aquí.

M'heu sorprès molt agradablement: em pensava que aquest tema no donaria tan de si. La plenitud sol ser cosa d'un moment, però és recordada sempre. Plenitud pel reconeixement que pot comportar i/o plenitud interior. Us agraeixo, de debò, l'esforç que hi heu dedicat.

Com a relat, m'han agradat més, perquè els he trobat més harmoniosos i literaris, els de Ginebreda i de Prou bé. Per lèxic i tècnica m'ha agradat el de Deomises, com a expressió profunda de sentiment Joan Colom, i com a expressió de la contradicció humana el d'Atlantis i el de MontseMO. El de Kefas l'he trobat molt bo, redó de plantejament, però "tangencial" al tema.

M'inclino, pel de Ginebreda amb el seu relat viu, social amb vívides personificacions ben reals que interactuen.