LA SALA SENSE RELLOTGE

LA SALA SENSE RELLOTGE

No sé si era somni o memòria prestada. Vaig entreobrir una porta que no tenia pom i vaig veure el Purgatori: no flames espectaculars, sinó una sala d’espera immensa, neta i sense cap rellotge. L’aire no feia olor, i tot semblava esperar amb mi. Vaig respirar fondo. Sense pressa. Hi havia gent asseguda en bancs de fusta clara, amb els ulls baixos i les mans quietes. Ningú cridava. Ningú no es queixava. De tant en tant, una veu sense cos pronunciava un nom, i algú s’alçava sense pressa, com qui sap que l’espera no es pot escurçar.

Vaig preguntar a un home de bigoti gris quan hi duia. Es va mirar les sabates, va pensar una estona i va dir:
-No ho sé. Aquí no es compta el temps- va deixar anar un sospir curt. -Es mesura el que et falta per acceptar.
-I que falta?- vaig gosar dir. Va somriure amb una tristesa prudent:
-A cadascú, una cosa petita. A mi, demanar perdó sense posar-hi condicions.

Vaig mirar els bancs. Ningú no s’impacientava. Algú movia els llavis sense so, com si assages una frase. Una llum tènue filtrava per les finestres altes, i la pols hi ballava sense presses. Quan vaig retrocedir, la porta es va tancar sense soroll. Encara ara em sorprèn el gest de mirar-me les mans.






..