Repte 292. Quan plou...

Uns retocs només. Com aquells de la senyora quan ix a fer un tomb.
I és que un follet 'dito/neuronal' -és a dir de dit i neurona- m'havia gastat una brometa al nom de l'invent i alguna que altra paraula.
Segueixen 350 clavades! (Dixit comptable word). ARA SÍ!


En Jaume Cunill i Milà -dels Cunills de la Selva i dels Milans del Bosc Cendrellós- és inventor. Inventor d'andròmines estrambòtiques i supèrflues, inversemblants: tinta invisible per enamorats, que apareix apropant la missiva al cor; detectors d' intensitats i olors d'aires personals extraviats... ( Per informació estricta del lector, direm que aquest invent va tenir una gran acceptació al darrer Congrés de Portadors de Flatulències Vàries i Catipens Homologats).

Això sí; de tant en tant, quan plou sobretot, fa un invent interessant per la indústria.

Anem a pams, però. En Jaume marià amb una pubilla, Na Sensviolada Moneial i Masnou -dels Moneials del Camp i dels Masnous d'Arrimatela-. La senyoreta Moneial, una mica molla, càndida i cridanera en certes nocturnitats amatòries, havia aportat al matrimoni, per part de mare, una grandiosa heretat a la Tinença, la qual havia comprat el besavi matern, una mica torracollons però espavilat, allà per la desamortització de Mendizàbal.

I va ser precisament la nit de noces, fent ús del matrimoni, i mentre escoltava la pluja als vidres de l'habitació i els ais de la senyora al llit, que tingué un il·luminació grandiosa,com la claror exagerada d'un llamp que caigué prop de la casa: inventaria el paraigües multivalent! I a l'instant se li quedà flonjo el membre amb que enllustrava la parenta. Emperò, inventà "Perquanplou", durant dos dies de tronada. Un utensili tan exageradament gran i estèticament repel·lent que no tingué cap èxit, però. Sí que n'ha tingut, la seua darrera patent, el ‘tap imperdible'. Una revolució mundial, des que la coneguda empresa fabricant de begudes refrescants CC&C l'ha adoptat en totes les variants d'ampolles. Òbviament, l'anomenada indústria ha aprofitat l'avinentesa per duplicar el preu dels seus productes.
L'artefacte és simplement un tap normal, però unit a l'ampolla per un fil resistent. A més a més, cada ampolla, i a l'engrossiment superior després del coll, té un receptacle on poder encaixar-lo, cas de tenir-la oberta i no voler deixar penjant el tap. "És, més que tot, per no ferir la sensibilitat de certes persones a les quals el penjoll del tap pot fer nosa", declara l'autor.

La vida és plena de dies insuportablement normals; lluminosos, alguns; xafogosos, d'altres; fins i tot grisos i indefinits. La gent malda pels dies insípids en què passa allò que sempre passa, allò que els avorreix i que freturen per a no mullar-se, per a no espatllar-se el crepat de la perruqueria que els atorga la falsa sensació que han embellit alguna cosa. Els costa entendre que l'aspecte humà és bell de natural o esdevé esperpèntic. I en aquest dies oficiosament correctes, la Marga i jo no podem fer gaire més que mirar-nos amb aquell foc que només nosaltres dues comprenem. Flama de passió incompresa, súblim com totes, única com cap. Amor perseguit pels esclaus de la norma, servidors del de sempre, de la insipidesa de les formes consensuades per un eixam d'insectes que es pensen que són la raó de tot l'univers. La llum esclatant dels dies secs els atorga el poder heretat dels seus ancestres, i estenen la catipén de l'orgull hipòcrita dels qui es pensen que són bons i no fan altra cosa que reproduir el rebuig instintiu dels animals de la selva envers aquells que són diferents per la raó que sigui. S'enllustren les sabates; es raspallen l'abric de pell de visó; es maquillen el solc enfonsat de sota els ulls; xarrupen anís per a vèncer l'angoixa, inconscients de les seves pròpies repressions; van a misa per a evitar l'infern; i com a bones torrecollons escridassen els immorals per a sentir que tenen alguna raó per la qual lluitar i exclamar-se, que la seva vida és una milícia contra el mal que inventen, mentre el mal brolla del seu interior sense que ho sàpiguen. Intento no pensar en aquesta merda de poble de senyors i de senyores, de palauets i protocols. Miro per la finestra i tinc una esgarrifança quan descobreixo un feix de núvols plumbis que s'agombolen pel cel de l'urbs. Esclata un llamp, arriba el retruny; és el senyal. Surto de casa en pijama; al carrer no hi ha ningú. El ruixat em xopa la tela blanca i flonja, i l'aigua em transparenta els mugrons i la borra de l'entrecuix. M'afanyo, veloç, fins al correló de darrere l'església. La Marga és allà, esperant-me. Ens besem lliures dessota els trons, i desitgem que mai més no surti el sol.

Plovia a bots i barrals aquella tarda d'octubre quan ens vam conèixer.
Anaves corrent, entrenaves per la marató de París, volies baixar de les dues hores quaranta minuts. Eres disciplinat, anaves cada dia corrent des de casa fins a l'universitat; els companys et duien els llibres al cotxe. No coneixia ningú amb aquesta capacitat de voluntat i sacrifici.

De vegades, et posava a prova, et deia:
- va, avui no entrenis, queda't amb mi
- no puc, l'esforç és la base del triomf
- carinyo, fem un clauet…
- després de l'entrenament, no siguis torracollons, dona…

Vaig veure que eres ben cabut. Un paio fort mentalment, just el que necessitava per compensar la meva fragilitat emocional.
Quan tornaves tot suat, et tocava, no hi havia ni un trosset de tu flonjo, estaves electritzat; aleshores, baldat i extenuat, el sexe era millor, més salvatge i animal, menys civilitzat de l'habitual.
Sempre et recordo corrent sota la pluja, xop, amarat de natura, amb els ulls brillants i amb aquella elegància natural que posseeixen aquells qui creuen en ells mateixos. Estudiaves i corries, corries i estudiaves. Em vaig enamorar del teu cervell, de la teva voluntat indomable, de la intel·ligència que traspuaves malgrat la teva joventut enllustrada.
Jo sortia amb les amigues, anavem al "Pirret" a xerrar, tu em retreies que anés a aquell catau amb catipén de fum insuportable i gent banal

- vas amb gent frívola, amb imbècils frívols que et van al darrera
- i tu vas a córrer sota la pluja, dia sí, dia també i estic més sola que la una
- no saps estar sola?

Com em treies de polleguera!, ara m'ho miro amb distància i sé que estàvem predestinats a barallar-nos i a estimar-nos a parts iguals. Ets dur, ets un supervivent. La gent que no et coneix creu que ets un nen de casa bona on tot li ha estat donat. No t'han vist com t'he vist jo, corrent amarat sense temps ni destí marcats, essent natura en moviment, respirant acompassat amb el batec de la terra i del fang que trepitjaves.

350 paraules + 1 asterisc
;-) Petó.

------------------------------------------------

La casa feia una fortor insuportable. En Mike es tapava el nas amb un mocador mentre inspeccionàvem, amb rapidesa i pistola en la mà, habitació per habitació.
La pluja seguia caient amb la mateixa força feia tres dies. El terra de pissarra estava ple del fang que arrossegàvem amb els peus.
No compreníem d'on provenia aquella fetor putrefacte. Els veïns havien trucat al departament per donar-ne l'alarma.
―Quin catipèn -va dir en Mike a corre-cuita per agafar el mínim d'aire viciat.
―Això és perquè ets novell -li vaig respondre.
Era l'últim a arribar al departament, i tenia un deix de supèrbia que convenia mantenir-li a ratlla.
―No siguis torracollons -va contestar.
Va obrir la porta de la cuina i la pudor el va fer recular.
―Si que ets flonjo -li vaig dir.
Ell va quedar encongit. Ja està bé que els principiants s'arronsin.
En tota la casa no hi vam trobar res d'anormal. Estàvem marejats quan vam sortir a fora. La pluja seguia sent torrencial.
―No té soterrani, la casa? -va preguntar aleshores en Nike, estranyat.
Vam tornar a entrar. Sota la catifa de la cuina hi havia una trapa. En obrir-la la pudor es va escampar amb la bravor d'una metzina.

*

Els tècnics van notificar que la pudor provenia del cos d'una dona que feia tres mesos que era enterrada a terra. La pluja havia desmanegat el seu jaç mortuori.
―Aquesta és la prova concloent -va dir en Mike en acabat de llegir l'informe.
―Molt bé! -el vaig aplaudir-. I què conclou, si us plau?
―Que Rino Michelangelo va matar la seva dona.
―I ara! I com has arribat a aquesta conclusió?
―Perquè la casa era d'ella. I ell n'havia denunciat la desaparició.
―Sí que saps coses, principiant -li vaig etzibar.
―Et penses que vaig sortir cap allà sense haver fet algunes comprovacions?
―Has treballat bé, nano -vaig haver d'admetre-. Aquest serà un èxit del departament.
―Ni pensaments. Portarem aquest paio a la garjola i aquest serà un èxit meu i només meu -va dir, tocant-se el pit- I ara, ja pots enllustrar-me les sabates, veterà -va reblar, superb.