Detall intervenció

Realitat

Intervenció de: diumenge | 16-05-2013

Ningú no va aturar-te,
ningú no et va fer caure
de l’èxtasi celest,
ningú no va intentar
mai temperar-te,
ni retornar-te al nostre món
mediocre i modest.
Va ser l’aspra realitat,
en sec,
qui va frenar-te,
l’element més poderós
que no havies previst,
aquesta força cabdal
que, volent, ignoraves,
i que acaba caient
damunt de tots,
implacable,
amb escreix.

Respostes

Deixa
Tanganika | 09/05/2013 a les 15:07

[Respondre]

Deixa...
Deixa que salti, que rigui,
deixa que vibri, que somrigui,
deixa que em trobi,
deixa que trenqui el sostre.

Deixa...
Deixa que giri, que rodoli,
deixa que cridi, que oblidi,
deixa que em perdi,
deixa que esberli el terra.

Deixa.

TGNK

No al desànim!
magalo | 10/05/2013 a les 12:19

[Respondre]

Que es això que avui
Fa que em sentí dèbil
Em pren l’energia
I la vitalitat

Ja només llevar-me
M’he sentit més feble
Del pit em pujaven
Ganes de plorar

No em dona la gana
Que em deixi sense esma
I aquest fort desànim
L’he de fer marxar

Respiro ben fondo
Faig un gran somriure
Que es prepari el dia
Que serà genial

Pròrroga (o Incrèdula)
deòmises | 12/05/2013 a les 21:03

[Respondre]

T'he esguardat aquesta nit estrellada, de nou,
En l'èxtasi de retornar al cel dels teus llavis
On no hi ha lloc per a rellotges ni astrolabis
Que indiquin un rumb quan s'ha perdut el seny.

No m'aturis ara que les mans recorden que plou
A qualsevol lloc del món perquè mai no s'oblidi
Octubre ni el tacte de la teva pell, record ferreny.

M'has observat, incrèdula com la primera nit,
Com qui reconeix la vida recuperada, la tendra
Paraula pronunciada on s'agermanen la cendra
I el foc, i has sabut que desitjo el teu ardit cor.

No t'aturis ara que la lluita pren part de l'ordit
Del moaré dels cossos perquè, quan em cridi
La teva veu, em tindràs amb la joia que no mor.

d.

Pròrroga (o Incrèdula)[aquí!]
deòmises | 12/05/2013 a les 21:04

[Respondre]

T'he esguardat aquesta nit estrellada, de nou,
En l'èxtasi de retornar al cel dels teus llavis
On no hi ha lloc per a rellotges ni astrolabis
Que indiquin un rumb quan s'ha perdut el seny.

No m'aturis ara que les mans recorden que plou
A qualsevol racó del món perquè mai no s'oblidi
Octubre ni el tacte de la teva pell, record ferreny.

M'has observat, incrèdula com la primera nit,
Com qui reconeix la vida recuperada, la tendra
Paraula pronunciada on s'agermanen la cendra
I el foc, i has sabut que desitjo el teu ardit cor.

No t'aturis ara que la lluita pren part de l'ordit
Del moaré dels cossos perquè, quan em cridi
La teva veu, em tindràs amb la joia que no mor.

d.

Res ens pot aturar
Galzeran (homefosc) | 15/05/2013 a les 23:34

[Respondre]

Res ens pot aturar

Era de nit... pots tenir-ne la seguretat?
Sé que les lluernes m’aclaparaven
i no em deixaven veure més enllà
dels meus àrids ardors.
Volia aturar el temps per fumar-me’l tot
en un etern instant de fred sobtat.

Et veia, i no sabia on erets.
I en tancar un segon els ulls
ho vaig perdre tot, el màgic somrís,
el plàcid miratge,
el sofert nord del teu caliu.
Ni el record del teu perfum, no vaig retenir.

Durant la fosca nit intuïa personatges estranys,
embellits per parracs estrafolaris,
volant en el cel incert d’un món intangible.
Amb els ulls clucs i negats,
perseguia temps millors, cercant la llum
que m’aparti de l’oblit dels somnis
irreals que envolten el mal seny,
per raure lluny de la serenor íntima,
aclaparant-me en els no sentits
de paraules banals.

Avui he notat la claror del migdia
atansar-se i mirar-me amb els ulls
d’un ferotge felí, i amb l’enrenou silent
dels raigs solars, he buidat del pit,
el nucli de totes les pors.

Perquè hem viscut tocant el cel, arran
del teu caliu, respirant els somnis de sols lluents,
somriures d’aire efervescent,
sé que res em pot aturar.
Et vaig ocultar en el costat fosc i solitari del meu cor,
però sé que et retrobaré i res podrà evitar
que tornin els bons temps.
Vivint recollits, sota l’ombra
d’un arbre que dibuixa el bosc,
sé que res ens podrà aturar.

Realitat
diumenge | 16/05/2013 a les 14:24

[Respondre]

Ningú no va aturar-te,
ningú no et va fer caure
de l’èxtasi celest,
ningú no va intentar
mai temperar-te,
ni retornar-te al nostre món
mediocre i modest.
Va ser l’aspra realitat,
en sec,
qui va frenar-te,
l’element més poderós
que no havies previst,
aquesta força cabdal
que, volent, ignoraves,
i que acaba caient
damunt de tots,
implacable,
amb escreix.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

Realitat

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats