RE: RPV 266: Perdut al bosc

I va perdre's, la gata domèstica, en un bosc, per gosar travessar-ne, tota tafanera, el llindar.
I pel musell li van arribar sentors que retrobava.
i el collarí li feia nosa, nus i lligam.
i obria els ulls com taronges gens "navel·late"
potser sí com mandarines sense vernís, no tractades.
La calicó, felina esplendora de taques dentades
pèl sec d'aire de moll
el cor bategant
cap consciència de pèrdua de pinso i llaunes
i jaços de coixins
i protecció
l'animal lliure interior
la crida ancestral
la natura que abraçava
cada arbre
cada pas
mentre els de casa seva la buscaven i ploraven, l'estimaven
ella vivia intensament
perquè no pensava
sinó que era tot instint
i l'instint no es perd.


Mena

Prorrogat fins dijous 21 de novembre a les 21:11 hores

Trepitjant, trepitjant
t’he perdut el rastre
I l’ombra que et seguia al caminar
s’ha fos en mig dels arbres.
Les branques m’assenyalen el camí
les fulles me’l tapissen
No sento ni tan sols la teva olor
doncs la molsa l’amaga.
La pena del meu trist caminar
deixa les meves botes
ben soles i pansides sense uns peus
que afligits s’allunyen.

La tardor es clou
feta de fulles,
de bolets molls,
d'aiguats i pluges.

La tardor es clou
amb olors denses,
lluentors de sol,
boires espesses.

La tardor es clou
amb gust de molsa,
deixant al bosc
les velles botes.

La tardor es clou
ensomniada,
se'n va a dormir
fins l'altra anyada.

La tardor es clou
com una nimfa,
la mà d'un nen
pot sostenir-la.

La tardor es clou
dins d'un somriure,
l'hivern es lleva
al tron del príncep.

Estic esmorteït i exhaust després d’una excursió,
quan la pluja no ha cessat i jo, enmig del bosc,
buscant fongs de la més diversa índole.

Estic aquí, entre l’humus carregat de terra negra, gairebé obsidiana
i la fullarca, estesa, com infinita estora de bocins de pergamins,
sota un cel difús, permanentment gris i desesperador.

I la molsa que abraona cada racó d’aquest indret remot,
que no perdona cap soca inert en el camí,
i que no té compassió de les meves botes xopes i putrefactes.

Em veig envoltat dels òxids i ocres tardorencs
en el bosc dels arbres de les escorces molles per gotes argentades,
que són omnipresents en el degoteig constant i simfònic d’aquesta tarda insípida.

En el laberint del caos més selvàtic neix i reneix la vida.
No he fugit del clima Mediterrani, no, i tanmateix som a la tardor.
El bosc és sempre bosc, siguem a la temporada que siguem.

Tingui el nom que tingui, el bosc és sempre bosc.
El bosc és com la democràcia, que és sempre democràcia,
A pesar de moltes constitucions democràtiques.

Perdut al bosc, el bosc se’m fa casa meva.
Se’m fa meu, se’m fa dels i de les nostres i es fa d’ells i d’elles.
El bosc no és per perdre’s, sinó per acollir-s’hi.

Ans el bosc, és la mare que ens acull.
D’on ha sortit i surt la fusta de les finestres i les portes.
I les bigues que sostenen les nostres cases.

Els fruits que mengem, els animals que sacrifiquem, l’aigua que bevem, ...
Tot emana dels boscos que un bon dia ocupaven tota la terra.
I la pau i la tranquil•litat que d’ells n’emanen, tots ens en fem ressò.

Un vot devot pels boscos, aquells ecosistemes dels que n’emana tot.
Fins i tot la nostra existència.

______________________
llamp! emboscat.

Allí les va deixar quan decidí d’anar-se’n.
El darrer foc de camp va esmicolar
el que encara restava de confiança.

Junts havien creuat els rius de la infantesa,
plegats havien encetat els misteris adolescents,
havien volat, navegat, trescat tots els camins
amb la il·lusió de gaudir l’un de l’altre. Fins avui.

La caminada els havia dut a un bosc exuberant.
No només de natura verda, fresca i arbòria,
sinó també de bestioles i vida de tota mena.
El silenci remarcava, fins i tot, la brisa més suau.
En conjunt, un edèn, un veritable paradís.
Tothom reia, cantava, corria entusiasmat.
I arribà la nit, i el foc de camp, i la decisió.

Entre converses, comentaris, reflexions i apostes,
ell decidí de quedar-se per sempre més al bosc.
Nu, de dalt a baix. Físicament i mentalment nu.
I allí abandonà les botes. Per sempre més.

Cansat de caminar
decidí parar allà mateix.
Cansat d'alenar
deixà passar per sobre seu la vida

Potser aquest era el problema. Desitjar l'horitzó
I caminar sense un rumb fix, com si la perdició
Fos la similitud més afí a la pèrdua, i l'aigua
Només asfixiés; i la molsa i els líquens en la pell.

Potser calia arranjar la pau interior, rebre l'oxigen
En sendes i en dreceres, del bosc fet llar i origen,
Perquè saber els noms de Déu no alliberava la farga
Dels passos sota els peus; i l'escorça era rostre vell.

Potser aquest era el problema. Aturar el temporal
I mossegar el fruit prohibit amb la fam de qui perdia
Sostre i brúixola i paciència; i pertot arreu tot d'ulls.

Potser només la pausa oferia camps sembrats de sal
I fendir els segons amb el silenci i la quietud garantia
Rectitud i harmonia entre l'entorn; i en les botes, esculls.


d.

Votacions RPV 266: Perdut al bosc