RE: Repte LXXV: Enunciat

d'acord, és el primer cop que m'interesso per això dels reptes, a on l'haig d'enviar!

Aquest dissabte, abans de les festes, he d'anar a la perruqueria. Ja m'he reservat tot el matí i hauré de preparar el dinar la nit abans, com a bona previsora...
I es que anar a la perruqueria de cara als dies senyalats és un clàssic, i ja s'ha convertit en tot un ritual. Jo vaig a una que hi ha aquí mateix, a la cantonada, i em trobo sempre a les veïnes. En arribar, és tradició agafar una revista i posar-se a critiquejar. Que si mira aquest que l'han fotografiat amb una altra, que si la no-sé-qui està embarassada, que si l'altra porta un vestit horrible per a tal festa... Ens ho prenem amb calma i, de vegades, fins i tot amb un cafè. La perruquera també ho comenta mentre remena un tint o fa un escalat. I es que el treball, amb alegria, és menys treball.
Quan ja és el teu torn, en comptes de cantar l'al·leluia, deixes en mans alienes la teva cabellera. A mi sempre em fa una mica de pena, sobretot si m'he de tallar un bon tros. I llavors arriba la discussió eterna: "perquè et vols allisar el cabell? Si tu tens uns rínxols bonics...", em diu ella. Doncs perquè em fa gràcia, em veig diferent i m'agrada! Fer-m'ho a casa, amb l'assecador, és una tortura (ja ho sabem) i, ja posats, prefereixo que em torturi ella que almenys triga menys estona i em queda molt millor.
Per fi, ella termina i et treus la capa. Ha arribat l'hora de que tothom et digui que fas tant de goig! Mentre tu et mires al mirall i penses si realment aquelles metxes caoba i aquell serrell tirat cap a un costat era el que tu volies...

Es diu Jordi, però ningú l'anomena pel seu nom des de fa anys: els seu amics li diuen Drako, i els que el coneixen del barri "el Heavy". Us el podeu imaginar: jaqueta de cuir negre, mig esparracada, amb un dibuix de un drac treien foc pels queixals a l'esquena, pantalons de cuir negre, tatuatges als dos braços, anells immensos als dits, vaja, un heavy clàssic, dels que fa goig. Però el que destaca més de la seva figura espectacular és la seva cabellera: profundament negra, ondulada, llarguíssima, brillant.
Quan va pel carrer, al seu barri, la gent canvia de vorera, no li miren mai als ulls, l'eviten sempre que poden. I si és de nit, no diguem!

Té tot el barri atemorit... Tot el barri? NO!

Hi ha un lloc on no li tenen gens de por, de fet és un dels seus millors clients: la perruqueria. Cada tres dies hi va a fer-se un "complet": rentat amb els millors xampús, tractament per mantenir el cabell fort i brillant, massatge capil·lar, tallar les puntes, fer la permanent (quina tortura!)...

Mentre està a la perruqueria es fulleja totes les revistes del cor, repassa tots els escàndols de la setmana, qui a tingut fills, qui s'ha casat, qui té un affair amb qui...

I, és clar, escolta totes les xafarderies que li expliquen: que si la veïna del edifici de davant s'ha fugat amb el quiosquer, que si el marit de la peixatera li posa les banyes amb la de la polleria, que si la filla del amo del cafè està embarassada i ningú sap el pare...

I a la nit somia que algun dia serà capaç de demanar-li a la Puri, la que li fa els massatges al cap, si vol anar amb ell al proper concert del Liceu...

Des que vaig poder decidir, a finals dels seixanta, ja no hi vaig tornar.
El perruquer era baixet, llefiscós, amb bigoti moda anys quaranta i parlava sempre en espanyol.
La perruqueria, prop de casa, davant la Facultat de Medecina, era un local antic, gran, quadradot, amb miralls que ja no feien gaire goig i rajoles "de València". Els estris de perruquer, de tan vells, em recordaven els de torturar de l'edat mitja. La presidia un retrat d'en Franco.
Tornava un dia a casa, accelerant en passar davant la perruqueria, no fos cas que m'arribessin els mals efluvis, quan vaig veure la clàssica concentració d'estudiants, metges i professors a les escales de la Facultat.
Sobtadament es van sentir sirenes i multitud de tocineres van aparèixer bloquejant els accessos.
De les tocineres eixiren multituds de grisos, amb increïble cara de mala llet, brandint les seves porres tot atacant els concentrats.
Tothom va començar a córrer, jo el primer. Cap a casa, salvat!
I m'ho vaig perdre.
M'ho va explicar la noia del cafè de davant.
Els manifestants fugien esparverats pel carrer perseguits per les forces d'ocupació. Alguns tenien esma per llençar algun objecte o insultar a aquells que quan si atrapaven, els apallissarien amb sadisme.
Van començar a volar bales de goma i pots de fum.
Amb l'enrenou, el barber va obrir la porta i va mirar què passava.
Va ser en el pitjor moment, o en el millor, segons es miri.
La policia estava just arribant a la seva alçada.
Molts dels estudiants i metges que fugien anaven amb bata blanca.
El barber també.
Afortunadament per a ell, les urgències del Clínic eren a quatre passes.

Tocinera = furgona de color gris per transportar policies
Grisos = policia armada, la policia nacional de l'època, pel color de l'uniforme

Yáiza: 300 paraules + 1 asterisc (que no compta!!!!!)
Una abraçada.

-----------------------------------------------
Només arribar, l'aprenenta ja em va avisar:
-Avui no tenim aigua calenta.
Era un dia de ple hivern, gèlid, amb el termòmetre sota zero.
Vaig fer un cop d'ull a la perruqueria i vaig veure les clientes pansides i desesmades.
-Però seguiu treballant?
-Sí, estan arreglant la caldera.
-Em podreu fer?
-I tant! Estem agafant totes les senyores.
Era una perruqueria cara, freda, mal il·luminada, d'ambient esllanguit. Per què n'era clienta? Exclusivament per les mans del perruquer.
Era un personatge gens clàssic, de sang d'orxata, llagoter, tocat del bolet. El seu tarannà el transmetia arreu. Però les seves mans excel·lien.
A l'hora de rentar-me el cap, l'aprenenta, un cop vaig estar a punt al rentador, em va abocar aigua gelada directament a la closca.
Jo vaig fer un xiscle. Ella va mig riure i em va deixar de banda amb el cap rajant aigua glaçada.
Arraulida, vaig quedar com un pollet a la cadira, gairebé amb llàgrimes als ulls. Era com si m'haguessin torturat.

*
Havia passat una hora i s'acumulaven les clientes dels tints, de les metxes, dels reflexos. Ens queixàvem totes.
L'operari de la caldera sortia i feia un gest de negació amb el cap que ens deixava esmaperdudes.
Indignada, vaig rondinar enèrgicament i el perruquer va córrer a tallar-me el cabell en sec. Les altres clientes, passives, em miraven amb enveja.
Quan va acabar, jo, amb el cabell llardós, en aquella perruqueria empantanegada plena d'expressions de fàstic, només frisava per marxar.
A l'hora de pagar, el preu va ser ben picant .
En arribar a casa em vaig ficar immediatament sota la dutxa. En assecar-me el cabell, el tall va sorgir esplèndid, magistral, preciosíssim.
Vaig pensar que en el fons ja tenia el que volia i vaig sortir al bulevard a prendre un cafè. Feia un goig fantàstic.

El dia que m'encaminava cap a la perruqueria, em vaig adonar que per fi deixaria de banda les inquietuds que m'havien torturat darrerament i tornaria al meu clàssic dia a dia del viure.

Mai he estat home d'emocions fàcils ni preocupacions comuns. Al llarg de la vida he assaborit, per damunt de tot, la recerca del coneixement (i el cafè, que tant m'ha ajudat a poder-hi dedicar molt temps).

Però un matí de fa deu anys, tot es va capgirar: els frondosos cabells rossos que lluïa (sense atorgar-los cap paper mereixedor d'especial atenció, però) van quedar-se, sense més ni més, damunt el coixí. Era un matí especialment fresc; potser vaig ser jo qui no el va sentir massa calurós. El cas és que, davant del mirall, gairebé no em vaig reconèixer: una impressionant superfície convexa i llisa, com encerada, coronava les meves faccions habituals.

I vet aquí que jo, que sempre m'havia vanagloriat de no concedir cap mena de trascendència a les qüestions físiques i mutables, em vaig ensorrar com s'ensorra una casa vella condemnada per interessos immobiliaris. Però: qui dimonis volia especular amb el sòl cranial que em pertanyia?

Vaig visitar desenes de metges, vaig remoure cel i cartera, fins que, venent-me el pis, vaig poder pagar el llarg i dolorós procés de reimplantament dels meus propis cabells originals (que ara de tant en tant em faig moldejar).

Aquell dia, doncs, que m'encaminava per primer cop en deu anys cap a la perruqueria, vaig notar que les aigües tornaven a ser manses, i que controlava la meva vida de nou.

Això sí, com que ara visc de lloguer, em vaig haver de buscar una feina, una que demanava un aspecte que fes goig: escanyo gent, figurativament parlant, que vol comprar-se un pis.

Malik arriba ple de pols al mercat de Djerban. Els cinc quilòmetres de camí han sigut polsegosos.
Quan ha sortit de la seva cabana just es desvetllava el sol, i ara ja llueix ben amunt de l'ample cel.
Deixa a terra el seu farcell i treu els dos draps que són el reclam del seu ofici. En tots dos hi ha pintat uns caps amb uns pentinats curosos que fan goig, que treuen el màxim partit del clàssic cabell rinxolat.
S'entreté una mica penjant els draps ben llisos, amb els seus bigarrats i definits colors ben visibles.
A les parades del costat se sent l'olor del primer cafè del dia, i altres persones desfilen, carregades, pel seu voltant.
Malik comença a treure els seus estris del farcell: treu la pinta, treu el petit mirall, treu la fruita de cassaba que li farà d'esmorzar... però les tisores no hi són. Com és possible?
Una suor freda li puja al cap, li recorre l'espinada. Les ha perdudes pel camí? Els seus pensaments el torturen.
Recorda clarament que se les ha endutes.
Un pensament es va obrint pas feixugament al seu cervell: les hi han robades. Ara mateix. Mentre preparava la parada. Com ha pogut ser?
Malik plora, desesperat. Les tisores són el seu tresor, la seguretat de poder tirar endavant ell i la seva família, l'eina que fa de pont entre una vida digna i la vida arrossegada del suburbi de la ciutat, on la gent esgota els seus dies enfonsada en una misèria desesperada sense sortida.
Però Malik eixuga el plor en sec. Ressorgeix, es recupera. Pensa que déu, el seu déu bondadós, l'ha tornat a posar a prova, i que no el deixarà de la mà gaire temps sense solució, que potser és el senyal que ha d'emigrar a Europa.

A l'Actual, la perruqueria del barri havien fet reformes. En Pere, perruquer i barber de feia molts anys, li havia traspassat el negoci a la seva filla, ell ja es volia jubilar. La Irene tindria una perruqueria moderna i juvenil, sense aquell aire tan clàssic que l'havia caracteritzat sempre. Va decidir que seria unisex, encara que el públic masculí era majoritari.

Les parets les havien pintat de color vermellós i les tovalloles eren de color negre i uns separadors de metacrilat transparent que delimitava la zona homes i dones "Junts però no barrejats" deia el pare, ben mirat semblava un restaurant japonès, però... feia goig, a tota la família li va agradar la decoració.

Va arribar el dia de la inauguració. Vàren preparar un bon piscolabis (deia en Pere) o un vernissatge (segons na Irene). Tot el barri s'hi va abocar, al cap i a la fi, feia més de cinquanta anys que arreglaven caps. I quins caps! En Pere quan veia arribar algun dels seus client calbs, amagava totes les pintes i raspalls. "Loció, cremes i un caparró ben hidratat" deia tot animós. Tothom sortia content amb cabells o sense. Les iaies eren les millors clientes, cada setmana tornaven a la cita, se sentien les reines en aquelles cadires, que semblen estris de tortura. "Amb rulus i pinces sempre, queda millor!" deien. Li agradava tractar bé als seus clients, i si la feina ho permetia els convidava a cafè i galetes Maria.

De dins estant, li agradava veure passar als veïnspe carrer. Els estudiava i mentalment es feia un croquis del pentinat o tallat que els quedaria bé. Era un artista de la tisora i la maquineta d’afaitar.

Ara, però, li tocava el torn a la Irene, ella havia après el bon ofici del seu pare i podia aportar la modernitat i el toc informal que li mancava a l’Actual.

M'he passat d'unes quantes paraules però haig de marxar i no volia deixar de participar. Ho sento.

La Rita

La mare m'ha dit que aquesta tarda anirem a la perruqueria. Sento un calfred només de recordar el to que ha utilitzat, quina tortura......
Dinem i just quan jo aprofito per a estirar-me al sofá per a fer una migdiada, em crida i em diu :
- Rita, vinga que fem tard... Corre, que no vols que et posin ben guapa?.
I llavors, desganada, amb el meu clàssic caminar lent , m'apropo a la mare i li faig una carícia per tal de convèncer-la de deixar-ho estar.
No em fa cas i sortim, jo devant amb el cap baix i ella amb el somriure als llavis. El carrer ens saluda amb una abraçada tòrrida i a l'arribar a la cantonada ja sento l'olor de cafè del bar de la Mili, just al costat de la perruqueria.
La mare no fa més que donar-me estirades per a que vagi més de pressa, doncs tenim hora a les quatre i només falten cinc minuts. Encara hem de creuar el parc del Xiroi i sap que em solc entretenir bastant mirant els nens com juguen..... així que, m'agafa en braços per a fer via.

Ja hem arribat. Ens reb la Sara, una noia lletgeta, de cabells mal pentinats i ungles rossegades que em diu que puc passar a rentar.

La mare espera asseguda fullejant una revista.

Després de mullar-me, ensabonar-me i passar-me una tovallola aspre pel cap, toca el que més odio.... tallar-me els meus estimats péls. La noieta hi posa atenció i dirigeix les tisores amunt, avall, ara el serellet, ara sobre l'orella.....

- Ja hem acabat - diu la Sara mirant-me als ulls.

La mare, plena de goig, s'aixeca i em redreça el llacet vermell que m'han plantificat entre les orelles. S'apropa i em diu :

- Rita, com has estat bona minyona, et donaré un os dels que tant t'agraden i demà anirem a correr i espantar coloms.

Bordo, però només per a contentar-la. Els coloms em fan la guitza.

Fins el moment en què va entrar a la perruqueria, la Montse, quan coincidia amb la
Paquita, la trobava una dona estranya, força pintada, i de mirada esquiva.
Ara que la Montse s'ha tenyit, la Paquita esdevé puta en l'accepció més clàssica i literal del mot.
La Montse tem que, demà mateix, ella esdevingui folla, lletja o malèvola, un cop algú s'atansi a pentinar-se, i exerceixi aquesta mena de poder diví, transformador de la realitat.
I és que, ahir mateix, quan es dirigia cap a la perruqueria, es creuà amb un noi atractiu, a qui té força vist, però de qui només sap que es diu Pep.
Després de pentinar-se, i de respirar l'ambient del local, entrà a prendre un cafè al bar, i se'l tornà a trobar; en Pep esdevingué babau; fins i tot li va descobrir la boca torta, la mirada perduda, i una manera de caminar pròpia dels que no tenen gaires llums.

La Montse s'adona, amb més pena que goig, que l'experiència de la perruqueria atorga una clarividència especial per a descobrir els pensaments ocults de la gent. El món sencer pateix una metamorfosi aguda, res no és igual: els colors es tornen més cridaners; les mirades adquireixen un doble significat; les sospites esdevenen veritats a crits; els sorolls que travessen les parets, de segur que són gent que fa l'amor, que es masturba, o que tortura algú; els marits que arriben tard es converteixen en fabricants de banyes; les que són callades de mena es transmuten en donotes orgulloses que miren amb menyspreu.
La Montse prepara un rètol per la propera vegada que visiti la perruqueria.
El mantindrà aixecat mentre la tenyeixin.
El cartell dirà, si fa no fa:
"Si us plau, quan marxi no parleu de mi... no em vull convertir en un monstre"