RE: Repte Clàssic 515. Campana

No havia posat...no em feu 'campana'!
I no valen les campanes extractores, que sempre cal aclarir.

Enllaço aquí els vídeos que va aportar l'organitzadora per a que ens puguem inspirar

Llàstima, just llegir el tema m'he enrecordat del meu viatge fa poc a Thailandia i alguna cosa hagués sortit d'aquí!!!

Sóc un desastre... jajajajaja

Feia poc que sortien junts i era primavera. Les fulles noves dels arbres caducifolis, sense gaire estímuls del vent forçut, de seguida saludaven, alegres i amb musiqueta de fressa vegetal, arrenglerats a cada banda de la riera. Hi passaven amb la bicicleta i s'aturaven, l'Enric i la Triu. Tancaven els ulls i es donaven la mà, una estona sempre intensa. La noia estava acabant el segon curs de batxillerat i ell, mal estudiant, treballava al taller d'electrobovinats d'un oncle ja feia un parell d'anys. Motors i boies, motors i boies. Poca variació. Però tenia un sou i això el satisfeia. La Triu l'havia coneguda un dissabte al matí a la botiga d'instruments musicals quan va anar a encarregar un digeridú i que, essent comerç de poble ni gran ni petit, ni en tenien ni en procuraven. Hauria de fer-ho via internet. Feia temps que li passava pel cap aprendre a tocar aquella mena de corn llarg fins els peus, de fusta, bufant d'una forma ben complicada que és ben sabut (sí?) que amplia la capacitat respiratòria i que ajuda en la meditació. Rebufa! La Triu estava pagant una campana daurada, lluent com els coberts d'un restaurant, li va semblar al noi. I li ho va dir, mig rient. La Triu també va riure. I, un cop a fora, van continuar xerrant caminant i caminant pels carrers del barri antic.
La campana, dins un cabàs de vímet agafat per les nanses, pesava. La Triu l'anava canviant de mà. De cop, una nansa es va trencar, el cabàs es va obrir i la campana va caure a terra. El sol la va il·luminar i encegava mirar-la. Caldria dur-la abraçada. L'Enric ho faria. Aleshores va adonar-se que eren a la plaça de l'església, que l'estaven atravessant i que la Triu seguia cap el temple. Hi van entrar. S'hi estava fresc, hi regnava la pau dels ciris, del sostre de voltes, de la llum de les rosasses i de les icones religioses en altars farcits de gerros amb flors acuradament arreglats per les beates. Per a ell tot allò era superstició, por de 'si no fas això et passarà allò'. L'Enric no havia estat allà dins d'ençà de la Primera Comunió. Cap més òstia sagrada. Festa i regals absurds inútils i aquells familiars engatats, grollers i malparlats sorgits d'una ciutat desconeguda. I els pares al cap de mig anys separats. Cap més òstia. Què estava fent dins d'aquell espai de malson? La Triu, mentre ell estava encantat, havia obert una porta dissimulada per la penombra i li feia senyals. L'Enric va espolsar-se el cervell i va seguir. La campana pesava...deuria fer, pel cap baix, uns quinze quilos. L'escala de cargol rebia una mena de llum blanca pigallada de partícules infinites de pols. Estava molt deixada i malmesa. La barana no era segura i els graons, molts, escrostonats i esberlats, estrets i lliscosos per la capa de greix del pas del temps. De tant en tant distingien un colom mort, corsecat o, pitjor, en procés de putrefacció. Els venien basques. Però la noia pujava i el noi no deia res.
Un cop a dalt, per fi, un cop a dalt, aire. Es va disparar el mecanisme dels electromartells i les campanes gegants, la Joaquima i la Joanna, van cantar l'hora. Una, els quarts; l'altra, els dotze tocs, potents, ensordidors que anunciaven les dotze del migdia. Els dos joves es van arraulir on van poder i es van tapar les orelles. Amb tot, la força del so de la campana gran, aquella nota repetida, travessava la pell, els músculs i els ossos i s'introduïa en l'ànima. Fins que es va fer el silenci i només se sentia algun xiscle de gavina que anava o venia de mar.
La campana que la Triu havia comprat...estava penjada, col·locada entre les antigues i, si hagués tingut rostre, l'Enric, que no entenia què havia passat, hagués dit que somreia.
-Fa temps que els cal un toc infantil, menys solemne. Vaig tenir un somni: una gàrgola (t'hi has fixat, mai, en les quatre que escupen aigua quan plou i que continuen amb la boca oberta quan no plou?), aquella que és com un gos amb ales, em deia que ho fes,això: que portés una campana joveneta al campanar, que les campanes estaven tristes, que les campanes ploraven.
Cap dels dos, aleshores, va trobar estrany el fet que s'havia esdevingut. I no en van parlar.
Van continuar veient-se. La Triu escoltava el seu amic tocant el digeridú a la platja, les tardes de bonança, un so de tranquil·litat barrejat amb el de l'onatge.
Desde allà podien sentir les campanes, el so s'extenia ise'ls unia i sabien que estaven contentes i agraïdes.
Feia poc que sortien junts, i era primavera.

Sonen campanes de pau.


- "Nang!!!"

La campana trencava el silenci sepulcral del temple. Suposadament si demanaves un desig en fer-la picar, es complia. Però ell no en tenia cap, ni en volia res.

No és que ho tingués tot, més aviat era que ja tot li donava igual. Era feliç allà on estava i tampoc creia massa en aquests tipus de supersticions.

Feia la vista enrere i recordava aquell fred matí de gener, a la consulta del metge. La mirada glaçada del oncòleg, quan li va diagnosticar aquell càncer terminal, el mateix que va acabar amb la vida del seu ésser més estimat, passant per un patiment enorme. Lluny de muntar un drama, va decidir deixar-ho tot, si és que mai havia tingut res.

Va deixar la feina, va treure tots els seus estalvis del banc, va vendre totes les seves pertinences, va comprar una llibreta, llapis i goma, i en arribar a casa seva, enfront d’un mapa del món, va llençar un dard. Tailàndia. – “Doncs au, Tailàndia serà”. I així va ser com va acabar aquí, havent agafat el primer vol que va poder. Un bon lloc per viure, si t’alliberes dels prejudicis. Gent encantadora, olors fortíssimes, estímuls per a l’esperit...

Poc després d’arribar a Bangkok va quedar enamorat d’aquell lloc. Bé, més aviat, dels seus temples. La pau que emanaven aquells espais, la història que guardaven.

El baix cost de la vida tai li va permetre dedicar-se a no fer res, a meditar, escriure, dibuixar... De seguida va agafar el costum d’anar cada dia pels matins a parlar amb els monjos després de les seves oracions.

Eren gent encantadora, molt interessada en altres cultures, i en aprendre coses noves, de caràcter afable, pacífic, amb un gran poder per transmetre quietud i serenitat al cor d’aquells amb qui parlaven. Es va fer ben amic de més d’un d’aquells entranyables senyors, i fins i tot l’iniciaven en el coneixement de la seva religió.

Ara per ara, enfront una de les campanes del temple, no pot dir que és feliç, però sí que està reconciliat amb la vida. No troba a faltar res, ni se’n penedeix de res del que ha fet al llarg d’aquesta. Pujat al cim del temple, observant la ciutat des de ben amunt, com una gàrgola que es cuida del seu territori, somriu.

Toca la campana, i el seu so trenca el silenci sepulcral del temple, està tot fet. La seva llibreta ja és plena amb tot el que ha viscut aquests últims dies, amb tot el que recorda de la seva vida anterior. Des de la seva posició privilegiada, pot veure les persones que es troben a terra, com si fossin formiguetes. Mira al cel, i recorda el patiment del seu avi, mort de la mateixa malaltia que ara l’assola. Sí que hi havia un desig, ara ho pensa. Encara ressona la campana quan ell ja cau. - “A mi no te m’emportaràs igual que vas emportar-te’l a ell, fill de puta”.

I somriu.

http://desmond.imageshack.us/Himg15/scaled.php?server=15&filename=img1425copia.jpg&res=landing
(Imatge per ambientar).

El silenci de les campanes
Li agradava viure a la plaça. Sense moure’s de casa, del tercer pis de cal Mundet, percebia el batec del poble. Els dimecres es llevava amb el brogit dels qui muntaven les parades del mercat. El crit dels venedors s’enfilava fins entrar per la finestra i omplir-la de vida: “Vinga nenes, mireu quines síndries més sucoses!”. Cada vespre baixava a escombrar el seu trosset de porxo, l’empedrat relluïa de les passades innecessàries de la granera, que era només una excusa per fer-la petar amb els veïns o amb els vianants, i assabentar-se així de les últimes xafarderies que corrien pel poble.
Al seu home però, li costà acostumar-se a la bellugadissa de la plaça. Va deixar la masia per casar-se amb ella, i aquell tarannà esquerp i solitari amb que havia crescut li impedien no veure les quatre façanes de la plaça com una mena de presó. Amb el temps s’hi anà acostumant, però hi havia una cosa que no suportava de cap manera: les maleïdes campanes. L’esglèsia estava situada just al davant de casa, a l’altra banda de la plaça, i per més desgràcia el campanar restava a la mateixa alçada del pis. Així doncs el repic de les campanes se sentien tan clarament com si fossin penjades del sostre del menjador. A cada repic, ja fos de difunts, de festa o de les hores, ell s’encarava més enllà de la finestra i etzibava un munt de penjaments cap al campanar, més concretament cap a la gàrgola de ponent, una cara mig bèstia mig humana que semblava mirar directament a dins del pis, i que per més “inri” semblava que se’n fotés.
Cada dia, quan eren al llit, sentien tocar les deu. Ella aprofitava per mormolar un parenostre, era creient, però s’ho havia de guardar, ja que ell era un anarquista confés. Just en acabar la desena campanada, ella murmurejava l’amen mentre que ell, regirant-se sota els llençols, reblava:
-Collons de campanes!
I així s’adormien, i també així es despertaven; just després de la primera campanada de les sis del mati:
-Collons de campanes!
-“Amen”
Al juliol del 36, la bellugadissa de la plaça s’amortí, planava una sensació de desconcert per les notícies inquietants que arribaven de fora Vila. Un dimecres del mes d’agost, arribaren a la plaça un escamot de soltats. Als camions hi duien feixos de llenya que amuntegaren a la vora del campanar. Tot seguit van fer caure les campanes. Es veu que les havien de fondre per a construir canons. La gent, amuntegada sota els porxos, contemplaven l’escena desconcertats, amb un silenci dens, trist, talment com si assistissin a un enterrament. Des sobte una veu potent, que provenia del tercer pis de cal Mundet cridava:
-Ja era hora! Visca la República!...Collons de campanes!
I van passar el primer dia sense campanes. Ella percebia la seva absència como un silenci estrany, gairebé desolador. Ell passà la resta del dia xiulant i encarant-se amb la gàrgola descarada:
-Què? Ja no rius ara, eh? Ja no em, tocaràs més els ous!
Arribà l’hora d’anar a dormir. Ella no pogué resar el parenostre, ell no pogué dir el seu “collons de campanes”.
A mitja nit ella es desvetllà sobresaltada, l’altre costat del llit era buit. S’aixecà i, per l’escletxa de la porta, va veure el seu home assegut vora la finestra, mirant fixament cap al campanar. No sabria dir si el que fitava eren els forats orfes de campanes o la cara de la gàrgola.
I així anaren passant els dies, a ell se li van començar a marcar unes bosses sota els ulls producte de l’insomni, la causa del qual, tot i que evident, no va ser mai motiu de conversa.
Al cap d’un mes un grup de milicians el van anar a buscar a mitja nit per anar a assaltar la masia dels Brufau, uns reaccionaris de dretes a qui s’havia de donar un escarment.
Ella l’esperà desperta, asseguda vora la finestra. A la matinada un xivarri que venia de l’escala la va fer aixecar d’un bot. Llavors entrà ell, juntament amb els seus companys que l’ajudaven a carregar un gran rellotge de paret.
Ell oferí una copa d’aiguardent als seus companys, que se’l miraven perplexos.
Quan es quedaren sols no es digueren ni un mot, no calia.
S’allitaren i van esperar a que sonés el rellotge.
Ella resà, i ell s’adormí profundament, amb una gran rialla dibuixada a la cara.